A la Festa Major hi van associades moltes singularitats. Una que he trobat molt emotiva ha estat la
salutació que dedica l’amic Vicenç Morando en el revés de l’estampa de l’Ofici religiós. Ha escrit: “Benvingut
Nadal d’estiu. T’esperàvem...”. M’ha agradat molt el seu contingut.
Dies abans,
però, la Festa començava amb el pregó d’en Talino Plana, el qual va transcórrer
entre el domini de dues professions: el
de dimoni i la de sitgetà. De les quals aporta un ampli currículum que el va ratificar
a mesura que s’anava alternant entre un
ofici i l’altre. I passava de l’infern al cel, tot recreant-se en l’anècdota
protagonitzada pel seu representant a la terra, el nostre Senyor Rector, mossèn
Josep Pausas, del qual es va referir a les “tres volteretes” que va fer al
volant del seu cotxe en la tarda del dia de Reis. El pregoner va entaular un paral·lelisme entre l’oli i el vi
de missa. Però exagerant amb el nombre de
figueretes; d’una volta ell en va
apuntar fins a tres. Es va curar en salut i no va voler quedar curt.
Anècdotes com aquesta el seu pregó en va estar farcit.
El trasllat de
la imatge del Sant al Prado, ja feia dies que va despertar una gran curiositat.
I seguidament, com el mateix pregoner insinuava, no hi va faltar qui proposes que en alguna de les properes exposicions
pogués tenir lloc al Retiro. Sortosament aquelles fortes rivalitats que
caracteritzaven als seguidors d’una i altra Societat ja fa temps que han
desaparegut, perquè d’haver continuat, la decisió del pendonista de ben segur
que hagués propiciat una forta controvèrsia.
Encara amb el
ressò de l’entrada de gralles i de les sardanes i la sortida dels balls de les
dues, es va passar a recollir la imatge.
Era tard, fregant les 11 de la nit. La processó va ser llarga, però de ben
segur que a en Toni Tudela se li va fer curta, perquè davant de les emocions viscudes hagués volgut
aturar el temps, per poder-s’hi recrear millor. Al poc de sortir de l’església,
ens va sorprendre el tro del coet que anunciava el primer senyal del Castell de
Foc, que va entusiasmar a tots. El resultat del qual cada any es resumeix amb
la mateixa frase: “Aquest any com mai”.
I aviat ens
desperta la matinal. Veure-la sortir en plena foscor, dirigint-se cap a la
platja Sant Sebastià, és sensacional. Això fa que la claror del dia s’afanyi
per ser-hi. No hi és a temps per saludar
el pas dels gegants, però sí a partir del ball de bastons. A la claror del dia
li agrada l’espectacle i si queda.
L’Ofici
de Festa Major és un acte comú en tots els pobles, on l’anada i la sortida del
mateix és costum acompanyar a les autoritats amb música. Sortosament a casa
nostra disposem d’una bona banda, com hem pogut constatar. També, durant forces
anys, en el programa oficial, quan es referia a l’Ofici religiós, no hi faltava
aquesta apreciació: “Glosarà la vida del Santo un eminente orador sagrado”.Una
altra frase mítica. Fins que els senyors rectors que s’han succeït en la nostra
parròquia han estat el únics responsables de fer el sermó. Una vegada més, mossèn Pausas aconsegueix, amb la seva
facilitat de paraula i una barreja de respectuosa ironia, que les seves paraules es converteixin en una
bona lliçó del seu exercici al capdavant de la nostra parròquia. Però que
tampoc es talla quan ha de dir les coses
pel seu nom.
Com així va
passar, quan durant l’espectacular sortida d’Ofici i un cop a la plaça hi
quedava poca gent. Entre aquesta, des del balcó de l’Ajuntament, va poder
distingir a dos sacerdots i dirigint-se a un d’ells li cridava: “ Ei! Tu no has
vingut a l’Ofici ”. Si més no va arribar puntual per a l’hora del dinar. Per tant, en
un bon moment, no estava tot perdut.
Els concerts de
Festa Major són un altre denominador
comú de tots els pobles que la celebren.
On quasi tothom enraona mentre els músics interpreten el repertori que han vingut preparant des de
fa temps. Un mal moment per donar a conèixer el resultat del seu esforç . Al
Retiro amb la presencia de la Suburband i al Prado amb la Cobla Maricel i un
combinat de gralles. També les dues Societats s’alternen en quant al detall de convidar a
les autoritats i pendonistes. Aquesta vegada els ha donat la benvinguda l’Elena
Ferré, presidenta del Retiro. I un cop asseguts, el pendonista, Toni
Tudela, va fer un comentari que m’ha semblat,
després del pregó, dels més genials que
he escolat durant tots aquests dies: “Tants anys preparant el vermut del Prado, per acabar, avui, fent el vermut al
Retiro”. Una coincidència que els més acèrrims de les dues Societats
haguessin llençat el crit al cel.
A la nostra
processó se li escau a la perfecció, la conclusió que diu: “la processó és
llarga i el ciri és curt”. Doncs les
feres fogueres i els gegants, es retiraven de l’apoteòsica ballada final quan
ja no era el dia de Sant Bartomeu. La festa s’acabava just estrenat el dia de
Sant Lli. On un altre vermut s’ha convertit en tradició. Com la missa en record
de tots els nostres difunts amb els quals hem compartit altres festes majors i que
tenim ben presents. Entre ells aquells: mossèn Jaume Berdoy, en Jofre, en Coté, en Ramon
Soler, i en Mompel...
Ho contempla
també en Vicenç , en el text de
l’estampa: “Perquè necessitem
moments per pensar en els qui, enguany,
no viuran la Festa Major que hagueren volgut viure”.
I amb la ballada
final a la platja Sant Sebastià, a càrrec de la Cobla Maricel, i un breu
castell de foc, es dona per finalitzada la Festa Major. Viscuda amb intensitat
i emotivitat i amb les consegüents felicitacions a la nova Comissió que
presideix la Maica Díez –Alcón.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada