La vida va
acompanyada d’una successió d’etapes, i amb elles els anys s’hi aferren fins l’extrem
que és el seu transcórrer el que acaba condicionant aquestes etapes a les quals
em referia. Ara bé, no és necessari establir uns referents que s’avinguin a una
norma amb la qual es pugui mesurar a tots per un igual, sinó que és la pròpia
persona la que, segons com li va, s’adona
de les repercussions que li suposa anar superant graons d’una escala que
es torna feixuga a partir d’una
determinada posició . Però, com he dit, depèn de cadascú sentir-se més o menys
jove.
Fa uns dies
les persones nascudes a la vila o que hi han vingut a viure i aquest any han complert seixanta anys, es van reunir per
celebrar-ho. És una manera com un altra, prou entranyable i original de compartir, abans se’n deia de la mateixa quinta, la satisfacció que suposa
haver arribat fins aquest punt, que és quan
hom es va allunyant de les etapes
més boniques i resolutives de la pròpia existència . És en aquest replegament
en el camí, quan la vida ja ve encarrilada professionalment i es suposa que
també emocionalment , el moment més propici per mirar endavant, tot i que
sempre aflora els records d’un temps
passat.
Aquests
complidors dels seixanta anys, fa temps que,
aprofitant les avantatges de les noves tecnologies, s’han aplegat en un
grup que ells anomenen seixantins, i es
mostren tan comunicadors que la seva activitat missatgera és frenètica. Ho era
abans de la trobada i ho continua sent quan semblava que ja s’ho havien dit
tot. Resumint, com es diu ara, ha quedat
un bon rotllo que és molt lícit que no
el vulguin desaprofitar.
A la
celebració no hi va faltar el pastís amb les corresponents espelmes
anunciadores de la xifra que ens ocupa.
I com és preceptiu tampoc hi van mancar
les bufades típiques de l’ocasió. Les va engegar en Xavi Llosas Ferret. El
xicot del carrer de l’Aigua que passeja igualment l’encant de l’eterna joventut
i sobretot la bonhomia de la persona bona que ha sabut fer-se amic de tothom,
potser només pel sols fet de ser del mateix poble, un aval suficient per convertir
la simple coneixença en amistat. Ell que tant exterioritza l’alegria del
retrobament, quan pel carrer coincidim tots els qui l’apreciem de veritat i que
tan bé sap correspondre fent aflorar una alegria retinguda, que dosifica amb la
prudència de persona mesurada, si més no molt expressiva.
El Barça té
molts seguidors, però potser pocs que s’identifiquin tan amb els colors que
representa i que xicots i mosses com en Xavi, tocats per la influència del
destí que els va marcar des del començament de la seva vida, afronten un
realitat que no els ha fet renunciar a l’objectivitat del raonament sobre
determinada temàtica. La del Barça en Xavi la domina molt bé, de tal manera que
intueix quan les coses que pinten bé es poden acabar torçant i sap raonar fins
i tot sobre els plantejaments del propi
entrenador. Les circumstàncies que conflueixen en la seva persona de vegades són prou fonamentades com per
avenir-se a la raó, fins i tot contradient raonaments de persones que semblen
més il·lustrades en el tema.
Una altra de
les seves passions són els gegants. No fa gaire em va prometre que em pintaria
la nostra parella més emblemàtica i
que em faria el regal un cop enllestida
la feina. Em va manifestar en el detall un punt d’honor que em va alliçonar,
quan es mostrava convençut del que sabia fer i ho defensava per si jo en tenia
algun dubta. Mostrava la seva fermesa referint-se els qui, segons ell, li deien que no sabia pintar. Efectivament, quan va tenir
la parella de gegants pintada, sense sortir-se de la ratlla, m’ho va portar
fent-se acompanyar per la satisfacció
que suposa, davant els dubtes dels insensats, haver culminat l’obra que havia
promès a l’amic. Li vaig agrair enormement el detall, que implicava l’oferiment d’un obsequi
reservat als qui considerava bons amics, que per fer-lo realitat s’havia imposat com
un desafiament en el qual posava a prova
unes facultats que gràcies a elles estava segur que era capaç de complir amb la
seva paraula.
Com és de
suposar la seva admiració pels gegants, potser li va encomanar el seu oncle
Josep que els va portar uns quants anys. Els gegants que tot seguit associa a
la predilecció que té per la Festa Major. En quant aquesta només el preocupa un
detall, el dia de la setmana amb que s’escau. Quan coincideix en les
immediacions del cap de setmana en Xavi es declara desencisat, perquè intueix
que hi haurà molta gent. Ell prefereix que s’escaigui cap allà el començament. Ho
raona que d’aquesta manera és com més
nostra, o si més no, com a més íntima. El
que significa que no l’hem de compartir
amb la gent que aprofita els festius per visitar-nos.
En Xavi va
néixer al carrer de l’Aigua, en aquesta casa de magnífica portalada de pedra, veïns
de les seves parentes, la Maria Ferret Arnabat i la Ramona Ferret Paretas, les
dues cosines. A la vegada veïns també del mestre Pallarès, entre altres. El seus
pares, en Josep Llosa Pascual i la Lluïsa Ferret Castañosa, van fer de la
comprensió la seva virtut, que es transmetia en la fortalesa interior que és
menester per abraçar-se a la vida amb decisió i fermesa quan
sorgeixen imprevistos. En Xavi ha
posat de la seva part. També la Lluïsa, la seva germana i el marit d’aquesta,
en Josep Guzmán Alemany, que el cuiden i
mimen com feien els seus pares.
Mentre ell
segueix mostrant una alegria encomanadissa sempre que coincidim, alhora que m’identifica com “el senyor de l’Eco”. Un tracte que es
correspon quan l’edat s’associa a la
categoria de senyor. Que aquesta cortesia vingui de part d’un jove, sempre és
motiu de satisfacció, pel respecte i l’educació que demostra. Però en Xavi és
un jove de seixanta anys, per tant amb una
edat com per ser tractat, també, de senyor. Faltaria més.
J. Y. M.
( Article publicat a l'eco de sitges el 13 octubre del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada