S’ha parlat molt de que l’honor
de portar el penó de Santa Tecla, en quant a que aquest any ha recaigut en dues
germanes bessones. I a elles, com mana el protocol, han hagut d’anomenar a les corresponents cordonistes.
Però la Joana i la Rosa Maria Alexandre
i Milà, venen gaudint d’un altre privilegi que els ha estat atorgat des de el
dia que van néixer, com és el fet de viure en la mateixa casa del carrer Sebastià.
Una casa que el seu pare, paleta de professió, es va encarregar de transformar
tal com és ara i que saben mantenir en perfecte
estat de conservació.
Tot recordant a la seva mare, la Salvadora Milà, darrera el taulell
despatxant la llet i que en les darreries de la seva vida laboral es va anar
alternant amb la venda de productes comuns als esmorzars i berenars. Elles
l’ajudaven, oferint una imatge molt curiosa,
les tres dones vestides amb
davantal blanc, el color predominant de la casa.
A aquest conjunt
de detalls coincidents, s’hi afegeix la particularitat que aquest carrer encara
conserva molts detalls genuïns. Perquè moltes de les cases que s’arrenglen a cada
vorera, ofereixen els vertígens d’unes construccions tal com en els seus dia es
van construir. Cases de planta baixa i pis, amb aquestes grans portalades que
tanquen l’entrada principal i amb una finestra de mesures poc generoses,
centrada a sobre de l’arcada. A excepció
de la casa de la família Serra, que té traç d’edificació senyorial, amb
artístiques rajoles i un aleró molt distingit.
El poble ha
crescut i moltes de les seves cases han perdut els encants que tenien i tot
això ha suposat una alternança de veïns. El carrer Sant Sebastià no ha estat
una excepció però potser s’ha fet més pausadament. Fins el punt que m’atreviria
a pensar que en aquest carrer alguns dels seus veïns encara ara surten a
asseure’s a la fresca de les nits d’estiu, o simplement obren les portalades de
les seves cases i a frec del pedrís d’entrada, fan companyia a la soledat de
les nits estivals, perquè tot i ser un carrer cèntric té el privilegi de no ser
gaire transitat. Això em va venir al pensament durant les vesprades dels dies
que va estar exposada la imatge de Santa Tecla en aquest quarto de reixa, quan
les visites s’asseien en les cadires que estaven disposades. I allà s’establia
unes interessants tertúlies, entre la gent de Sitges. Una seqüència que servia
per exprimir els records encara queden vius del poble i de la seva gent, que passa temps que no la veus, però hi coincideixes en ocasions com aquesta.
Davant per
davant de la casa de les dues germanes, hi viu la Mª. Dolors Noguero que fa poc
que s’ha quedat sola, al morir la seva mare, la Dolors Vives, que a la vegada,
aquesta, era filla de la Filomena. Modista de professió. Entre les dues
famílies, amb tants anys de compartir veïnatge, s’ha establert uns lligams que es consoliden encara més quan les baixes forçoses van
escapçant el pal de paller. Atesa aquesta proximitat i amistat, les pendonistes
van pensar amb la seva veïna per a que
les acompanyés com a cordonista.
En la mateixa
vorera, unes cases més avall hi va viure en Rafael Munté i Pino, oncle del Sr.
Antoni Garcia-Munté Nuño. En Rafael va ser uns dels primers taxistes de la Vila
i se’l coneixia popularment per en Meleno.
Després hi van viure els també parents, el pintor Marià Carbonell Llopis i
l’Engracieta, la seva muller. Traspassats tots dos, la casa va ser remodelada i
va anar a viure la seva actual propietària, la Sra. Emma Garcia-Munté i Garcia,
filla de l’Antoni Garcia- Munté López. Pocs dies abans de que aquesta parcel·la
del carrer Sant Sebastià assolis un destacat protagonisme, ella va pintar
aquestes portes grans d’un blau de Sitges que supera l’expectativa del blauet
característic. I allà hi va exposar el tabernacle, com a cordonista que també
va ser. Junt mb la Vinyet Trull i Camps, l’única que no viu en el carrer, però
la casa on va néixer, al carrer Barcelona, és de les mateixes característiques
que aquestes i encara resta en peu. Filla d’en Jaume Trull i de la Josefa Camps
de ca la Pepa Cirera.
Un carrer on
els seus veïns han participat de l’ambient festiu i l’activitat menestral. Amb
artistes com el propi Marianet, o en
Salvador Robert i Raventós, en Tirano, del
qual tenim un quadre al museu, pintat per en Santiago Rusiñol. Agafat al violí,
la seva afició quan deixava de fer de barber. Vivia amb les seves germanes, les Tiranes, a la casa de davant mateix de la d’en Frederic
Montornés i Pino. Aquest parent d’en Meleno
i, durant uns anys, President de la Comissió de Festa Major, entre altres
honors.
Just al costat
de la casa de les protagonistes, hi tenia el taller de forja la família Cenzano
i que actualment han comprat un matrimoni que viu a Suïssa i li han posat el
nom de la torre que els pares d’ell tenien al sector de Terramar, Sans Souci. Costat per costat la casa
d’en Pepet Planas, de cal Matatosinos i
la Maria. Cases com la que van viure la mare i germana de la Montserrat casada
amb el fill de ca la Dionisia, que no han perdut l’estructura de la façana
original i que totes les d’aquesta vorera tenen també sortida pel torrent d’en
Llopart. Igual com la de la família Domingo.
Carrer de
pescadors com la família d’en Capdet, en Renego.
En Ferret casat amb una filla de cal Liri. Pintors com en Mia, en Joan Carbó, en Serra i els
Mirus joves. De carnissers com en
Daniel Montané. I de personatges populars com la Dolors, la Vargas que per Carnaval es disfressava de dona seductora i feia
anar de corcoll a més d’un.
Amb
l’única bodega que ha hagut, regentada
per en Pere Curtiada, casat amb la Paquita Hill. Que era a tocar amb el celler de can Sariol. I
veïns de la família d’en Baltasar Comas, i la Maria Teresa Olivell i en Jordi surià Amb l’aroma del most, ara que som a la
festa de la verema, deixo el carrer Sant Sebastià molt conscient que queden en
l’anonimat a molts dels seus veïns, als quals demano comprensió, degut a que ja
he esgotat l’espai.
Només afegir que
des d’ara serà, també, un carrer de pendonistes i cordonistes.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'octubre del 2015 )
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada