LA REMEI DEL PEIX

    En el nostre poble a l’ofici de pescador s’hi han dedicat molts sitgetans, així com altres vinguts d’arreu. Tots han feinejat en aquesta llenca de litoral. Cada patró tenia la seva clientela, entre les peixateres que s’encarregaven d’anar a buscar el peix en panerons de vímet o simplement en galledes. I de la platja passaven a la parada que tenien a la plaça o a la peixateria.  

   I van venir peixateres de Vilanova,com la pròpia  Remei Guimerà Blasco, la qual va néixer  a l’any 1906 a Rossell, un poble de la província de Castelló de la Plana. Els seus pares van arribar a Vilanova quan ella era molt jove. I a mesura que la Remei va tenir edat de treballar, ho va fer a la peixateria que tenien els Victorino. Entre tot això es va casar amb l’Esteve Miró i Nolla, que era de Vilanova. Una de les particularitats més artístiques de l’Esteve era que tenia una veu i un posat de baix extraordinari. Ho demostraria quan, ja a Sitges, va formar part de les Caramelles del Retiro, encara els supervivents d’aquella formació, tan prolifera en solistes, recorden la potència dels greus de la seva veu, l’estil tan personal i el bon gust que hi esmerçava.

   Abans d’aquesta faceta, van passar per les calamitats de la guerra i per poder subsistir la Remei comprava sardines les salava i les ficava en els cascos de fusta i  carregava el cotxe amb les arengades desplaçant-se, per tal de fer intercanvi, a Vilafranca i als pobles veïns. Tenia un Ford que conduïa sense carnet i mai la van parar, ni va tenir cap absurd. No es filava tan prim, perquè molta gent conduïa sense  el corresponent certificat. La raó més  generalitzada  per saltar-se les normes era el cost del susdit permís que relativament costava pocs diners, comparat amb ara,  i no calien ni pràctiques, però per aquells anys  els podia semblar elevat i fins i tot hi havia qui el tenia tramitat i no l’anava a buscar. En una època en què poques dones es posaven al davant d’un volant.

   A Vilanova vivien a la Rambla de la Pau  i degut a la proximitat a l’estació de tren i de la fàbrica Pirelli, dos objectius  exposats als bombardeigs, les autoritats van considerar desallotjar aquelles immediacions i a alguns estadants els van traslladar a la masia del Padruell. Allà, m’explicava el fill del matrimoni, l’Esteve Miró i Guimerà,  va entrar en contacte amb la natura. Ell que tan familiaritzat estava en distingir tota mena de peixos, el canvi li va representar, conèixer totes les herbes i flors boscanes. Arbres i matolls que va arribar a conèixer  a la perfecció. Així com els ocells i a tot bitxo vivent. De la vora del mar a la muntanya i d’allà en cotxe cap a França. Van deixar el vehicle a  Puigcerdà i,  amb tren, van continuar fins a Bèlgica, on hi van estar una mica més de mig any. De tornada van recuperar el cotxe allà mateix on l’havien deixat.

    Va ser a l’any 1941, quan la família arriba a Sitges i comença a vendre peix en una parada, de treure i posar, a  sota la porxada  de la plaça, perquè totes les  de l’interior estaven ocupades. La Remei s’aixecava molt aviat per anar a Vilanova a comprar el peix, per tal de que a l’hora d’obrir  ja tingués la parada muntada. Encara pitjor va ser quan no hi havia gasolina per fer anar al cotxe, perquè havia d’anar amb tren fins al mateix destí, comprar el peix i esperar que un carro li transportés fins a l’estació. Mentre, l’Esteve, el fill del matrimoni, estudiava a Vilanova la carrera de pèrit químic i no va voler mai dedicar-se al negoci del peix, doncs veia que la seva mare tenia de matinar molt i també perquè els estius,  amb bicicleta, el feien anar a repartir per les torres.

   Ja amb parada pròpia, es combinaven el peix amb la Sra. Antonia de la Vega Sánchez, qui a l’any 1935 es va fer amb una parada i li van prendre quan la guerra, recuperant-la després. Era mare de la Maria i la Conxita Torrens, aquesta va passar a treballar a la parada i quan la família Miró es va establir a Andorra, li va comprar les que tenia la Remei.  I a les tardes , amb l’ajuda del seu marit,  en  Domènec  González, despatxava  a la peixateria que tenien en els baixos de la casa de la Plaça de la Industria.

     El canvi d’ubicació va ser coincidència del destí. l’Esteve i la Remei, anaven a passar uns dies de descans a Andorra. Allà van fer amistat amb l’amo de l’hotel on s’hostejaven i aquest els va animar a que obrissin una peixateria al Principat, on pràcticament no n’hi havia cap. Així ho van fer i el negoci va  funcionar molt bé. Ja havien deixat les parades de la plaça i  tancat la peixateria dels baixos de la casa del carrer Sant Pere, on vivien. En aquesta nova etapa la van seguir dues de les dependentes que tenien, l’Adela i la Irene. Aquesta última es va casar amb un milionari andorrà.

   El  marit de la Remei, junt amb altre soci, van comprar unes canteres on extreien sorra. El negoci el dirigia el fill del matrimoni,  ja casat amb la Carme Sabaté que vivia a Sitges amb la mainada.

  Al negoci del peix hi va entrar a treballar un altre sitgetà en Faust, fill del ferrer que ferrava els cavalls al costat de la bodega de can Diego. L’home, amb el camió, s’encarregava de transportar el peix de Vilanova fins a Andorra, en la intermitència d’un  parell de dies a la setmana.  

    La Remei del peix va ser una dona que dormia poc i  de la vora del mar va anar a parar a la muntanya. I fins allà la van seguir els peixos. En un territori on els seus habitants eren més de carn que de peix. I la seva presència va fer possible que l’olor de mar, i el sabor de la diversitat de les especies marines, es barregés amb les aromes que desprenen els prats quan les herbes són humides.

   Ella que es despertava quan el mar encara dormia, va passar de contemplar la seva immensitat, a guaitar a les crestes enfarinades de les muntanyes. Una vida entre dos mons. Abraçada a la seva família i a un ofici, al qual hi va dedicar bona part de la seva existència, el de peixatera.

                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 d'octubre del 2015 )