Fa un parell
de setmanes em referia al carrer Sant Sebastià, fent esment a una part del seu
veïnat. Avui continuaré passejant-me per ell, perquè les vivències dels veïns també
ens aporten la familiaritat i, amb ella, les extravagàncies i un recull de les
intimitats que eren esventades sense que s’interposés ni el decoro ni la
prudència. Allò tan ostensible, com és el que diran... Aquesta manera de
conviure entre els veïns era la tònica que predominava en tots els carrers del
poble. Perquè uns s’havien acoblat amb els altres i junts formaven una gran família
i compartien una confiança amb la qual
no els calia amagar aspectes que van d’acord
amb la convivència, com poden ser: les alegries, les enrabiades, les
tristeses i els estirabots del dia a dia.
Per exemple,
quan van néixer les bessones de la Salvadora i d’en Francesc, al carrer Sant Sebastià es va formar un gran
enrenou i tot el veïnat hi va acudir per celebrar tal esdeveniment. I compartir
la joia d’un fet que, en tot el poble, no era un fet gaire habitual.
Curiosament la
gent ho manifestaven sortint a la finestra o al carrer i en tenien prou amb un
crit i la veu corria i es colava a cada casa. Així, aquell veïnat, es va
assabentar quan li va arribar l’hora a l’home
de la Vargas perquè, des del seu
llit, cridava a viva veu: Mala dallonses que m’has enverinat i m’estic
morint. Fins que la va guinyar, si més no, de manera molt diferent a la que
ell pregonava.
A casa la Quima, mare de la Filomena, que
tenien vinya i hort i feien vi per vendre’l, la dona sortia a la reduïda finestra
del pis i, creuant els braços damunt el sobresortit, sempre es planyia de la
meteorologia. A tothom que passava els hi manifestava tal preocupació: “Noia, que no plou i se’ns assecarà tot el
que tenim plantat”. I quan es
passava dos dies seguits plovent, malaia la situació perquè era del parer de que plovia massa hi ho podriria tot.
Igualment amb el vent hi tenia que dir.
Entre tantes lamentacions, trobava el consol dels veïns als quals els hi
manifestava els seus temors. I aquets li influïen una dosis d’optimisme: “No res, dona, ja veuràs com no perdràs la
collita...”.
Quelcom
semblant li passava a la Sofia Torramorell, però els temors d’aquesta eren
diferents. Casada amb en Rafael Ferrer que era pescador, sembla ser que es
discutien sovint, però quan l’home sortia a pescar amb la barca i el temps
se’ls hi girava en contra, la dona es plantava al carrer i ,tota compungida i
plorosa, es planyia que no tornaria a veure mai més al seu “Rafaelito”.
Veïnes seves eren les Tiranes,
la Trini i la Lluïsa, a casa seva també tenien celler de moscatell i potser per
provar-lo que no es tornés agre anaven fent xarrups, fins que s’engataven i
aleshores es lliuraven a unes discussions, amb uns crits que esglaiaven al veïnat. Arribat aquest
extrem, més d’una vegada havien hagut d’anar a buscar en Pau “pollastre” que feia de jutge de pau i
vivia al capdamunt del carrer. L’autoritat els hi impartia unes quantes
advertències i vet aquí que l’ordre tornava
a imperar entre les dues germanes.
Com podem
apreciar els crits, rialles i plors, cada cosa quan s’esqueia i sempre de
manera imprevisible, es feien notar al carrer i tots els estadants se’n assabentaven. Fins i
tot unes vigílies de Tot Sants, el Sr. Joan Domingo Rosés, en Tutut, va arribar a casa seva amb una
paperina de panellets, amagada dintre la gavardina. Portava també a damunt un
rampell de golafreria i, amb ell, es va tancar a la comuna i allà en menjava
més dels que engolia, fins arribar a l’extrem que s’ofegava. I els fills, que
eren jovenets, van sortir i cridaven, plorosos, que el seu pare no podia
respirar.
Més matiners
eren el laments d’en Pepet de can “matatocinos”. La seva mare, la Roseta,
cada dia anava a primera missa, que era a les 6 de la matinada, i quan tornava
la seva obsessió era despertar al seu fill. Els crits d’en Pep, a la vegada,
despertaven al veïnat, entre un avivat protagonisme d’uns certs ous: “deixim estar, no em toqui els dallonses...”
una
cridòria que es repetia cada dia degut a una missa on de la pau
celestial es passava als renecs del fill de la casa. A qui, vulguis o no, la
seva mare s’obsessionava a que es despertés. De ben segur perquè voldria fer el
llit i endreçar l’habitació.
Entre totes
aquestes extravagàncies i exterioritzar la intimitat familiar, una nit, acabada
de començar la revolta, en Peret Marcé, com cada vesprada d’estiu, ell i el seu veí
l’Enric Arnau, encarregat de la fàbrica de Vallcarca, s’havien assegut en el
pedrís de la casa i feien petar la xerrada. Es van acomiadar i ja ficats al
llit, van escoltar que arribava un cotxe, circumstància que els va estranyar
molt, degut que pel carrer quasi bé mai en circulaven . Van entreobrir una mica la persiana de corda i van poder
veure com prenien a l’Enric. Li van dir
a la seva dona que era per declarar i ja no va tornar més. Els crits de
l’Elvira eren d’angoixa i d’un sofriment extrem. Aquell fet va compungir a tot el veïnat que van tardar molt temps a
mitigar tanta tristor.
Dels crits
d’alegria davant el naixement de les bessones, es podia passar als plors per la
pèrdua d’un veí. Perquè hi havia per costum que la gent sortien al carrer, o
des de la finestra, exterioritzaven, de viva veu, tot allò que els passava. I
si no era així, igualment s’assabentaven dels rifi rafes que tenien lloc dintre
la intimitat de les famílies. I no passava res, la gent hi estava
familiaritzada i sabien, com tothom, que després del temporal domina la calma.
I la vida de les persones, associada a les circumstàncies, s’ha de trampejar
entre aquests temporals i calmes. Sempre
amatents, però, que res se surti de mare.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 octubre del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada