El cinema i el
vi han coincidit, moltes vegades, com un complement en les escenes on es converteix en un protagonista passiu però efectiu.Són dos
mons completament diferents però que tenen en comú la universalitat, d’un i
altre, que els fa atractius.
Aquest cap de
setmana cine i vi coincideixen en el nostre poble, on l’art i ell mateix
aporten els complements necessaris per convertir la vila en un festiu plató
cinematogràfic i en un original i únic
celler que, per la seva situació, marca la diferència amb els de
sempre, aquells que tant havíem
freqüentat i que han desaparegut del nostre entorn més proper.
Una cosa i
l’altra amenitzat per la singular i original
vigília on predomina el terror,dintre la plàstica i ben assolida
caracterització en la massiva participació dels “zombis”, els quals aporten una
imatge molt d’acord amb l’essència d’aquest 50 Festival de Cinema Fantàstic.
Quan Sitges,
m’atreviria a dir, que és dels pocs pobles que encara ofereixen una programació
de cinema estable en les dues sales de projecció de sempre, Retiro i
Prado. La trajectòria es remunta a quan
les pel·lícules no es complementaven amb el so corresponent, es coneixia
per cine mut. Per tal de que no fossin
tan ensopides les acompanyaven amb música. Els mestres locals, i amb ells els
músics de les seves respectives formacions orquestrals, havien participat en aquelles sessions. En una època en què la gent, els dies de
festa, s’afanyaven a dinar aviat per no perdre’s el començament de la
pel·lícula.
El cine, com
tot, ha evolucionat i la tecnologia que avui es fa servir ofereix una nitidesa
d’imatge i un so sensacional. Les bobines del cel·luloide que transportaven,
dins aquelles peculiars saques, els recaders des de les cases distribuïdores fins
a les sales de projecció , han quedat reduïdes a un disquet, detall que ha
contribuït a que s’hagin acabat els talls tan inoportuns, que es produïen quan s’esquinçava la pel·lícula i que sempre passava en el
moment més interessant.
Han passat els
anys, com a mínim cinquanta que són els que comptabilitzen aquesta recent
estrenada edició del nostre Festival de Cinema. La supera en sis un altre
esdeveniment molt relacionat amb una activitat de la pagesia del nostre
poble, la 56 Festa de la Verema. Una
mena d’homenatge a la tradició vinyataire que ha comptat amb la implicació de
molts sitgetans que tenien cura de la vinya i que després elaboraven el vi en
els cellers que es trobaven repartits
pel poble. Un procés que era seguit, amb expectació, per la resta de
convilatans, fins que el vi novell passava a la bota i tenia lloc el fet
esperat de posar l’aixeta. Un detall que
era anunciat, a toc de trompeta, pel popular Rupert Roca.
Ara, just quan
per l’entorn del terme donen per finalitzada la verema, aquest proper diumenge
tornarà a ubicar-se aquest improvisat celler en el marc incomparable de la
Fragata. Un celler a l’aire lliure, on es trepitjarà el raïm i en lloc de posar
aixeta a la bota es posarà a la font, que hi brollarà vi per admiració de
tothom. I si com comentava la setmana passada que en el certamen preliminar del Festival de Cinema hi van haver mastegots,
durant el transcurs de la primera Festa de la Verema, amb la font ubicada a la
plaça de la Industria, també hi van haver bufetades. Va succeir quan un personatge es va treure la sabata i la volia omplir de vi.
Els efectes que produeix, quan se’n
abusa, són imprevisibles.
Una festa,
aquesta de la Verema, organitzada per l’antic Foment de Turisme, amb la
col·laboració del nostre Ajuntament i
patrocinada per Bodegues Torres.
Però avui,
divendres, desconec si al vesprejar tindrem el privilegi de poder comptar amb la
presència de la lluna plena, i és que de les llunes potser és la més apreciada
per la seva majestuositat i per la claror que desprèn. Contemplant el seu
encanteri sobren les paraules, potser algun xiuxiueig a cau d’orella per a no
desbaratar el silenci que és el seu més entranyable aliat. Sigui com sigui la
forma de la lluna d’aquesta nit de divendres, per als qui recordem a en Pol,
sempre ens la imaginem plena. Perquè ha esdevingut el símbol que manté viu el
seu record. El d’un jove esportista que es preparava per a ser gran. Era fort,
física i mentalment, i li va tocar haver
d’afrontar la inoportuna malaltia. Davant la incertesa, raonava que aquestes
coses es pensava que només li passava a la gent de més edat. Si més no
aviat es va adonar que en aquell
desconegut camí l’acompanyaven molts
infants que es trobaven en les mateixes circumstàncies que ell. La seva lluita
no va acabar amb derrota, faltaria més, ho podem considerar com un triomf que
va activar una solidaritat permanent.
Perquè els seus
pares, en Xavier Lahoz i l’Estela Campañà, en lloc d’abandonar-se a una tristesa punyent, es van
aferrar a la idea de que la dissort d’en Pol seria un triomf que havien de
compartir totes aquestes criatures de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Amb
aquesta finalitat, conjuntament amb altres col·laboradors, organitzen la cursa
de la nit de lluna plena, que aquest any celebrarà la cinquena edició.
Ja els hi deia
jo que la forma d’aquesta lluna ofereix
moltes possibilitats. No obstant no importa que estigui núvol o que se’ns
presenti d’una altra manera, perquè quan
ens referim a ella, a la plena, tenim
present a en Pol i a tants que, com ell, esperen a l’hospital un senyal d’esperança,
l’alè de vida que aporta la generositat de tots els qui, corrent o mirant al
cel, col·laborem amb una causa tan humanitària com és poder tornar el somriure a molts infants, quan el seus febles cossos reaccionen als efectes dels avenços de la
medicina, que es van produint poc a poc,
a mesura que la lluna, la seva màgia, ens fa més generosos.
Guaitem-hi més
sovint, enmig d’una pau i una concòrdia que ara, més que mai, desitgem per
continuar endavant, quan les circumstàncies són les que són. Que res enteli la
llum nítida de la lluna que guaita, des de el seu lloc de privilegi, al mon.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 octubre del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada