Es va acabar el
Festival de Cinema Fantàstic i el poble recupera la normalitat i una certa
calma que caracteritza aquests dies de tardor. I amb el retorn a aquesta rutina
pobletana, torna a ressorgir el protagonisme de la mostra de tast que s’anuncia
fins a finals de mes. Un ampli ventall de receptes culinàries que els xefs dels
restaurants del poble, posen a l’abast de qui ho vulgui tastar. Que ve a ser
com entrar a la cuina de cada casa i aixecar les tapadores de les cassoles i no
resistir la temptació de tastar, ni que sigui sucant-hi pa en
el suquet del seu contingut. Perquè tastar, durant aquest mes, aporta
l’oportunitat de provar tot el que es cou en els fogons de les cuines de casa.
Sitges, a més
dels molt atractius paisatgístics i culturals, té el gastronòmic. Un complement
molt preuat, també, per la gent que ens visita. I que, igual com fem nosaltres
quan viatgem per altres indrets, coincideixes amb visitants que et pregunten: “perdoni, un lloc on poder menjar que
estigui bé ?”. I aquest: “que estigui
bé”, es pot interpretar de diferents maneres. Entre les més entenedores: “a la carta o al menú”. Detall que es
perfila més quan et manifesten: “que
estigui bé, però... Altres, darrera la pregunta, deixen entreveure que el
preu no és el més important, si el
menjar s’ho val.
L’amplia oferta
que ofereixen els nostres establiments de restauració, permet adequar-se als
gustos i a l’economia de cadascú. De la mateixa manera que qui preferia no
sortir de casa a fer una celebració a mena de banquet, es requeria el servei
d’unes cuineres experimentades, dones de casa, que s’havien molt de cuina, de
preparar tota mena de requisits, i amb el seu mestratge, aprés en la pròpia
llar, al costat de l’àvia i la mare, elles es prestaven a anar a cuinar per les
cases on les requerien, se les coneixia pel nom de coquessa.
Com era un fet
comú que moltes torres de la colònia
d’estiuejants, tinguessin cuinera pròpia. Destacava, com a exemple d’una amplia
diversitat d’oferta, dintre una mateixa família, el privilegi amb el qual
gaudien els familiars del comte Rueda. A la seva torre del Passeig Marítim,
disposaven d’un extens personal dedicat exclusivament a la cuina. Tant n’era el
rang de la casa que, a cada àpat, la família menjava a la carta. Cadascú podia
escollir entre un ben assortit nombre de
plats, els quals cada dia canviaven. Una modalitat impensable en les cases de
rang inferior.
Al front de la
cuina de la mansió del Sr. Jaime de Semir i Carrós hi estava un cuiner
mallorquí el Sr. Gaspar Enseñat que era d’Andratx, el qual va estar a càrrec dels fogons de
l’espectacular torre de l’avinguda del
Vinyet un bon nombre d’anys, fins que es va jubilar. En aquell moment i com
agraïment als seus serveis, la família Semir li va apanyar una coquetona torre al carrer Divina Pastora. Visitar les
cuines d’aquestes cases, et donava la sensació de trobar-te en un establiment
restaurador de categoria. El mateix Sr. Gaspar vestia de blanc impecable i amb
el gorro tan característic dels cuiners professionals.
En les cuines dels hotels del poble, també hi van fer carrera
un bon nombre de cuiners. Alguns sitgetans, com l’Albert Bigaire i Paixó que va
estar al front de la cuina de l’Hotel Miramar unes quantes temporades. La
família dels Paixó van viure al carrer Sant Bonaventura, en la casa on després
hi va anar a parar la d’en Rafael Comas, “l’Asiset”.
Les entremaliadures dels jovenets
Bigaire eren tan sonades que van deixar uns records simpàtics en tot el veïnat.
Com quan la seva mare sortia a comprar i, com encara dormien, els deixava
tancats al pis. Si més no si es despertaven, abans que la dona hagués tornat,
lligaven els llençols i s’arriaven pel
balcó, a l’estil de fuga de presó, tan il·lustrada en les pel·lícules de
cinema. Curiosament els quatre germans es van dedicar a la cuina o en van tenir
relació. Van ser cuiners: en Daniel, l’Albert, en Josep Maria i es pot dir que
també l’Anna. Ella tot, i no ser cuinera, es va casar amb en Jaume Grimau que
sí que ho era i el matrimoni va regentar diferents establiments de restauració
a la vila.
L’Albert va establir-se pel seu compte, obrint un
restaurant, ajudat per la seva família, a la platja Sant Sebastià. Abans, va ser
el xef de l’ Miramar. Propietat dels germans Vidal i Quadras: en Manuel,
la Mercè i l’Elisa. Quan els amos es trobaven a Sitges vivien en els baixos de la casa a la qual ells
anomenaven, “la casa de los abuelos”,
i anaven a dinar a l’hotel. A l’Elisa, que era la petita dels germans, no li passava per alt cap detall, així, quan
veia que tornava a la cuina un plat en el qual encara hi havia menjar, de seguida s’interessava,
per mediació del maître, del perquè no s’ho havien acabat tot i si calia
entrava a la cuina a parlar amb el cuiner.
l’Albert,
avesat com estava a ensumar olors de sofregits i de tota mena de requisits, a
les estones lliures gaudia olorant el flaire dels clavells, que cuidava amb
passió i molta paciència. I s’entusiasmava quan veia la seva col·lecció, ben
disposada, en l’Exposició de Clavells. El dia de la clausura ell i la seva
muller, que també hi col·laborava, es mudaven i ho feien amb una elegància
exquisida. Ell, amb americana de color blaumarí, pantalon i sabates blanques,
com també era del mateix color el
mocador que s’insinuava per damunt de la butxaca de l’americana.
Dos mons ben
diferents, els fogons i els clavells. Però amb una mateixa passió, la que
professava l’Albert que igual et preparava una sarsuela, on hi cantaven els
àngels, que t’empeltava un clavell per a que oferís una atractiva combinació de
tonalitats.
En un moment,
els actuals, on les flors també es fan
un lloc entre l’art culinari. Dos arts per a un sol artista, al qual tots el
coneixíem més per en Paixó que pel seu nom.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 d'octubre del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada