Vivim en una
època on l’activitat comercial mostra canvis constants, avui s’obre una botiga i al
cap de res es tanca i. Quan precisament, aquests dies, és notícia el tancament d’establiments
que són una icona dintre la seva especialitat i que ha perdurat fins els nostres dies. La
causa, la no renovació del contracte d’arrendament o que per fer-ho la
propietat demana un lloguer molt superior al que es venia pagant. Al nostre poble
queden pocs establiments que aportin una antiguitat que els converteixi en un
emblema de determinada activitat comercial o bé sigui per la decoració que hi
sobresurt i els fa diferent, motiu d’ admiració de clients i curiosos. Pocs negocis han sobreviscut a tres
generacions, perquè quan la jubilació
arriba als fills, continuadors del negoci dels pares, arrien la persiana i lloguen el local al millor postor.
Sempre hi ha excepcions. Perquè generen més beneficis les rendes del lloguer que estar al peu del canó.
Un dels darrers
establiments que ha tancat, causant una nostàlgia continguda, degut a la singularitat
del local i al mèrit d’haver-lo vist obert tota la vida, ho diríem els de la
meva edat, sense exagerar, ni posar ni treure, ha estat el Bar Xatet. I del seu
tancament ja en fa uns quants anys. Una mica més enllà, en el carrer
Parellades, acaba de tancar la sabateria
Anna, la qual la regentaven, conjuntament, en Jordi Barrachina i la seva
esposa, l’Anna Sala. Continuant d’aquesta manera amb la tradició de l’activitat
comercial en el ram del calçat que va iniciar el pare d’en Jordi, el Sr. Samuel
Barrachina i Esquiu. El qual a més de ser-ne un expert, tenia oberta una
reduïda sabateria en un costat de l’entrada de la casa del carrer Sant Pere, on
vivien el matrimoni i els fills. En Samuel i en Jordi, van seguir l’ofici i a
més, aquest últim, com ja he dit, tenia al seu càrrec la sabateria. L’altre
fill, en Paco, també va estar relacionat amb la sabates, treballava en el magatzem
de pells que tenien els germans Picas, al costat de l’entrada
principal dels Escolapis. Deixant per l’Alícia la gratificant responsabilitat
d’atendre la clientela de la sabateria.
Ara a l’Anna li ha recaigut l’emotiva responsabilitat
de tancar, per sempre més, la porta. Desprès de 52 anys d’activitat familiar en
la venda de sabates però sense la
companyia d’en Jordi. I ho fa en el moment que ha considerat més
oportú per donar per acabada la seva aportació a l’activitat comercial.
En un dels carrers més cèntrics del poble, la sabateria ha estat un referent d’una
solida continuïtat, avalada per la garantia que ofereix ésser de l’ofici o, el
que és el mateix, haver viscut en la pròpia pell el contacte directe amb la
pell de les sabates.
Amb el tancament
s’ha produït un fet curiós, degut al protagonisme que havia assolit un element que
formava part de la decoració del local. Em refereixo a un impassible cocodril,
més ben dit, una espècie dels “Alligatos” . Dissecat, d’una mesura no
massa gran, col·locat damunt de la porta
de l’establiment. Un símbol que, com
passa en altres comerços que mostren
detalls peculiars, ha mantingut desperta la tafaneria de la majoria de clients
que han freqüentat el local. I com no podia ser d’una altra manera el cocodril,
en qüestió, atresorava en la silueta d’escames
repujades , de color marró, una historieta gens complicada d’entendre quan els
records familiars, d’una existència viscuda lluny de Sitges, la sustenten.
El senyor
Santiago Barrachina i Esquiu, germà d’en Samuel, en el seu dia, es va
traslladar a El Salvador, concretament
en un poble anomenat San Miguel, allà va
treballar en una ferreteria, situada en una cantonada d’un carrer, a l’altra costat hi havia una farmàcia. El destí va voler que
l’home s’emmaridés amb la germana del
farmacèutic i va ser així com el Sr. Santiago va passar a treballar en el
negoci del seu cunyat. En un dels viatges a Sitges va convèncer al seu nebot,
en Joan Sella i Barrachina, per a que es
desplacés a aquell indret amb el compromís
que el seu cunyat li donaria feina a la farmàcia, com així va ser.
En un d’aquests anar i venir de Sitges, el
germà d’en Samuel li va portar la bestiola la qual, per les dimensions que fa,
l’embalatge seria voluminós. Un cop
aquí, i superada la sorpresa inicial, el van disposar en la paret de l’escala
que pujava al pis. Allà hi va estar fins que en Jordi el va integrar en la
decoració de la sabateria del carrer Parellades.
En el moment de
posar fi a l’activitat comercial, s’han
liquidat totes les existències, però quedava, damunt la porta, el
convidat impertorbable que mantenia la boca oberta, ensenyant unes dents
esfereïdores. L’amiga de l’Anna, la Montserrat Bartés Abella, seguint el corrent de sentimentalisme que
mostra pels detalls relacionats amb el protagonisme de les histories de les famílies sitgetanes que, com
el seu pare, han arrelat en terres llunyanes, ha adoptat, en regim de propietat
absoluta i benefactora incondicional, un animaló que no reclama cap altra
atenció que la de ser contemplat com un element més de la decoració. Amb la
coincidència afegida que la Gabriela, que havia treballat set anys a la
sabateria i era l’encarregada de treure-li la pols, es retroba amb ell, al qual
li haurà de continuar passant el drap, mentre ajudi a la Montserrat en les
feines de la casa. Quantes mans i mirades amigues acaronen la presència d’una
bèstia que va acabar la seva vida, vagin a saber com, i s’ha eternitzat com un
curiós element de l’entorn comercial i familiar.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de febrer del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada