Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

22 de març 2020

DIJOUS GRAS I DIMECRES DE CENDRA

    Carnaval té una vigília i el dia desprès, entremig la disbauxa és la que predomina i la que es fa més visible i, sobretot, sorollosa. Dos dies que marquen un recorregut, en el qual la rutina del poble es transforma i mig es paralitza. 
   Amb els preparatius es posa en funcionament tot l’engranatge d’un espectacle que, a mesura que passen els dies, es van assolint objectius: és escollida la Reina Infantil, la presentació de la reina del Carnaval, la gala Drag Queen... Deixant per la vesprada d’ahir, l’altre protagonista del  Carnaval, l’arribada del Carnestoltes. Actes que es desenvolupen entre un gran desplegament de mitjans  tècnics i d’una espectacular escenografia. 
    Però no sempre  el Carnaval de Sitges ha transcorregut entre la posada en escena d’un espectacle tan  ben organitzat. No vull dir amb això que els carnavals d’abans no requerien dels lògics preparatius i d’una acurada organització. Les rivalitats entre Retiro i Prado, avivava  l’enginy de la gent de cada societat. Llavors, uns i altres, donaven prioritat a les comparses  i aquesta rivalitat es mesurava  per veure qui treia al carrer el més nombre de parelles. I ja ho he explicat en altres ocasions, el secret més ben guardat era del que anaven vestits. En el moment del recompte, entrava en joc la picaresca, els controladors de les dues parts havien de posar molta cura a vigilar que no es tornessin a posar a la cua de la comparsa, parelles que ja havien passat. Aquesta gosadia havia propiciat fortes discussions  entre uns i altres.
   Si més no, l’altre protagonista que acapara l’atenció del dijous gras ha estat el xató. Quan a la sis de la tarda la gent plegava de les fàbriques de sabates i dels tallers, s’afanyaven per anar a preparar-lo, desprès de tot un dia de bavosa  salivera. Es sopava aviat per tal de donar temps a  que la digestió  fes el seu procés i no haver d’anar a dormir amb el gustet que retorna a la boca.
     Les dues Societats han organitzat les preceptives xatonades i entremig, fins al dimecres, també Carrusels, sopars i altres entreteniments, que es complementaven amb lluïdes ballarugues. En un d’aquestes nits carnavalesques, els del Retiro van organitzar un sopar. De primer plat, consomé. Els encarregats d’anar-lo a buscar al restaurant Mare Nostrum, que el va preparar, van ser els germans bessons, en José i en Francisco Tomàs. Els operaris, com també se’ls coneixia, enfilaven carrer Sant Pau,   amb la gran parola que portaven  entre els dos. Un malt gest, d’un d’ells,  va provocar que l’olla  se’ls hi escapés de les mans i vet aquí tot el consomé regalimant carrer avall. Un accident culinari, de fora cuina,  que no era una cosa menor. El Retiro es començava  a omplir, mentre que el contingut del primer plat havia passat pel costat dels bessons en un vist i no vist i els havia mullat les sabates. Diuen que els dos homes ploraven desconsolats, perquè eren molt responsables, patidors i amb moltes ganes de quedar bé. Que pel Retiro ho haguessin donat tot. Només tenien al pensament, en aquell temps no hi havia mòbils per avisar,  com es presentaven al local amb l’olla buida. Quan el menjar no està preparat, es diu que el més calent és a l’aigüera. En aquest cas  el més calent era carrer de Sant Pau avall. 
     Em sembla recordar que aquell consomé va tenir més recorregut que aquell tram de carrer, perquè uns quants Nadals , en el transcurs del joc del quinto, el lloro de torn cantava: “el consomé!”, que ara tampoc recordo el número a que corresponia. 
   Un detall que exemplifica que per Carnaval no tot són alegries, com tampoc és prou cert  el lema que pregona que per Carnaval tot s’hi val. Doncs no pensaven el mateix els bessons, ni el responsables del Retiro, que deurien tenir de recórrer a “l’Avecrem” si és que disposaven de suficients existències.
    El dimecres de cendra,  a banda del simbolisme religiós que té, pel que fa a l’àmbit terrenal és dels dies del calendari més poca-solta de tots. D’una matinada  amb regustet de ressopons i d’una ressaca generalitzada... Molts tallers donaven festa als seus treballadors , al menys fins desprès de dinar, perquè portaven totes aquestes nits anant a dormir molt tard i la son és molt mala companyia. El més gratificant d’aquest dimecres, és la repetició de la xatonada a la nit i amb ella es tenca una tradició, amb la qual s’obre i tanca el Carnaval. També dia de l’enterrament del Carnestoltes, més conegut per l’enterro de la sardina,  i l’arribada de la Quaresma. Desprès la nit jeu damunt una calma que, de totes, com la del dimecres de cendra en trobarem poques. Potser perquè el contrast amb els dies de bullici, aquesta calma sembla que no pugui ésser. 
    Ahir, dijous gras,  queden per davant uns dies sorollosos, desenfrenats. I arribats fins aquí, no es pot dir que el més calent estigui a l’aigüera, perquè tot és fred, menys les truites que s’han servit  tebiones. El plat fort, però, el contingut del gruix del Carnaval encara té molt de recorregut. Les carns ja es comencen a destapar i, qui més qui menys, tothom està curat d’espant. 
   Que passin un Bon Carnaval.   
                                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de Febrer del 2020 ) 


     

Cap comentari:

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez