Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

20 de novembre 2020

150 ANYS I NO SEMBLA AHIR

Actualment no  hi ha cap lector/a que hagi sobreviscut a tants anys com apunto en l’enunciat, per això especifico que no sembla ahir. És el costum que tenim quan han passat alguns anys d’un fet i, mentre ho recordem, se’ns fa tan present que puntualitzem: “sembla que sigui ahir...”.

    Sí que sembla ahir, quan la societat El Retiro va celebrar els 100 anys de la seva fundació que va tenir lloc  el dia  1 de novembre, festivitat de Tots Sants, de l’any 1870. 

      Per aquella efemèride de la celebració dels 100 anys, entre altres actes, el que va tenir més ressò, va ser el concert que va oferir  l’Orfeó Català en l’escenari del saló teatre de la Societat. D’això han passat 50 anys i sí que sembla ahir, perquè ho recordem com si fos ara. Una actuació, tot sigui dit, que va ser possible gràcies a la bona disponibilitat d’un retirista de pro, el Sr. Manel Duran i Capdevila. Com ell, molts benefactors van ajudar en moments delicats. 

   Una Història, la del Retiro, que a la vegada forma part de la del poble. Moltes famílies es pot dir que s’han format en aquesta Societat. Una consolidació la qual, curiosament, ha tingut lloc entre ballarugues. Com en aquells balls de tarda que de sempre s’han celebrat en la seva sala, desprès d’unes llegendàries sessions de cinema. On , un cop acabades, els mateixos espectadors s’encarregaven de retirar, primer les cadires de boga i desprès les butaques de fusta, per tal de deixar la pista lliure. Començava el ball i a mesura que evolucionava, per a moltes parelles representava l’inici d’un festeig que podia acabar en casori. Vet aquí l’impacte social que irradiava en la història  personal de molts matrimonis, que si no hagués estat per freqüentar aquells balls, les seves vides potser haguessin agafat un altre rumb. 

   Gent que es desvivien per la casa, com també  els empleats que l’estimaven com si fos la seva llar, de fet era com una continuació.  Sense desmerèixer la tasca de ningú, els bessons José i Francesc Tomàs, popularment coneguts pels operaris o els “francisquitos”, ho haguessin fet tot  i més, sempre dintre de l’honestedat,  per  tal de deixar en bon lloc el Retiro. 

    Com també els germans Capdet, l’Enric i l’Agustí. El primer n’era el conserge i el segon com a responsable de la porta principal. A més de solista de la Colla de les Caramelles que dirigia el mestre Gabriel Pallarès. També  l’Esteve Miró, conegut per l’Estevet del peix, o en Lluis Curtiada i l’Abdon Vidal entre altres, que sembla ahir que solejaven les estrofes de la poesia, “Encís Amoròs”, de la qual era autor el qui en va ser president, el Sr. Felip Font i Soler, allà on diu: “de color de rosa, olor de clavell...”

     El Retiro tampoc es va deslliurar de patir infortunis, així a la nit del 8 al 9 de març del 1916, desprès del ball de l’extermini, un incendi ho va cremar tot a excepció de l’escenari. Entre els qui l’endemà contemplaven com fumejaven les cendres, un músic, avantpassat d’en Blai Fontanals, es planyia perquè se li havia socarrimat el bombo. Cadascú es queixa de lo seu.  

   Aquest diumenge, festivitat de Tots Sants, el Retiro celebra els 150 anys de la seva fundació. I ho fa de la mà de la presidenta de la Junta Directiva, l’Elena Ferré Ràfols i el de la Consultiva, en Pere Serramalera Fuguet. Que recullen el llegat de tants retiristes que han presidit la casa, així com els neguits dels socis que els hi han fet costat. Quan el sentit associatiu tenia una altra projecció que en els temps actuals. Ja començava pel costum que tenien els homes de, només acabar de dinar, abans de començar una altra vegada a treballar, anar-hi a prendre el cafè i engegar una mica de tertúlia que tenia continuïtat quan hi tornaven desprès de sopar. 

     Aquest ambient associatiu es consolidava , com he dit, durant les festes, quan es projectaven  les sessions de cinema i, en acabar, tenia lloc els balls de tarda i també, quan s’esqueia, els de nit. Retiro i Prado aglutinaven l’esbarjo de la gran majoria de la gent del poble. Només una altra afició acaparava l’atenció dels sitgetans, aquesta era el futbol. El dia que tocava disputar partit al camp de l’Aiguadolç, els aficionats que seguien a l’equip local, desprès de passar a prendre el cafetó,  es dirigien a peu fins el camp, el qual semblava trobar-se molt allunyat. Acabat el partit, el qui eren socis de l’entitat que ens ocupa, hi feien cap on la parella ja els hi havia reservat lloc pel ball de tarda. 

     De tot això sembla ahir. Avui, si el virus ho permet, la intenció es retrobar-nos, passat demà, per celebrar aquests 150 anys tan ben portats. Els més joves, quan la xifra d’anys acumulada s’enfili fins els 200, encara podran dir: sembla ahir de la celebració dels 150. Els de la meva edat, no ens queda més que gaudir d’aquest moment, com ho hem fet en la franja que ens ha correspost. Que per molts anys més el Retiro segueixi sent el referent de moltes histories, socials i familiars,  viscudes al seu redós.


                                                                    J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 octubre del 2020)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez