L'art se'ns presenta entre
molts aspectes i en cada una d'aquestes manifestacions existeix la destresa de
la persona que dóna forma, color, posa música, poesia... i el resultat són unes obres d'art. A partir d'aquí entrem en
la vesant dels interessos, perquè una cosa és crear , i mai millor dit, per a
l'amor a l'art i l'altre, segons la signatura de l'autor, així es certificarà el
seu valor. D’això se’n pot dir viure de l’art.
¿ I quan s'ultrapassa el límit de l'afició a la professionalitat? Dependrà de molts
factors, existeixen artistes que desenvolupen molt bé la seva faceta creativa,
si més no mai arribaran a un nivell que els permeti viure exclusivament del seu
art, són els artistes aficionats. Però aquest tema és molt complex, perquè ens trobem amb exemples curiosos, com és el cas dels pintors impressionistes. De
tots ells més d'un, en el transcurs de
la seva vida, només van poder vendre uns pocs quadres, passant peripècies fins
que van morir. I una vegada traspassats la seva obra ha arribat a unes xifres
de cotització astronòmiques. Són fenòmens que no s'acaben d'entendre. Altres
que amb quatre ratlles mal fetes, la seva signatura els ha elevat a la
categoria de privilegiats, és allò de agafa
fama i ficat a jeure. Que no vol dir que no s’hagi de tenir un fonament fins a
realitzar aquestes quatre ratlles, o uns mal engiponats guixots. I davant
d’això, els profans ens atrevim a opinar: “això també ho sé fer jo...”. A més de
la sort que ha d’acompanyar a l’artista, cal que trobi a la persona o persones
que, amb una certa visió de futur, aconsegueixen posar-lo en el camí que el
portarà a l’èxit.
En el cas de la
música la cosa és diferent, hi ha que demostrar la vàlua amb el domini de la
interpretació, i això representa, a més de les aptituds necessàries, moltes
hores d'estudi, no abaixar mai la guàrdia, per tal de no perdre agilitat en els
dits i embocadura, en el cas dels instruments de vent. Aquí les categories es
fan evidents i quan les aptituds són les que són, o la música es té com una
activitat de lleure, els músics que la interpreten són considerats aficionats.
Al nostre poble
existeixen músics professionals, amb dedicació exclusiva i els anomenats músics
aficionats que es dediquen a altres activitats professionals i la música és una
afició que desenvolupen quan l'ofici els hi permet.
Hi ha els qui
segueixen una tradició familiar o simplement aquells que s'han sentit atrets
per aquest art i sense haver cap músic a la família han estudiat i han posat en
pràctica la seva formació en les diferents formacions musicals d'aquí i altres
llocs.
M’he referit
molt sovint als músics locals, sobretot als de la generació que han format part
de les dues formacions orquestrals que més rellevància han tingut en el poble i
a les Societats on han desenvolupat bona part de la seva trajectòria. Sense
deixar passar per alt les excentricitats que han acompanyat a molts d’ells.
Fins el punt que això últim també es pot considerar un altre art. O al menys ha
estat la vesant més distesa i divertida que ha acompanyat la seva activitat
musical. Artistes de la música i artistes de la vida en concret. I un art s’ha
complementat amb l’altre, fins el punt que
la balança queda equilibrada. Faria falta saber com gaudien més, interpretant o
vivint amb intensitat cada instant d’aquesta relació d’amical convivència? Apunto
uns quants exemples.
En Jaume
Vidilla, popularment conegut per en Jaumet de la llet, era el de més edat entre
aquells joves que assajaven sota les ordres d’en Magí Almiñana, i davant d’un
passatge que no sortia prou bé, en Jaumet era pragmàtic: “això s’ha d’assajar més...”. La seva opinió era compartida pels
altres companys que quedaven per a l’endemà per tornar-hi a
insistir. Però vet aquí que en Jaumet no hi compareixia, ell que havia estat qui ho havia proposat. Quan es tornaven a
reunir, ja en la seva presència, li recriminaven la seva absència, a la qual
cosa els hi responia: “a mi ja em sortia
bé”.
En Manel Urgellès, que treia del saxo tenor
una sonoritat exquisida que es feia
escoltar amb admiració, quan en un assaig se li creuava un passatge que
considerava que no li sortia amb la qualitat que ell s’exigia, agafava el paper i el fragmentava a trossets. Davant
aquesta excentricitat raonava: “aquest ja
no el tocarem més “ .
També en Manel
Vendrell, de tant en tant, quan solejava amb el saxo, premeditadament, feia
xisclar la canya, per a desesperació del mestre i dels seus companys.
Excentricitats que assoleixen la categoria d’art, perquè no tothom és capaç de tenir
la predisposició de convertir les simplicitats d’un instant en una sublimitat.
Un bon nombre
d’aquells músics, només estrenada la dècada
dels seixanta, es van agrupar en formació de Cobla, eren els començaments de la
Sitgetana. D’això han passat 50 anys i el seu record continua present entre els
actuals components. I per a deixar-ne encara més constància, després de les
corresponents celebracions i distincions, el proper diumenge a la Cobla
Sitgetana se li farà un lloc entre els artistes locals i altres de renom
internacional. Serà a les 12 del migdia a l’anomenada plaça dels Artistes, si
és que aquesta llenca al costat de l’antic escorxador es pot considerar plaça o
millor racó. Que són uns artistes ho han demostrat, només pel mèrit d’haver
aconseguit aquesta continuïtat. Per tant, hi haurà descobriment de la placa, l’honrosa companyia de la gent del poble i un
tastet de sardanes.
Ve a
ser el reconeixement a l’art i a les singularitats d’aquests artistes, els quals s’identifiquen amb el nom
del poble.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada