Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

07 de febrer 2015

L'ECO DE SITGES I UNA MICA DE RIBES

    El veïnatge entre Sitges i Ribes  s’ha distingit per estar a la que salta. Perquè no sempre la condició de veïns ha estat sinònim de bona entesa. Les rivalitats s’han fet paleses amb qüestions que poc contribuïen a la concòrdia . 
    Si més no de les notícies de Ribes n’ha donat puntual informació l’Eco , en quant a aspectes culturals i sobretot quan en aquestes pàgines s’ha anunciat la programació d’actes organitzats per a celebrar les seves festes. La de Sant Pau ha tingut sempre un ressò molt ampli en la premsa sitgetana, perquè és molt diferent a totes les altres, guarda un encant especial. Hi contribueix l’enclavament de la seva ermita i el interès  que ha demostrat la gent de Sitges per compartir els moments més influents i atractius d’aquesta anada a Sant Pau.
    Altres actes que han despertat el mateix entusiasme, han estat els respectius balls de Festa Major. Sobretot a mesura que van desaparèixer les empaitades per la carretera amb acompanyament de ràfegues de pedres. Aconseguida la pau, els de la meva generació vam continuar amb el costum de freqüentar terres ribetanes, i en elles vam fer bones amistats, però a diferencia de la gent d’abans que no els amoïnava anar i venir de Ribes a peu, nosaltres ni una cosa ni l’altra, massa sacrifici, agreujat per no disposar de vehicle propi. En una d’aquestes vigílies de Sant Pau al meu cosí i a mi ens va agafar per anar al ball de nit. El que ara sembla fàcil en aquell temps era complicat, començant perquè anàvem prims d’armilla i on calia afegir-hi la dificultat de la tornada. Arribat el moment de pressupostar la sortida ens va fer d’informador el ros dels Albareda, que venia amb assiduïtat per casa, al preguntar-li pel preu de l’entrada del ball, la seva conclusió va posar més ombres a les nostres intencions. El recader, amb la parla característica de la gent de Ribes i amb signes de valoració quantiosa, exclamava : “compta, compta”. Fou el primer interrogant sense resoldre. Amb la butxaca desmantellada, davant les previsions de l’amic, el pressupost festiu no semblava que pogués obtenir  massa rendiment. I la idea d’anar amb el cotxe de línia i tornar a peu, en les gebrades hores de la matinada, tampoc semblava prou influent al sentit comú de les nostres respectives famílies. Total, les amigues ribetanes no van poder presumir dels galans sitgetans.
     Precisament la música ha estat un dels grans vincles entre ribetans i sitgetans. Els músics de Ribes havien col·laborat en formacions orquestrals sitgetanes i al revés. Un dels més destacats impulsor de formació va ser  el Sr. Rossell, més popularment conegut per en Quirico de Ribes, l’home amb la seva orquestrina amenitzava balls de tota mena, al  quals hi participaven músics sitgetans. Precisament a les darreries del segle passat els germans Molero, músics ribetans,  van formar una orquestrina amb la idea de tocar els ballables que componia, arranjava i interpretava el mestre Rossell, també li vam posar pern nom “L’Orquestrina la Moderna”. Entre el seus components es trobava l’actual alcalde de Ribes, l’amic Lluís Giralt que hi tocava el clarinet. Va ser una formació pensada per a fer unes quantes actuacions i prou, debutant una nit d’estiu al Castell de Ribes i, degut a oferir un repertori molt adient i a una sonoritat força acceptable, van atendre a alguns compromisos més que els hi van anar sortint, fins donar per acabada la seva curta trajectòria.
     Un dels músics més populars de Ribes va ser en Josep Rafel, de can Maurici, el qual va deixar un molt bon record per allà on va actuar com a component de les diferents orquestres. En l’etapa dels Iberos del Jazz, portava en el seu cotxe al mestre d’escola de Ribes, el Sr. Benito Rivero Cabalgate, ell i família vivien a dalt de tot de l’ajuntament, el músic tocava el saxofon.  
    En un temps en què en Josep Mª. Ramos va formar part del consistori ribetà tenint, entre altres càrrecs la regidoria de festes. Com a tal s’encarregava de llogar la banda de música de Sitges, per acompanyar la comitiva camí de l’ermita de Sant Pau. L’home gaudia de la música, fos quina fos, i davant la presència dels músics sitgetans, amb la confiança que ens tenia, a cada cercavila ens feia la corresponent observació : “sempre toqueu la mateixa” A la qual cosa li responíem: “però cada vegada més carregada de bombo”. Acabat els dos cercaviles tenia lloc a la plaça una audició de sardanes amenitzada per la Cobla Sitgetana. I a la tarda, desprès del rosari,  una altra a l’ermita. Aquesta oferia un encant especial, hi contribuïa la posta de sol i la beutat que oferien les vinyes i els ametllers florits.
     Actuacions que hi prenien part els músics, Sadurní Mestre de can Paf, oriünd de la terra i en Manuel Rius que tot i ser de Ginestar, hi va anar a viure desprès del seu pas per Sitges. En Ramos tornava la visit el dilluns de Pasqua. Acompanyat pel seu oncle, que també tenia neguits musicals, seguien les colles de Caramelles i es delectaven amb els seus cants. El seu lloc preferit era el fals escaire entre ca la Lucia i l’Estrella que segons els seus raonaments, deien que es on s’escoltava millor.
    Gent de Ribes han vingut a viure a Sitges i de Sitges han fet cap a Ribes, potser amb més proporció d’aquests últims. Una de les persones que recordo amb molta estima, és la Sra. Teresina  que es va casar amb el mestre d’obres Sr. Gaspar Virella. Com a bona ribetana, tot i els anys que va estar entre nosaltres, no va perdre mai l’accent ribetà.
    Per tantes afinitats i complicitats és bo que l’Eco dediqui unes pàgines a la població veïna i les anuncií com l’Eco de Ribes. Amb aquesta estratègia la redacció també pretén acollir els neguits dels ribetans. Molts anys enredera potser hagués estat impensable. No hi ajudava que els sitgetans els hi cantessin estrofes tan poc conciliadores com són aquestes: “ribetà banyut i calces de granota, quan estàs tipot fots mala carota”. Amb aquesta cantarella, qui no s’emprenya ?
                                                                                                                                                                                        J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de febrer del 2015 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez