DES DEL PATI DE BUTAQUES

 S’aixeca el teló i apareix el decorat que representa el bonic hall de la senyorial casa del carrer Jesús. Amb la seva ben disposada escalinata  i al fons de tot, unes vidrieres amb vistes al jardí. Tot mostra un ordre ben entès, Si entreveu el bon gust de la persona que la va fer construir. I és que el decorat és tan ben reeixit que sembla que t’hi trobis.  Curiosament l’amo de la casa va ser un gran aficionat al teatre, i va dirigir diferents obres.

   En una d’aquestes tot queda a les fosques i un raig de llum il·lumina un cercle  en el centre de l’escenari. I allà hi és ell, en Xavier Canals i Pedrol, net de l’amo de la casa. Amb la seva veu particular i una dicció acurada, es dirigeix al públic que resta en el més absolut silenci:

“ El meu avi, l’Antoni Canals Costa, va néixer a Barcelona el 13 d’octubre del 1988. Va estudiar als Jesuïtes de Sarrià, on va assimilar unes fortes creences religioses. Ja més gran, junt amb el seu germà, Ignasi Canals, dirigeixen el negoci familiar, Casa Canals, dedicada a la manufactura de teixits.

   Es va casar amb Josefa Casacuberta i Porta i continuant amb els costums de la família, venien a estiuejar a Sitges en la casa que tenien al carrer Jesús. Fins que van comprar una propietat del costat i d’aquesta manera  van fer  construir una casa que va unir les dues propietats i en va sorgir una de senyorial,  d’un traç arquitectònic molt grandiloqüent.

   Es va integrar tan a Sitges i també amb les seves tradicions, de les quals esdevingué una mica mecenes. No cal dir que va continuar aportant el seu apostolat a la causa catòlica, fins que es càrrec de l’Escola Particular de Nens de la Colònia de Ciments Fradera de Vallcarca. On va desenvolupar, de manera molt adoctrinada, l’ensenyament fins a l’any 1936. Quan va esclatar la guerra ostentava el càrrec d’Alcalde Accidental de la Vila, en substitució del titular Sr. Salvador Olivella i Carreras.

   Home de pau, l’avi, només per la seva dedicació a la causa cristina, a les 0’30 del dia 16 d’agost del 1936, truquen  a la porta de casa seva i els visitants li diuen que els ha d’acompanyar per a prestar declaració. S’acomiada de la família i, de bon matí, es trobat mort   a la cuneta de davant del caseriu de les Torres “.

Un silenci sepulcral es fa a la sala, en Xavier abaixa el cap, amb la mirada fixada a terra i es va retirant de l’escenari. Ara un ara un altre engeguen els aplaudiments que resulten sonors i prolongats.

   S’abaixa el teló i un raig de llum  es projecta damunt el teló. trenca el silenci una veu en off  que explica que a partir de l’assassinat del Sr. Antoni Canals i Porta, la família passa per les dificultats que comporta la pèrdua del cap de família, fins el punt d’haver de vendre la casa. Aquesta passa per diferents mans fins que la compra el matrimoni format pel pintor mallorquí Joan Antoni Fuster i Valiente i la noruega Adi Enberg. Companya que havia estat de l’escripto, amb qui diuen, no està provat documentalment, es va casar. Trencada aquella relació el pintor Fuster i l’Adi es casen a Paris el 1950, i  compren la casa del carrer Jesús on hi venen a viure i al mateix temps  l’adapten com hotel- residència.

   S’apuja el teló i apareix tot el hall il·luminat, els components de l’Elenc Artístic del Patronat i altres artistes convidats, com els de l’Elenc Artístic de l’Arbocenc es disposen a representar l’obra teatral: Hotel Victòria. Inspirada en el Sitges dels anys cinquanta i amb l’ambient que es viu  a l’hotelet. En Xavier Canals i Pedrol n’és el director  i la trama passa per quadres d’una gran plasticitat i també el glamour  que li confereix les singularitats dels turistes. Deixant  descobert  situacions surrealistes. Escenes de sofà, de tripijocs...

   Fins que representa que els amos de l’hotelet es retiren i entra en escena el pare d’en Xavier, en Jaume Canals i Casacuberta, el qual sempre ha sospirat tornar a la casa del pares. Ara hi accedeix com arrendatari i disposa les habitacions com annex  de l’Hotel que regenta, junt amb la seva muller,  al carrer Sant Pau. Amb ells entren en escena altres personatges, com les responsables de fer les habitacions, dues manyes: la Gabi i la Paulina les quals, amb el seu accent tan característic de la parla  fa que l’obra aconsegueixi un clímax entre folklòric i de projecció internacional.

S’abaixa el teló, forts aplaudiments, la gent dreta, es torna apujar i tots actors i actrius agafats de les mans saluden al públic, amb exagerada reverència. Es torna abaixar, la gent reclama la presència del director. Altra vegada l’escenari al descobert. Oh! Sorpresa, no s’hi veu ningú, tan sols un raig de llum il·lumina un pastís ple d’espelmes enceses. I de sobte una potent música ressona per tots costats, al mateix temps que es fa de dia a l’escenari i, ara un ara un  altre, van apareixent tots els qui han participat en l’obra, però ningú diu res, es van col·locant a l’entorn del pastís, fins que apareix ell, amb posat de felicitat i mirada dirigida al pati de butaques, els companys d’escena el conviden a bufar les espelmes i just en aquest moment, l’Isidre Pañella i Virella, que va ser un de les persones que va guiar en Xavier a la tasca de director, encén la metxa i s’il·luminen unes lletres on es llegeix: 50 Anys de director teatral . Sona la música i l’escenari es el dipositari d’una gran disbauxa: maletes amunt i avall, grums que les traginen, gent que puja i baixa per l’escalinata, mentre es formen improvisades parelles de ball. Ens recorda l’apoteosi final dels musicals. La celebració s’ho val, més de mitja vida dirigint teatre aquí  i, des de fa 15 anys, a l’Arboç.

   Abans de baixar definitivament el teló, entre un breu silenci, un vailet rosset, crida a viva veu: Avi!

50 anys no passen en va.

                                                                                      J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol del 2015 )