Tan apassionats com estem amb la nostra Festa Major ja només ens faltaria comptar els anys depenen del nombre de festes majors passades: “tinc tantes... Festes Majors”, d’aquesta manera potser no es faria tan feixuc el recompte global d’anys viscuts. O si més no el gruix dels anys no semblaria tan demolidor arribada l’edat del si no fos.
Tots els qui
comptem amb un extens currículum de festes majors viscudes, hem estat
testimonis de l’evolució de la nostra Festa, de quan aquesta era aprofitada per
viure-la d’una manera diferent a ara, quan l’entrada de gralles era acollida
amb respecte i no interferia en el significat de la tocada que es feia en honor
dels fundadors .
Uns actes relativament nous, són els dos pregons que marquen el inici: el
pregó satíric i el pregó oficial. El primer organitzat per l’Agrupació de balls
Populars, que va comptar, durant unes 23
edicions, amb un pregoner únic , en Jordi Cubillos, a qui aquest llarg
recorregut avala la conclusió que ho
feia bé. El va succeir l’Anton Rafecas i
aquest any l’encarregat ha estat en David Lanau, “Ratxu”, el qual ha volgut incidir en el tarannà de la gent de
Sitges, amb un detall molt adequat a certes extravagàncies de la nostra personalitat,
aportant uns embuts per posar com a
barrets. Aquest detall ja va donar a entendre que el seu pregó seria divertit i
desenfrenat. Com així va ser. Un riure continuat, fins acabar fent servir el
mateix embut per emular la gralla i interpretar la peça que toquen tots els grallers,
ens referim al “Gener” que va
compondre el músic Manel Rius i Ramos, flabiolaire que va ser de la Cobla
Sitgetana. De la mateixa manera que el propi David tocava el tible amb la Cobla
Miralpeix i, sigui dit de pas, tenia bona disposició com per haver sobresortit
amb aquest instrument.
Aquell dilluns,
degut a la suspensió per respectar el
dol decretat, era atapeït d’actes. Va coincidir el trasllat de la imatge de
Sant Bartomeu de l’església a l’Escorxador, lloc triat pel pendonista en Ramon
Soler i Fernández. Seguidament la inauguració d’una altra edició dels Binomis,
amb la participació de les artistes locals, Dolors Luján i Carme Parellada. A
la mateixa hora inici del pregó satíric i tot seguit cantada d’havaneres, per
continuar amb el pregó seriós a càrrec de les Veïnes. Elles ens van fer passar
una estona molt agradable i van coincidir detalls molt emotius, el sorgits del seu pregó i quan en
Cisco Arbonès, president de la Comissió es, va dirigir als assistents des del
balcó d’una veïna que havia esdevingut una institució en aquesta plaça de
l’Ajuntament, la Montserrat Ferré que feia pocs dies que ens havia deixat. Amb
el balcó tancat se’ns feia més evident que la vida és una successió d’etapes, a
ella també el nombre de Festes Majors viscudes li va acabar fent el paquet. A
baix, a peu de plaça, un balcó improvisat acollia a les tres protagonistes
encarregades de pregonar la Festa. Un balcó que és la talaia que potser més bé ha representat el tarannà de
la dona sitgetana. Quan aquesta tenia cura del seu, disposant cossis amb flors
i abocant-se damunt la barana per guaitar el que passava al carrer. Com que la majoria
de cases disposaven de balcó o finestra gran, les sitgetanes tenien per costum
dirigir-se, des allà, a les seves veïnes més properes per establir interessants converses. Ho han exemplificat, a la perfecció, les tres protagonistes del
pregó, les quals ens han recordat aquesta actitud contemplativa o comunicativa que es produïa en tots els
balcons de les cases sitgetanes i que, quan s’esqueia, també hi penjaven
domassos. Fantàstica la recreació de les
tres veïnes, com també l’acompanyament musical.
I quan al cel feia
poc que s’hi havia deixat de projectar un altre espectacular castell de foc, la
matinal s’obre pas entre la foscor decadent d’aquest i la feble llum d’un nou
dia. És un dels moments en què trobo que
la Festa Major es desperta sense quasi haver anat a dormir i posa a prova aquells
que no ens volem perdre res. Perquè s’ha de tenir força de voluntat, després d’anar a dormir tard, deixar el llit. Allà, en
el Racó de la Calma, en la baixada del Cau, l’espectacle és sensacional i el
moment, màgic.
La Festa Major
sembla repetitiva però sempre és diferent. Un any passa ràpid si més no poden
succeir moltes coses. Sitges ha perdut
en el camí a un sitgetà molt estimat que
vivia la festa del seu poble des de la vesant religiosa. A en Jaume Berdoy com
a sacerdot sitgetà li agradava concelebrar l’Ofici, el qual ofereix la solemnitat pròpia de les
grans ocasions. Una absència molt sentida
perquè era de tarannà
senzill, comprensiu, amable i entusiasta
també de la seva Festa Major.
La Sortida
d’Ofici és un dels moments més intensos,
on tot fa feix i es converteix en un espectacle dels millors que podem lluir,
per a admiració nostra i dels visitants.
Com així ha estat en la visita del President de la Generalitat que poc
s’imaginava el rebombori que organitzem.
Arribada la
processó a l’església, hi ha a qui l’entrada del Sant la troba més emotiva que
la de les gralles. Quan érem jovenets
aquets final de festa ens entristia, se’ns havia fet curt, passava massa ràpid. Amb
el pas dels anys la cloenda se’ns fa més suportable, ja no és el mateix deliri
de quan esperàvem la Festa Major, perquè amb ella coincidien molts detalls que
la diferenciaven d’altes celebracions. De ben segur, en aquesta era de
sofisticats avenços tecnològics, influeix tenir tantes eines a la nostra
disposició que permeten estar en contacte amb la festa si ets lluny de casa i durant tot
l’any. Sobretot els més menuts als quals, per a que mengin, els hi posen el DVD
que transmet les imatges més influents per a motivar les ganes de menjar. I
mentre, als més grans, per si de cas la desgana ens assetja, el testimoni
audiovisual manté el fil conductor que ens connectarà, si no passa res, amb la
del proper any. Abans, però, celebrarem la de Santa
Tecla.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de setembre del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada