BEGUR, LA CARMEN AMAYA I SITGES

   Begur i Sitges guarden unes certes similituds, ni més ni menys que amb el projecte que van emprendre  un bon nombre d’habitants de les dues poblacions al marxar a Cuba, amb la intenció de prosperar. Al tornar, uns i altres, van fer edificar cases senyorials que avui són un testimoni d’aquell passat i de la gent que van aconseguir fer fortuna en l’empeny.

   Però mentre la nostra vila el mar esdevé un acompanyant d’excepció, el poble de Begur li dóna l’esquena. El veu però no el té tan a l’abast com nosaltres. De des de l’ermita de Sant Ramon es contempla una panoràmica excepcional de l’Estartit i les illes Medes  que trenquen la monotonia de la seva immensitat. Però aquest mar que sembla molt proper no ho és tant, queda retirat de la població. El lloc més a  l’abast per a delectar-nos del seu blau turquesa, amb la transparència que ofereix la nitidesa de l’aigua quan la tramuntana declara una treva, es troba a cala Satuna o a Aiguafreda.

    Població encisadora que va captivar a la popular Carmen Amaya, fins el punt que va establir-hi la seva residència desprès de comprar  el mas Can Pincs. Una masia que té afegida  una de les torres de defensa amb les quals compte la població. L’artista  que va néixer a Somorrostro barcelonès va aconseguir fama mundial amb el repic, electritzant,  dels seus peus damunt els escenaris on va actuar.

    Es dóna també la coincidència que, durant un temps, el músic sitgetà Manuel Torrens i Urgell, es va convertir en el responsable musical de la companyia. Amb ella va actuar en les sales i teatres més prestigiosos i va gaudir del privilegi de dirigir, assegut al piano, les orquestres dels teatres més reconeguts, on també dirigia els assajos previs a l’actuació. Van ser uns anys daurats per a la carrera artística d’en Manel, la qual cosa  li va permetre, també, viure a cos de rei. De manera que si no li agradava l’hotel on s’hostatjava la companyia se’n buscava un altra de més luxós. Va freqüentar els millors hotels, els millors restaurants, a pesar de que amb aquestes dèries va acabar quasi fent cap per mans. Completament diferent del seu germà Josep, aquest també va viatjar per aquests móns de Déu. I a diferencia del seu germà, ell, s’avenia a on el portessin, comptant que l’alimentessin i a més  poder guanyar uns calerons que no es gastava en cap mena d’extra.

     En Manel va acompanyar la Carme Amaya fins que quasi bé aquesta va morir a la seva masia de Begur, el 19 de novembre de 1963, a l’edat de 50 anys, tot i que els seus biògrafs coincideixen que es posava anys, ja que situen la seva data de naixement per allà el 1.917 i no al 1913. No en van poder treure aigua clara perquè ni ella ho sabia i no s’ha trobat cap document que certifiqui la data exacta. Amb tot el desembre de l’any passat, es van donar per acabats els actes en commemoració dels 50 anys de la seva mort i, segons els càlculs d`alguns pròxims a l’artista, els 100 anys de la seva arribada al món.

     Abans, un altre sitgetà, el prestigiós  periodista Josep Maria Massip i Izabal, gran amic de la Carme Amaya, va ser el precursor que l’any 1959 l’Ajuntament de Barcelona, presidit per Josep Mª. Porcioles, dediqués una font ubicada al passeig Marítim de la Ciutat a la diva del flamenc. Que ella mateixa va inaugurar en el transcurs d’un acte multitudinari i molt popular.

    Artista assídua  del Casino Prado Suburense, on des del 19 d’agost de 1960 al 29 de juliol del 1963 hi va actuar en 9 ocasions. El Prado es va dedicar, durant els anys daurats del turisme, a presentar en els seus jardins el bo i millor de l’espectacle flamenc, com la pròpia Carme Amaya i la qui va ser considerada la seva successora, l’Antoñica Singla, la qual  va néixer en el mateix barri del Somorrostro.. Va participar en la pel·lícula Los Tarantos dirigida per Francesc Rovira i Beleta, al costat de la Carmen Amaya, quan aquesta ja intuïa que el seu final era a prop, degut a que se li va accentuar els problemes renals que no va poder superar tot i que els metges especialistes, degut a la falta de desenvolupament d’aquests òrgans, van coincidir   en diagnosticar  que el ball la va salvar d’haver mort molt abans, i que ho va anar superant  degut a que amb la suor de cada actuació eliminava les toxines que els ronyons no podien filtrar.

     Begur ha servit de nexe d’unió per aquest article, dit de pas, amb un variat contingut folklorista,  en concret en  la variant del flamenc. Quan al final de la dècada dels cinquanta i tota la del seixanta, Prado i Retiro, sense oblidar-nos del Sacromonte, van oferir una programació de flamenc que va atraure aquells turistes que omplien a diari els respectius jardins. Artistes de la talla de Carmen Amaya, la Singla, la Chunga, la Dolores Vargas, així com el recordat ballet d’Antonio de Ronda, entre tants altres, que van arrancar per “soleares i bolerias”. Entre repic de castanyoles i de tacons, amb l’acompanyament de guitarres, durant el transcurs d’unes nits d’un Sitges, on del sol, la ballaruga i el vinet, sorgia una  combinació  tenyida de vermellor i d’una alegria que encara era de bon controlar.

     Així es va anar perdent la tranquil·litat de  les nits sitgetanes, per a donar pas al soroll descontrolat. Que el va intentar controlar la Maria Dolors Arnabat, cada vegada que les veus pujades de to s’arreceraven als seus dominis. Ella,  sense pronunciar paraula, les feia callar amb l’eficient calmant, consistent  en un pot d’aigua llençat des de darrera la persiana del balcó.

                                                                                     J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2015)