Des de diumenge el nom de la Cobla
Sitgetana comparteix protagonisme amb els artistes locals i altres de projecció
més rellevant. Ser artista comporta estar involucrat amb l’art en qualsevol de
les seves vessants. Tenir l’honor de portar el nom de Sitges fins a les ciutats
i pobles del nostre país, és un actiu que ens compromet i il·lusiona i, a la vegada, un privilegi.
I com deia la
regidora Mireia Rossell, traspassar fronteres amb el bagatge de la nostra dansa
es converteix en una satisfacció compartida. Vull dir amb això que hi cap
l’emotivitat del retrobament amb catalans que viuen en els països que visites i
a tots plegats ens uneix la dansa que els uns interpreten i els altres ballen.
Haver viscut i participat d’aquestes emocions, ens permet, sempre de manera
modesta i limitada, sentir-nos artistes
Com molt especial i de grat record va ser la sortida que
vam fer a Gap ( França ), organitzada entre la Societat el Retiro i l’amic Antoni Montroig que vivia en
aquella població i va fer possible que la Cobla i una anella que es va formar
per a tal motiu, actués en la ciutat que
residia ell i la seva família. Va ser un viatge molt bonic i un retrobament amb
el sitgetà que, tot i venir per la Festa Major al seu poble, va fer possible
que els amics d’aquí ens desplacéssim allà i a més li portéssim a domicili la música que més estimava, el fet va tenir un
alt contingut de sitgetanisme. Van ser uns dies que van deixar un molt bon
record. Pocs i ben aprofitats, si no recordo malament vam marxar un divendres i
el primer entrebanc el vam tenir al pas de la frontera. El músic de fiscorn,
Juan Gordillo va acaparar el protagonisme, quan va ser convidat a baixar de
l’autocar per tal de complimentar unes diligències. El tràmit es va allargar,
sembla ésser que tenia el carnet
caducat, tot i que viatjava amb el resguard i això no va agradar a la policia
de torn. Com l’espera es feia llarga hi va haver qui establia el paral·lelisme
entre Gordillo i Carrillo perquè aquest últim encara no gaudia d’una total
llibertat de moviments. El temps emprat i les gestions pertinents van servir
per poder facilitar l’entrada al país veí del company Gordillo.
A Gap les sardanes i la colla van triomfar i l’Antoni
Montroig va veure complert el seu somni, apropar Sitges, ni que fos tan sols
per uns dies, a la seva terra d’acollida i en ella, transmetre a les seves
amistats el per què del seu entusiasme pel seu Sitges natal i per Catalunya. La
representació de l’Ajuntament de la vila, l’encapçalava el Sr. Salvador
Mirabent i Paretas, també un bon retirista i gran admirador de la sardana.
Existia en aquells anys un jovent entusiasta de la nostra
dansa i amb aquesta complicitat promovia quantes més ballades possibles. Era
quan es va començar a traçar
l’urbanització de Mas Alba i per tant de promocionar-la s’organitzaren ballades
de sardanes i fins i tot concursos. Com que en Jordi Cubillos tenia bona
disposició sempre que es tractés de fomentar la sardana, s’encarregava de
portar la part organitzativa d’aquelles ballades que, com he dit, comptava amb
un nombre incondicional de sitgetans/es que no faltaven mai a cap convocatòria.
Les de Mas Alba tenien un caire camperol, en un lloc apartat del poble, però
que van tenir una certa continuïtat. Van seguir per Vallpineda, segurament amb
la mateixa finalitat de promoció.
I van arrelar al jardins del Retiro, unes ballades que
tenien una continuïtat d’una vegada al mes els mesos d’hivern i un parell en el
d’estiu. Segons l’època tenien lloc al migdia i a la tarda, durant els mesos
estivals. Comptaven amb el patrocini de La llavors Caixa de Penedès.
Es produïa un fet molt curiós, en Quimet Roses Rovira,
en Manuel Franco Toledo i en Lluís Ràfols Sabater, aquest últim músic component
de la Sitgetana, tots tres, abans de cada audició, escombraven la pista per a
que els dansaires no es trobessin amb cap de les pedretes que cobrien el terra
del jardí. A més ells eren els qui ensenyaven a ballar a uns vailets i altres
que no ho eren tant, amb una paciència i unes ganes per introduir-los
admirables. Eren unes audicions on hi acudien molta gent, sobretot les tardes
dels diumenges d’estiu perquè en aquella hora si estava molt bé. Recordo a la
Mercè Carbonell Mestre, germana de l’Agustí i en Josep que vivien al carrer
d’en Bosc, els abans esmentats li havien ensenyat a ballar i n’era tanta la
seva afició que no se’n perdia cap. A més, encara no acabaves de tocar una
sardana que li faltava temps per venir a preguntar per la següent i sobretot pel
tiratge.
En Manuel Franco era sensacional, totes les sardanes li
agradaven i les ballava amb entusiasme.
En Quimet Roses ja era més tècnic, abans de començar demanava la cartera del
repertori i triava les que ell considerava més balladores o en tenia certa
predilecció. Està clar que no les coneixia totes i sobretot les noves que assajàvem i després aportàvem a l’extens
repertori. I com es deixava aconsellar introduíem aquestes novetats. No sempre,
però, li agradaven, acostumava a trobar algun detall que no el complaïa i ho
manifestava amb tota sinceritat. Tampoc no sempre tenia la raó.
Han estat uns breus apunts d’un llarg aprenentatge
d’artista. Amb el pensament posat amb companys, amics, que s’han anat sense
saber que tindrien un lloc entre els artistes. I és que potser ni ells se’n
sentien. Perquè aquesta condició és molt complexa; l’art complementa l’obra, la
feina feta, els neguits per poder-la
arribar a portar-la a terme. Si més no, per sobre de tot, hi ha els sentiments,
les bones maneres, la modèstia, el saber compartir, sense afany d’arribar a
dalt al preu que sigui i amb pocs miraments. Uns i altres hem sabut de les
nostres limitacions i hem contemplat l’art des d’una altra perspectiva, potser
per això dubto que siguem artistes de debò. Ens ho hem passat molt bé i ens ha
acompanyat una amistat de les més gratificants. Si al final considerem que això
és ser artista, ha valgut la pena haver-ho provat i continuar rebent bones
sensacions com va passar a la Plaça dels Artistes.
Joan Yll i Martínez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada