Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 d’agost 2019

ANYS QUE ES GRONXEN EN LA POESIA


    Els anys són com una escala on t’hi vas enfilant i quan t’adones  ja no pots tornar a baixar. I a cada graó la vida s’hi recrea, per bé o per mal, i de començament la pujada va acompanyada d’una agilitat extremadament arrauxada,  que es converteix en enyoradissa en el moment en què  comença a ser feixuga.
  Aconseguir arribar fins el graó 100 no deix de ser un mèrit molt personal. I si a més l’ascensió ha anat acompanyada de poesia, música, i l’art que aglutina totes aquestes i altres modalitats, el transcórrer de la vida sembla que ha de resultar com a més complaent o, si més no, molt més gratificant  que lliurar-se la monotonia dels dies i les hores transcorregudes sense l’al·licient, el toc de gràcia que les fa diferents.
   D’altra banda néixer i viure a Sitges ja és un referent que si es mesura entre una escala de valors, de ben segur que aconsegueix  una valoració màxima. Els sitgetans i les sitgetanes que han viscut en aquell Sitges quasi idíl·lic i tenen la sort que es mantenen ferms damunt el graó que els toca viure, i poder explicar les seves vivències, és una sort de la qual ens plau compartir perquè, a raó de la seva edat, han viscut de prop el bategar del poble que ha evolucionat de com el van conèixer en la seva infantesa.
   És el cas de la Maria Dolors Pujadas Barceló, ella aquesta setmana ha celebrat el centenari del seu naixement. Una sitgetana que ha estat influenciada pels neguits artístics i creatius que, des de sempre, han aportat un corrent molt influent.
   Els seu pares eren en Primitiu Pujadas Rosell i l’Adela Barceló Pelejà. El seu pare era pintor d’ofici i la seva empresa va ser l’encarregada de pintar les dependències que es van construir a Montjuic per acollir l’Exposició Internacional del 1929. A ell s’hi afegí el seu germà Dimas que també va ser regidor del nostre Ajuntament. 
   Així, havent begut de les essències de l’art, la Maria Dolors es va decantar per la poesia. I amb la rima de les estrofes,  ha descrit: un carrer, una festa, un temps, la seva gent, l’ermita de Sant Sebastià de la qual, junt amb la seva germana Enriqueta, va ser administradora. Com també el seu poble, Sitges. I el de la seva mare, que era de Capçanes.
    Sitges i el Priorat no s’assemblen en res, potser tenen en comú la llum groguenca de les tardes  tardorenques. Una llum daurada que en el mes de setembre flairejava a most. El nostre  ha perdut aquesta aroma tan característica del temps de verema. A Capçanes encara s’hi ensumen les olors del vi, que s’insinua, però que encara no es pot anomenar com a tal. I la poetessa ha dedicat unes estrofes, reflectides en les rajoles de la placeta de davant  la casa de la seva mare, a mena de benvinguda a aquell redós.
    On tan li agrada anar, sobretot quan l’acompanyava el seu marit, l’entranyable Josep Lluís Lligadas Plantada. El matrimoni, que ha tingut tres fills: l’Ernest, l’Emma i en Miquel,  marxava del bullici que els envoltava,  per a retrobar-se amb calma  d’un  poble arrelat al Priorat. Un canvi molt sobtat que a la poetessa li ha servit  per  quadrar una inspiració sorgida a Sitges i ordenada en la tranquil·litat que l’acull entre vinyes.
   De tornada a la vila l’esperaven, però, les nostres tradicions i, com un capritx d’aquestes, volien que els seus versos contribuïssin a enaltir les seves excel·lències. La Maria Dolors ha posat  lletra a les Caramelles del Retiro que desprès musicava el mestre Pallarès. El mateix que donava lliçó de música al seu fill Ernest i també a en Miquel. El primer a més d’aprendre a tocar el piano va estudiar el violoncel i la flauta. I en Miquel el violí. La mare hi posava la poesia i ells la música, una combinació que es complementava i on ha prevalgut la influència de l’art que s’ha viscut a casa.
     Avui l’impressor i músic continua aportant el seu art a les formacions de Banda d’aquí Sitges i de Vilanova. Mentre en Miquel s’ha decantat més per sobresortir en les diferents vessants de l’art:  la pintura, el gravat, l’escultura... Obres que realitza en l’estudi de Capçanes.
   Aquí, des del seu observatori privilegiat, en la confluència curiosa de cinc carrers, la Maria Dolors guaita al bategar del seu poble. On res és igual, però tot és innovador. Com la seva poesia que també haurà evolucionat amb el pas del temps. Versos que publicava en aquestes pàgines de l’Eco, i que es va proclamar vencedora en un dels certàmens de poesia marinera, celebrats a Vilanova durant la Setmana del Mar.
   Quan aquest cap de setmana tornem a estar de Festa Major. Curiosament a l’any 1959 va ser designada la pendonista de Santa Tecla. Una festa, com la de Sant Bartomeu, a la qual ha col·laborat amb un bon nombre de poesies que han sortit publicades als programes oficials. Com aquesta que porta per títol, “Santa Tecla Sitgetana”:
    Santa Tecla al Baluard/ canta cançons sitgetanes / i porta a dintre els ulls / orenetes dibuixades. / Perquè sitgetana és. / Té la claror en la mirada / i tot el cant dels ocells / el recull en una tarda. / Amb la cabellera estesa / replega el sol setembrí /i amb l’or de la seva túnica / ha daurat tots els raïms / Si mira cap el vinyar, / és pagesa sitgetana, / si es recolsa junt al mur/ és marinera a la platja / i dintre els ulls hi té / color de façana blanca /amb negre plomatge d’ocell/ que ha traspassat la mar blava.”.
   Aquests dies, quan el seguici festiu passi per sota la seva finestra, la poetessa  es podrà  tutejar  amb els Gegants de la vila, centenaris com ella. Al el seu poble, ja fa temps que, a través dels seus poemes,  li parla amb delicadesa.  I és que Sitges  l’ha vist néixer i créixer, mentre ella s’ha gronxat en la poesia.
                                                                      J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de setembre del 2018 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez