Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

22 de març 2020

ADÉU, CARNAVAL

La festa de Carnestoltes té un ressò mundial, la seva celebració ultrapassa fronteres i es celebrat arreu. Però no en tots els llocs aquesta celebració té el mateix ressò. Per enumerar-ne alguns dels més famosos tots tindrem en el pensament els que es celebren a Brasil, concretament a Río de Janeiro,  i sense anar més lluny el de Venècia, per l’elegància del vestuari i per l’art que  llueixen les mascares. Si més no  aquest any s’ha suspès per prevenir el contagi del coronavirus . I encara més a prop, té fama el de Tenerife, i  un de més sorneguer és el de Cadis pel protagonisme que assoleixen  les populars “xirigotes”.
     El de Sitges diguem que es troba  entre els deu primers del món. Que si aquesta qualificació es fonamenta en una seriosa realitat, allunyada d’apassionaments, ens podem considerar afortunats. El que hem pogut observar d’aquest que acabem d’acomiadar, és que la comissió que presideix la Núria Escarp, s’ha preocupat d’organitzar més actes en dies i horaris que quedaven buits de contingut. Crec que  s’ha de treballar en aquesta direcció, per a que el nostre Carnaval marqui diferències. 
    El canvi de recorregut i l’avançament de l’horari de la sortida de les rues de la nit, es consolida com un encert, que fa que el perill mediàtic es redueixi molt. S’ha trobat un equilibri que penso  afavoreix a tothom; participants, espectadors i fins i tot per les persones que ho segueixen per televisió. Aquesta iniciativa, la de transmetre en directe tot el més sobresortit del Carnaval, és deu a l’esforç i l’entusiasme d’uns apassionats de la tecnologia, que amb pocs mitjans i d’una manera bastant rudimentària, van fer aquelles meritoses connexions, sota un suggestiu enunciat: “Telefot”. Un projecte que ha millorat considerablement i que gràcies a aquells entusiastes de la imatge i el so, han fet possible que persones grans o poc disposades a passar unes quatre hores de peu dret al carrer, ho puguin seguir, amb imatge nítida, asseguts a la butaca, com si estiguessin a primera fila. Si més no el carnaval és una festa que t’ha d’agradar molt, per no acabar dormit al sofà, o apagar el televisió abans que passin els últims. Això sí, un cop han desfilat la colla de la qual n’és component  algun  familiar proper . El mateix succeeix  amb els espectadors que s’ho miren a peu de carrer, tantes hores produeix un cert cansament. Aquests i els successius responsables de l’organització, hauran d’estudiar noves iniciatives per tal de que aquest model de Carnaval, en particular les desfilades de més i més del mateix, no acabi provocant avorriment o desinterès. El que se’n diu, morir d’èxit.
     Van acompanyar aquelles retransmissions conegudes veus locals. Fins que es va produir un parèntesis, en el qual van ser convidades veus de fora de casa nostra, fins i tot de Vilanova. Aquest any hem pogut apreciar que les veus dels comentaristes tornen a ser els de casa, com crec que ha de ser així.  Perquè ho fan amb una professionalitat que ningú diria que, la majoria, són uns avantatjats aficionats. 
   A banda del plomatge, de les carns més o menys ben disposades, de l’elegància dels vestits i de les disfresses que es caracteritzen  per l’originalitat que reflecteix el Carnaval d’abans. Intervenen  en aquestes desfilades, els que podríem qualificar dels uniformats de tot l’any.  Uns de més oficials o amb més autoritat que altres. Quan per aquesta ocasió tornen a sortir de l’armari armilles i americanes verdes, amb les quals es vesteixen la gent del Retiro, encarregades d’acompanyar els seus. Sempre que els veig, començant per la presidenta de l’entitat de la lira, tan ben vestits, em ve al pensament dos germans que també vestien amb l’americana verda i es sentien elegants  protagonistes  de la festa, en Pere Balcells i en Josep Lluís Balcells, més coneguts pels Pericos. Per a ells vestir amb l’americana verda els feia sentir  importants.
    Els del Prado vesteixen de color vermell, començant també per la seva presidenta, el mateix color que han vestit destacats pradistes que han acompanyat amb rellevant satisfacció tantes rues de carnaval, on el gall presideix la seva implicació carnavalesca.
     Fora del nucli principal, els uniformes són més de caire oficial i amb els quals es vesteixen durant tot l’any uns determinats col·lectius: guàrdia urbana, mossos d’esquadra, els responsables del serveis sanitaris, bombers... I poques hores desprès,  quan els carrers just s’han abraçat a una enyorada tranquil·litat, els més matiners que la tornen a desbaratar són els de les armilles grogues que amb una gran eficiència  deixen els carrers si no nets del tot, deunidor. Tant  que quan ens aixequem, la resta de mortals, els trobem tan diferents, que no tenen res a veure  quan tan sols unes hores abans un immens escampall de tot  havia cobert  els carrers. Tots ells han fet bona feina, però la dels responsables de la neteja, la trobo  de molt mèrit. 
   Adéu, Carnaval. Benvinguda  Quaresma, que aviat també estarà acompanyada pel remor del cant de les caramelles, dintre la intimitat dels locals. Això és un no parar.  
                                                                     J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de Febrer del 2020 )
    

Cap comentari:

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez