Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

20 de febrer 2015

EL XATÓ I ELS SEUS PROTAGONISTES

   Deuria començar molt abans del que ens pensem, això del gustet pel xató. Perquè se suposa que era un plat, en principi, elaborat  pels pescadors, tot i que se li pugui atribuir a altres personatges. Com al fondista Sr. Francesc Carcolse que quan el va presentar als seus  comensals, el Sr. Santiago Rusiñol, a qui acompanyaven unes distingides amistats,  l’exclamació d’admiració, d’aquests, diuen que va sorgir la denominació.  Tingués nom assignat o no, sóc de l’opinió que en Carcolse no en va ser l’inventor, perquè en aquell temps no hi havia una cuina tan innovadora com ara, on els grans xef presenten uns plats anomenats de laboratori, degut a que són el resultat d’una complexa investigació i, per tant, es poden considerar com una exclusivitat, un invent culinari. Res d’això tenia a veure amb el que es condimentava a cada casa, menjades senzilles, el que no significa que fossin poc atractives al paladar. Tot el contrari, amb poca matèria  eren capaços de fer menjades delicioses. L’exemple del xató pot servir de fil conductor per adonar-nos de la disponibilitat  d’aquella gent. I com el poble era com una gran família, també té crèdit la idea de pensar que allò que preparava, per exemple, la Sra. Maria... ho compartia amb les seves veïnes i les receptes casolanes eren tan públiques com ho podia ser qualsevol altra.
    Si més no, amb això del xató s’observa una curiositat que també va  lligada amb el ranxos que preparaven els pescadors, quan eren ells  els qui condimentaven tota mena de variació de menjades de peix. Doncs amb el plat que avui ens ocupa passava el mateix i el costum continua vigent. Perquè en moltes cases és l’home qui s’encarrega de preparar la xatonada. Potser es deu a que a molts els agrada remenar el morter.
    Tant el Prado com el Retiro s’han distingit per oferir a la seva gent unes populoses xatonades que han marcat un començament i un final. La del dijous gras obre les portes a una nova edició del Carnaval i la del dimecres de cendra es caracteritza per posar el colofó a uns dies de disbauxa, de mal dormir i, malauradament, de mal beure. Amb l’enterro de la sardina les dues societats acullen en els seus locals a  bona part dels seus respectius simpatitzants i plegats, mentre assaboreixen les excel·lències de la xatonada, parlen del què i el com del carnaval que ja ha passat. De la mateixa manera que és el moment per a convocar als cantaires que ho desitgin per a participar, durant la Quaresma, de l’assaig de les tradicionals Caramelles.
     No obstant aquestes societats centenàries, aglutinen potser el major nombre de xatonades servides en les seves respectives dependències. En la preparació s’han alternat els respectius cafeters que han tingut cura de llurs cantines i també socis que hi han col·laborat de forma espontània i decidida. En el Prado el matrimoni format per en Joan Ramon Gimeno i la seva muller l’Engracieta Serrano a qui tots, curiosament, li canviaven el seu nom original pel de Carme, van tenir cura de la cantina durant 18 anys i en aquest temps s’encarregaren de condimentar les preceptives xatonades, ajudades per l’Angeleta, mare de la Isabel casada a can Clarà i una tia d’aquesta, germana de la seva mare. Un cop van deixar la cafeteria es van establir en un local del baixos de casa seva en el carrer Sant Francesc, on van continuar elaborant el xató, conjuntament amb el fill de la casa, en Joan Manel. Tots amb una experiència xatonaire de llarga trajectòria.
    Eren uns anys en què el xató començava a servir-se fora de les esmentades Societats i de la intimitat de les cases sitgetanes. Fins aquell moment no era gaire  freqüent, tampoc no existia la Ruta del Xató, que aquest plat estigués inclòs en la carta dels establiments de restauració. I si al Prado la família Joan Ramon n’era la responsable, al Retiro va condimentar, durant bastants anys, el Sr. Joan Mellado, sabater d’ofici, qui a més de les xatonades cuinava, ajudat pel seu equip,  aquells suculents ressopons de sípia ofegada i carn amb pèsols. Quan va deixar l’ofici de sabater en aquell taller del carrer Barcelona, davant per davant, va obrir La Guineu i el xató va continuar sent el seu plat fort.  
   Coincidien amb aquestes xatonades, diguem-ne, populars les que es feien al Pati que estava ubicat al carrer Parellades, allà una de les  filles de la casa, la Dolors i el seu marit , en Franz, posaven a les mans d’en Peret Montaner de ca l’Animer la massa del morter. Ell, amb la supervisió de la seva muller, la Mercè Masdeu, era l’encarregat de l’elaboració de les xatonades que es servien a l’establiment, el qual va posar de moda la joventut sitgetana. En Peret treballava de xofer a can Gori i durant el temps lliure, quan era temps de xatonades, feia la salsa amb gran mestria. Perquè cada establiment podia presumir de la seva particular patent xatonaire.
    Ara que em refereixo a aquesta destresa dels sitgetans, em ve a la memòria la sublim dedicació que hi esmerçava en Joan Ferrer de can Terradeus, ell, quan s’esqueia alliberava a la Toni, que també era una molt bona cuinera, dels fogons i si posava ell. Sobretot quan calia preparar la salsa del xató i l’allioli, del qual n’era un expert. D’aquest acompanyament en podem donar constància els amics que compartíem taula a can Lluça, durant l’esmorzar que seguia després de l’ofici a la capella de Campdasens el dia de la festa. A vegades renegava d’algun fracàs quan, sense trobar l’explicació, s’havia tallat la barreja i no hi havia hagut manera de tornar-ho a lligar. Per a ell, que n’era un especialista, aquestes anomalies ferien el seu honor i l’emprenyamenta es feia notòria  enmig  d’una variada i rebuscada lletania.
      Ha començat la Quaresma i amb ella continua el protagonisme de les xatonades, és quan entren en acció els qui són destres en remenar el morter. Bé siguin ells o elles.
                                                                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de febrer del 2015 )
                                                              


13 de febrer 2015

DE GUANTÁNAMO AL CEL PASSANT PER SITGES

   El mestre va néixer a Cuba, lluny de la plaça de l’ajuntament de la vila, concretament a la població de Guantánamo, i va arribar a Sitges quan tenia uns 5 anys. Casualitats de la vida, la família, durant un temps, va compartir veïnatge amb la Josefa esposa d’en Pepito, fumador de pipa, ella també va venir al món en aquells verals. Amb els anys, van avivar un desig, poder fer una visita a aquella ciutat. Ell li mantenia la il·lusió : “Sí, un dia hi anirem”. I la veïna vivia amatent de poder realitzar el somni. Però en Jordi malfiava dels governants d’aquell país, recelós que els deixessin entrar i després es trobessin amb dificultats per sortir. Davant la incertesa va preferir esperar. Mentre la Josefa ens va deixar sense veure complert el seu desig. Ara ha emprés el viatge en Jordi, just quan s’obren noves expectatives a Cuba i pels cubans, amb les quals s’haguessin pogut diluir aquells temors i realitzar, amb totes les garanties, el viatge que tan havien planejat.
   De Guantánamo al cel, però abans passant per Sitges que ve a ser com un paradís terrenal. Durant aquest pas per la vila, en Jordi ha calçat els peus de la flor i nata de la societat i també, amb més modèstia però amb tota honra, els de molts sitgetans i sitgetanes. Les sabates del seu establiment han trepitjat tot el mon. L’amic pensava en els peus i treballava amb el cap. Exigències del seu ofici.
     Aquesta amplia visió de la seva ment li va permetre trobar amb la música una sortida als seus neguits artístics i creatius i així va ser com va escriure boniques pàgines musicals. I just ara que som a les portes d’un altre Carnaval, era costum del mestre deixar passar els dies de disbauxa, sabedor que després tornaria la calma. Amb l’arribada de la Quaresma, feia avivar del piano enjogassades  melodies que  s’envoltaven de poesia i cants. A redós de la institució, un ambient cordial  s’encarregava  de retenir cada estrofa acoblada amb les indicacions del director. En Jordi em va fer debutar en el conjunt de l’acompanyament musical. M’hi vaig estar més de trenta Pasques i, entre aquestes, li va escriure un paper fàcil de trompeta  al meu fill que començava i també li va donar l’oportunitat de participar-hi.
      L’experiència ha estat inoblidable i aquesta complicitat ens ha permès compartir les excentricitats dels músics i també la dels cantaires que no queden enrere. Caramelles sensacionals, música i lletra d’inspirada composició que han anunciat la Pasqua, l’encant de les donzelles sitgetanes i la beutat de la primavera. Cants que assoleixen la perfecció durant la nit del dissabte de Glòria, quan ja l’hora decanta cap a la matinada del diumenge,  A ell li agradava el moment, fins i tot tancava els ulls mentre dirigia per escoltar-ho sense distraccions. Quantes cantúries compartides que desprès tenien la seva compensació gastronòmica al restaurant de can Gumercindodel carrer Bonaire. Allà es posava al descobert l’altra faceta que no per ben dissimulada, ja se sabia  la bona disposició del mestre i  d’altres aliats els quals, reconeixent el seu bon paper a la taula, fins i tot s’havien atrevit a introduir canvis en l’enunciat de la procedència de la colla, canviant el de Schola Cantorum del Patronat, pel de Schcola  Fartorum.
    I els qui no cantaven o no ballaven sardanes que també va compondre, o feien les dues coses, quan s’esqueia anaven d’excursió sota el patronatge de l’Ecce Homo. En el transcurs d’aquestes sortides igualment a ell li havia tocat haver de trampejar les excentricitats dels viatgers. Sensacionals són els records d’aquells rumbs desconeguts, on es sabia l’hora de sortida i res més, els viatgers pujaven a l’autocar desconeixent on anirien a fer cap.
    Amb l’arribada de la tardor feien la sortida llarga. Va ser en una de les tantes excursions, quan va succeir un imprevist que en Jordi, mentre ho explicava, sabia conferir-li aquella ironia tan ben mesurada i amb humor fi i brillant, que del relat en feia una petita obra de teatre. L’escena passa a l’interior de l’autocar en marxa, quan tot d’una la Filomena de can Mas, amb veu cridanera, exclama: “Pareu, pareu, que em sembla que m’he ferit”. Moments d’angoixa i incertesa. Mentre la Filomena raonava la seva conclusió: “Perquè em pessigo la cama i no ho noto”. Certament motiu de preocupació. Però que tot seguit la Carmeta de can Sabaté s’encarrega d’aclarir la situació: “ Que carai has de notar, si estàs  pessigant la meva “. Feridura resolta de manera ràpida i satisfactòria.
   Al fill del Sr. Isidre i la Sra. Adela, des de ben jovenet,  li agradava freqüentar l’església que tenia tan a prop i s’embadalia amb el so de l’orgue, mentre el seu germà Isidret ja trafegava amb pólvora. Era el començament de dos aprenentatges, l’un arribaria a tocar l’orgue durant l’ofici de la Festa Major, just poques hores desprès que el germà hagués il·luminat el nostre bocí de cel amb el resplendor de les palmeres i traca final, per a deliri dels espectadors que després de l’últim tro, exclamem una conclusió repetitiva : “aquest any com mai”.
       Com mai seria cada etapa de la vida si aquesta transcorregués sempre com en una bassa d’oli. Però el temps passa i aquest marca el ritme. Mentre en Jordi i la Maria Rosa, acompanyats de les filles, gendres, nets i besnéts, contemplen l’obra feta: les figures de pessebre que ell pacientment coïa i pintava amb un gust exquisit. La participació en els Pastorets, en la Passió, Setmana Santa, les Caramelles, les sardanes, Festa Major, el Patronat, l’Ecce Homo, el Vinyet...  Família, negoci, música, tradicions i festes, bona feina feta.

    I resulta que quan no són les sabates les causants de no poder caminar del tot bé, s’asseu  a la cadira i es deixa portar. Recórrer tots els carrers del poble i sense adonar-se n’emprèn un  que el porta de Sitges al cel. Era allà on volia arribar.
                                                                                                                                                                                     J.Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de febrer del 2015 )

07 de febrer 2015

L'ECO DE SITGES I UNA MICA DE RIBES

    El veïnatge entre Sitges i Ribes  s’ha distingit per estar a la que salta. Perquè no sempre la condició de veïns ha estat sinònim de bona entesa. Les rivalitats s’han fet paleses amb qüestions que poc contribuïen a la concòrdia . 
    Si més no de les notícies de Ribes n’ha donat puntual informació l’Eco , en quant a aspectes culturals i sobretot quan en aquestes pàgines s’ha anunciat la programació d’actes organitzats per a celebrar les seves festes. La de Sant Pau ha tingut sempre un ressò molt ampli en la premsa sitgetana, perquè és molt diferent a totes les altres, guarda un encant especial. Hi contribueix l’enclavament de la seva ermita i el interès  que ha demostrat la gent de Sitges per compartir els moments més influents i atractius d’aquesta anada a Sant Pau.
    Altres actes que han despertat el mateix entusiasme, han estat els respectius balls de Festa Major. Sobretot a mesura que van desaparèixer les empaitades per la carretera amb acompanyament de ràfegues de pedres. Aconseguida la pau, els de la meva generació vam continuar amb el costum de freqüentar terres ribetanes, i en elles vam fer bones amistats, però a diferencia de la gent d’abans que no els amoïnava anar i venir de Ribes a peu, nosaltres ni una cosa ni l’altra, massa sacrifici, agreujat per no disposar de vehicle propi. En una d’aquestes vigílies de Sant Pau al meu cosí i a mi ens va agafar per anar al ball de nit. El que ara sembla fàcil en aquell temps era complicat, començant perquè anàvem prims d’armilla i on calia afegir-hi la dificultat de la tornada. Arribat el moment de pressupostar la sortida ens va fer d’informador el ros dels Albareda, que venia amb assiduïtat per casa, al preguntar-li pel preu de l’entrada del ball, la seva conclusió va posar més ombres a les nostres intencions. El recader, amb la parla característica de la gent de Ribes i amb signes de valoració quantiosa, exclamava : “compta, compta”. Fou el primer interrogant sense resoldre. Amb la butxaca desmantellada, davant les previsions de l’amic, el pressupost festiu no semblava que pogués obtenir  massa rendiment. I la idea d’anar amb el cotxe de línia i tornar a peu, en les gebrades hores de la matinada, tampoc semblava prou influent al sentit comú de les nostres respectives famílies. Total, les amigues ribetanes no van poder presumir dels galans sitgetans.
     Precisament la música ha estat un dels grans vincles entre ribetans i sitgetans. Els músics de Ribes havien col·laborat en formacions orquestrals sitgetanes i al revés. Un dels més destacats impulsor de formació va ser  el Sr. Rossell, més popularment conegut per en Quirico de Ribes, l’home amb la seva orquestrina amenitzava balls de tota mena, al  quals hi participaven músics sitgetans. Precisament a les darreries del segle passat els germans Molero, músics ribetans,  van formar una orquestrina amb la idea de tocar els ballables que componia, arranjava i interpretava el mestre Rossell, també li vam posar pern nom “L’Orquestrina la Moderna”. Entre el seus components es trobava l’actual alcalde de Ribes, l’amic Lluís Giralt que hi tocava el clarinet. Va ser una formació pensada per a fer unes quantes actuacions i prou, debutant una nit d’estiu al Castell de Ribes i, degut a oferir un repertori molt adient i a una sonoritat força acceptable, van atendre a alguns compromisos més que els hi van anar sortint, fins donar per acabada la seva curta trajectòria.
     Un dels músics més populars de Ribes va ser en Josep Rafel, de can Maurici, el qual va deixar un molt bon record per allà on va actuar com a component de les diferents orquestres. En l’etapa dels Iberos del Jazz, portava en el seu cotxe al mestre d’escola de Ribes, el Sr. Benito Rivero Cabalgate, ell i família vivien a dalt de tot de l’ajuntament, el músic tocava el saxofon.  
    En un temps en què en Josep Mª. Ramos va formar part del consistori ribetà tenint, entre altres càrrecs la regidoria de festes. Com a tal s’encarregava de llogar la banda de música de Sitges, per acompanyar la comitiva camí de l’ermita de Sant Pau. L’home gaudia de la música, fos quina fos, i davant la presència dels músics sitgetans, amb la confiança que ens tenia, a cada cercavila ens feia la corresponent observació : “sempre toqueu la mateixa” A la qual cosa li responíem: “però cada vegada més carregada de bombo”. Acabat els dos cercaviles tenia lloc a la plaça una audició de sardanes amenitzada per la Cobla Sitgetana. I a la tarda, desprès del rosari,  una altra a l’ermita. Aquesta oferia un encant especial, hi contribuïa la posta de sol i la beutat que oferien les vinyes i els ametllers florits.
     Actuacions que hi prenien part els músics, Sadurní Mestre de can Paf, oriünd de la terra i en Manuel Rius que tot i ser de Ginestar, hi va anar a viure desprès del seu pas per Sitges. En Ramos tornava la visit el dilluns de Pasqua. Acompanyat pel seu oncle, que també tenia neguits musicals, seguien les colles de Caramelles i es delectaven amb els seus cants. El seu lloc preferit era el fals escaire entre ca la Lucia i l’Estrella que segons els seus raonaments, deien que es on s’escoltava millor.
    Gent de Ribes han vingut a viure a Sitges i de Sitges han fet cap a Ribes, potser amb més proporció d’aquests últims. Una de les persones que recordo amb molta estima, és la Sra. Teresina  que es va casar amb el mestre d’obres Sr. Gaspar Virella. Com a bona ribetana, tot i els anys que va estar entre nosaltres, no va perdre mai l’accent ribetà.
    Per tantes afinitats i complicitats és bo que l’Eco dediqui unes pàgines a la població veïna i les anuncií com l’Eco de Ribes. Amb aquesta estratègia la redacció també pretén acollir els neguits dels ribetans. Molts anys enredera potser hagués estat impensable. No hi ajudava que els sitgetans els hi cantessin estrofes tan poc conciliadores com són aquestes: “ribetà banyut i calces de granota, quan estàs tipot fots mala carota”. Amb aquesta cantarella, qui no s’emprenya ?
                                                                                                                                                                                        J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de febrer del 2015 )

04 de febrer 2015

50 ANIVERSARI COBLA SITGETANA









    Breu reportatge de la celebració del 50 anys de la Cobla Sitgetana a l'ermita del Vinyet el dia de Sant Esteve del 2014.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez