Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

17 de setembre 2017

QUAN EL SETEMBRE FEIA OLOR A MOST

   



    Quan els pobles perden els seus olors més personals o influents, abandonen part de la seva identitat. Un detall, els dels olors, que sense adonar-se'n, contribueixen a personalitzar racons, paratges, carrers que flairegen a aromes diverses sorgides entre  una existència col·lectiva i allunyats de les grans ciutats i, per tant, de les pestilències del progrés.
   N’hi han on només arribar percebies un flaire d'olor de bestiar, degut a que la gent acostumava a tenir, en els baixos de les cases, el matxo i fins i tot la xoll amb el porc, això si no hi disposaven  també alguna que altra vaca. Aquestes olors als habitants  de les ciutats i pobles grans, més que fàstic ens produïa una certa satisfacció, perquè eren olors gens  comunes  a l'entorn habitual. De la mateixa manera que ho és coincidir amb els cagallons de cabra, d'ovella,  o amb una voluminosa tifa de vaca. De sempre els excrements de determinat bestiar han despertat una desmesurada, no diré admiració, però sí curiositat als pixa pins, poc acostumats com estem  a caminar entre les necessitats espargides de besties que pasturen en l'àmbit rural.
   Sense apartar-nos de l'espai camperol, quan deixava de ploure  en aquests paratges  de pagès, l'olor que predomina és la de terra humida i, filant més prim, d'herba molla. La combinació resultant és d'una puresa sensacional, olor de fragància fresca i alhora delatadora de la proximitat de la terra, del sembrat, de les herbes i, si és el cas, de la pinassa del bosc.
    Depenen  si la visita es produeix a l'hivern, a l'ambient si gronxa una altra olor molt característica, és la que desprèn el fum provinent  de la llenya quan es crema en  la llar de foc o en la interioritat de l'estufa i que s'escapa, enjogassat, per la xemeneia. Apreciar, des de la distància,  com fumegen les xemeneies d'un poble, per damunt les teulades, és una imatge delatadora de vida, quan  la sensació és tot el contrari, d'absoluta solitud.
   Una de les olors més gratificants quan passegem per aquests carrers, és el flaire que surt dels forns de pa. Una olor característica quan aquest és cuit amb llenya. I ja no dic quan l'olfacte sap distingir entre l'olor de pa i el de coca.  Un autèntic regal pels qui busquen, en els pobles, olors que fa temps que hem deixat d’ensumar.
   Quan les pedres mil·lenàries basteixen parets ombrívoles, un verdet inquisidor s'aferra entre les juntes i tot plegat deixa escapar una olor d'humitat, de florit. L'olor dels anys segrestats entre les escletxes de les pedres.
    En el nostre habitat més proper, Sitges, bona part d'aquestes olors, per no dir totes, les hem perdut. Sobretot una que era característica d'aquest mes de setembre, l'olor de most que s’escapava dels cellers. A això hi anava associada la presència de les mosques, les quals arribaven a ser emprenyadores i encara més mortificadores pels cavalls, mentre esperaven a la porta del celler que descarreguessin les portadores del carro. La pobre bèstia no parava de moure el cap  per treure-se-les de damunt. La seva batalla era perduda, no li donaven treva , el perseguien allà on anava. I pel camí entraven amb facilitat a les cases, una evidència que la verema ja havia començat, que els cellers eren oberts. Una incursió que les mestresses de casa s'afanyaven a combatre  a cops de matamosques i amb puntuals flitades amb aquella singular manxa. Avui les mosques semblen una espècie en extinció, potser perquè no queden cellers. Però sí que hi han mosquits, de picades persistents i molestes, els quals sembla com si haguessin innovat el seu sistema de vol per a fer-lo més silenciós per tal  de que no tinguem temps de protegir-nos de les seves intencions. O serem nosaltres, que d'orella ja no estem massa fins i no els escoltem apropar-se ?
  El flaire de most era l'olor de la tardor que s'associava a la verema, la mateixa que ara té lloc a les vinyes de Malvasia de l’Hospital. Era i és  garantia que el resultat final serà el vi, després del procés de fermentació. Arribat el moment de posar aixeta a la bota, els hi tornava el protagonisme que els hi corresponia i els seus responsables es mostraven cofois de poder oferir el resultat del seu treball.
      I el vi tenia molts seguidors, els quals freqüentaven les bodegues del poble i que preferien un gotet a aquestes combinacions que ara es fan amb altres licors i begudes refrescants. Tot i que ja se'n feia d’estrambòtiques i potents, com la popular "barreja", una combinació de moscatell i cassalla o anís. Un costum que van portar els emigrants  del Sur que van venir a treballar. S'ho prenien en dejú, com el qui ingereix una medicina,  d’efectes no tan guaridors. A l’esgotar els  cellers les existències del vi, la clientela acudia a les bodegues, com a can Percala. Allà, l’eficient Manolo Reyes, fent honor al cognom, els servia vi del rei i de la reina. Una monarquia, aquesta,  que sí tenia molts adeptes i simpaties, la qual propiciava més alegries que penes. Si se'n abusava massa igual donava per riure com  per plorar. Curiosament el vi, el  costum del tastet, s'ha tornat a posar de moda, com podem comprovar en les freqüentades vinacoteques locals.
   Sitges fa temps que ha perdut quasi totes les bones olors  de poble. Ara les que predominen és el desagradable ferum a orins. I és que a qualsevol lloc i a qualsevol hora es  pixen els gossos i els óssos. Aquests darrers amb unes pixarades que recorden a la dels cavalls. Fins fa un temps quan algú es notava que el neguitejaven els pixats al ventre, i no disposava del lloc adient per alliberar, s'aguantava fins a trobar-lo. Avui la gent no aguanta res de res.
     Tampoc siguem catastrofistes, potser sí que encara queda alguna  que altra  olor impregnada de sitgetanisme. Com se’ns fa perceptible en aquest raconet del carrer d'en Bosc,on hi respira l'obrador de can Sabaté, en el moment en què els pastissers enfornen els muflons... Com sempre dic, no està tot perdut.
                                                                            J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de setembre del 2017 )


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez