L’hotel Miramar havia estat un establiment de categoria superior pel que s’estilava en aquella època. Els clients també mostraven una classe molt en consonància amb tot plegat. Fins i tot els propietaris, els germans Vidal i Quadres, en Manuel, la Mercedes i l’Elisa, transmetien una personalitat més d’acord amb els costums i maneres de fer i vestir dels anglesos. Vaig tenir el plaer de mantenir-hi un tracte molt proper. Ignoro i no giraré la vista més enllà dels tres germans, solters, en quant a altres detalls dels seus avantpassats. El que sí puc donar testimoni de les maneres de comportar-se dels descendents, els quals estaven influenciats per una educació exquisida, molt respectuosa amb tothom.
L’últim director va ser en Josep Correa casat
amb la Lucia que era gironina i desenvolupava les funcions de governanta de l’hotel. En Josep era germà d’en
Manel Correa, un bon mecànic, que estava casat amb la Caritat Masip la qual encara
viu a l’avinguda Artur Carbonell, en el pis de la casa propietat de la família de
Joan Duran Ferret, que vivien en els baixos. Aquest va ser el impulsor de la
construcció de la Casa del Poble, la
qual es va inaugurar el 1 de maig de
1912 amb l’assistència de Pablo Iglesias.
Ara que ve al
cas, explicaré una anècdota que exemplifica la picardia que es feia servir,
simplement per a sobreviure. En una de les dissertacions que es portaven a
terme en el local del carrer Nou, tenia
la paraula en Joan Duran, aquest en un rampell d’exaltació de la generositat, com a base de la “repartidora “ , s’expressava així: “....el qui té ha de donar al qui no té...”. Una recomanació que no es
va voler perdre un assistent que, mentre
l’orador s’omplia la boca de consells solidaris, l’home corria a casa d’en
Duran. Li va obrir la porta la seva muller, la Manaleta Capdevila, que
despatxava gallina a la plaça. El visitant, persona coneguda per la família, li
va comunicar a la dona que el seu marit el feia anar per a que li lliures els dos pollastres més macos que
tingués. La dona , de ben segur coneixent al marit, li manifestava, amb una
certa incredulitat: “vols dir, noi,vols
dir”, però li va lliurar. Quan va arribar el marit a la Manaleta li va
faltar temps per a recriminar-li la seva generositat, per estranyesa de l’home
que no sabia de que li parlava. Sentint-se estafat, el líder socialista va
córrer a l’encontre del barrut i aquest li va recordar que ell només va posar en
pràctica la recomanació que des de la
tribuna feia a la gent treballadora que havien acudit per a ser alliçonats amb seves teories . Davant
la reacció airada de l’orador, es feia palès que moltes vegades es predica el
que un mateix no es creu.
Tornant a
l’Hotel Miramar, la distribució de la planta baixa ja delatava que es tractava
d’una antiga mansió senyorial. Només entrar per la majestuosa portalada de
pedra, hi havia la recepció a l’esquerra i la consergeria a la dreta. A peu
d’escalinata hi havia una gran consola isabelina amb el corresponent mirall. En
l’avantsala una silleria de caoba i des d’aquí s’accedia al bar a mà
esquerra i el menjador a la dreta, on avui està situat l’auditori. Però de tot plegat
el que sobresortia en aquesta planta baixa era el jardí, amb entrada també per
la banda de la Torreta. Les moreres
estaven repartides per l’espai i oferien una ombra sensacional. A sota s’hi
disposaven taules i sillonets i la gent s’hi parava a assaborir algun refresc,
s’hi estava a la glòria. No trobo
explicació del per què les van treure , deixant l’espai cobert de ciment on hi
bat un sol que no hi pots parar. Avui
s’hagués pogut aprofitar per acollir tota mena d’actes sense esperar que el
sol es retiri.
Amb l’enunciat he volgut palesar la transformació
d’un establiment hoteler en diferents
espais polivalents. La majoria d’ells destinats a sala d’exposicions, les
quals he elevat a la categoria de
càtedra. Perquè ve a ser una tribuna oberta als neguits dels artistes, gràcies
als quals ens permet aprendre,com si es tractés d’una càtedra il·lustrativa, els coneixements de l’art.
Amb la Dolors
Luján i la Carme Parellada es dona per acabat el cicle Binomis que com el nom
indica ha aglutinat a parelles d’artistes els quals entre pintura, fotografia,
joieria creativa i diferents tècniques pictòriques, han estat protagonitzats
per artistes locals. Sota coordinació de l’Anna Monzó i Almirall que ha portat
a terme una tasca sensacional, amb el suport de la regidoria de Cultura de la
qual és responsable la Rosa Tubau i Llorià.
L’evolució artística
a que em referia, és molt representativa en l’obra tant de la Dolors Luján com
de la Carme Parellada. També elles, en aquesta exposició conjunta, ens han
sorprès a la vegada que es fa latent que l’estil dels artistes evoluciona a
mesura que es van avançant etapes de la vida.
A la Carme i a mi ens va passar el dia que li
vam encarregar un quadre a la Florència Coll, artista sitgetana que també
exposa aquests dies al Miramar. El nostre quadre venia limitat per unes mesures
concretes per haver d’encaixar entre dos mobles integrats. Anàvem fixats
amb la pintura que realitzava en aquella època, quan pintava romàtics
cafès, amb aquella personalitat que caracteritzava el seu estil. Així li vam
exposar i en el moment que anem a buscar-li l’encàrrec quina no va ser la
nostra sorpresa al trobar-nos amb un nodrit repartiment de senyores pomposes
lluint abrics de solapa ample, un altre element característic de la seva obra.
Vam quedar tan sorpresos que ella ho va notar, ens va aclarir que just poc temps abans del
nostre encàrrec havia canviat l’estil. Ens hi hem acostumat i avui és el nostre
quadre preferit.
Entre la Festa
Major gran i la petita queda aquest impàs de temps per poder gaudir dels petits
grans plaers i que millor que l’obra de les tres artistes sitgetanes, que
coincideixen al Miramar, per fer més agradable i profitós el pas del temps.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de setembre del 2017 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada