En el Saló d’Or
del Palau del Maricel, va tenir lloc la
presentació del cartell, el programa i els protagonistes d’aquesta nova edició
de la festa de Corpus. S’estrenava una
nova Comissió i amb ella es va
fer palès la creativitat de l’Angelina Salesas que n’està al capdavant.
L’acte va estar conduit per l’entranyable Anna Grimau.
Els secrets
tan ben guardats, van deixar de ser-ho. Així s’anunciava que la responsabilitat
de pregonar la festa requeia en l’artista Josep Milán.
La Pendonista, la Vinyet Caballé. El contingut del cartell i l’autora es
va anar descobrint a mesura que s’anava completant, per part dels protagonistes, l’original
puzle, l’última peça del qual la va posar l’autora de l’obra, la Flori Coll.
Quan aquest 2018 fa cent anys que es consolidava
tot el conjunt de Maricel i el cent de la celebració de la primera exposició de
clavells. El mateix nombre que fa que es va començar la projecció de la que seria urbanització de Terramar
. Ens ho explicava en Roland Sierra en el interessant col·loqui celebrat
en el local del Grup d’Estudis Sitgetans. Junt amb el cultivador de
clavells, Sr. Pere Cabot, persona molt vinculada a l’exposició del qual ha estat membre del
jurat. I l’Eduard Tomàs, estudiós de la festa de Corpus i autor d’un
interessant llibre.
On es fa evident
que, malgrat el temps transcorregut, no ha decaigut l’afició al cultiu de
clavells, que ha propiciat, també, les concebudes rivalitats entre els
expositors.
La inauguració de l’exposició, s’acostumava a
delegar la presidència a la màxima autoritat militar o governamental de la
regió. No obstant, al tractar-se de flors,
es decantava l’honor a l’esposa: del Governador, del Capità General... Amb tot això també es va implantar la lectura
del pregó per part d’un influent personatge del moment.
L’última paraula
de l’acte la tenia el marit de la presidenta , el qual després dels parlaments, en nom del seu superior, i
president d’honor, el Jefe de l’Estat, declarava inaugurada l’exposició. I en
aquell moment sonava l’himne interpretat per la banda de música local. Una música que no s’avenia amb el tarannà i
els ideals del mestre Pallarès, que es limitava a donar l’entrada i a guardar
la “compostura”.
Altres músiques
diferents sonaven durant l’acte de clausura, per a satisfacció seva i perquè ja
li havia avançat a la Sra. Lola, la seva esposa: “ves que avui tocarem la teva”. Es referia al pasdoble li havia
dedicat, “Dolors Carbonell” .
Un detall que
distingia aquell acte era l’elegància que lluïen expositores i expositors. Com
la Sra. Emília Camps, més coneguda per l’Emilia de la llet, la despatxava en la
lleteria que tenia en el carrer Àngel Vidal. I una gran aficionada al cultiu
del clavell.
També la
Montserrat Marce de ca la Dionisia, que s’acompanyava d’una elegància
exquisida, i que s’alternaven, junt amb l’Emília, en els primers llocs de la
classificació.
A l’altra costat
de ca la Dionísia hi havia la sínia Robert. La Juanita Ferré era una de les cultivadores de clavell de primera fila. Que es mudava per a l’ocasió,
junt amb la seva germana, la Tresina. Va
heretar aquesta afició el seu fill Joan i la seva jove
Curiosament el
primer premi consistia amb un gerro de vidre tallat amb suport de plata,
donació del cap de l’Estat. No era tan el valor material de l’objecte, com la satisfacció
que suposava aconseguir el primer lloc. Aquells cultivadors s’anaven rellevant
entre el primer, el segon i tercer. Però tots ambicionaven el primer, quan els
distingien amb un d’inferior, segons com fossin les sensibilitats dels premiats, podia ser motiu de majúscules rebequeries,
les quals es traduïen en molt mal rotllo en el moment de la recollida.
Entre els
cultivadors destacava l’elegància de l’Albert Bigaire que acostumava a vestir
amb l’uniforme que es guardava per a l’ocasió: pantalon blanc, sabates a
conjunt, americana blau marí creuada i mocador blanc amb la cresta sortint per
sobre la butxaca exterior de l’americana.
Com també en
Josep Carbonell Freixas, la sensibilitat que dedicaven als clavells es traduïa
amb l’elegància que mostraven en el dia de la clausura.
El fill de
l’Emília va heretar de la seva mare l’afició pel clavells. En Ramon Gumà acostumava a vestir amb traje fosc. I
sempre procurava innovar per tal d’aconseguir colors diferents als
“convencionals”. Si no vaig mal fixat va ser ell qui va fer possible la florida
d’uns clavells amb els colors del Barça.
També en Josep
Virgili anava entrajat. Elegant com la
seva muller, la Maria. Ells, allà a l’hort de can Falç, disposaven els cossis al contorn del xup. Propiciant
una de les fotografies més boniques del nostres Sitges. La d’un hort en el centre mateix de la Vila.
Un any, no m’han
pogut aclarir com va anar la desfeta, en
Virgili, acostumat a estar sempre entre els primers, en aquella ocasió sembla ser que va acariciar una 14e lloc. El
diable va fer de les seves, no es comprèn d’altra manera. El cas és quan el van anomenar, el passadís central de la pista del Retiro se
li feia curt, d’anar amunt i avall, cridant: Injustícia, injustícia. Estava
tan encès, que hagués pogut tornar a socarrimar, les tantes vegades cremades
interioritats del Retiro.
Un altre
expositor, la reacció que va emprendre, després d’haver estat descavalcat de les primeres posicions,
va ser tallar tots els clavells de la seva col·lecció, sense esperar fer-ho el
dia de la clausura, quan és tradició portar-los al Vinyet per oferir-los a la
Mare de Déu. En un acte de molt contingut emotiu i que aquest any, el final de
festa, comptarà amb ballaruga inclosa. Potser perquè la música, diuen que
amansa les feres. O si més no, els ànims exaltats, davant possibles desenganys.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada