Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

08 de febrer 2014

LES RAJOLES DE LES VORERES


   El traçat dels nostres carrers obeeix a un pla urbanístic que nosaltres, els de la meva edat, hem trobat fet. Com a molt hem estat testimonis de l’obertura de nous carrers, la major part  d’ells a l’extraradi del poble. Els de més edat ens han parlat de quan els carrers eren de terra, amb els consegüents comentaris del molest que resultava, sobretot quan plovia i es formava fangueig, el qual embrutava la blancor de les parets dels baixos de les cases. Tantes eren les incomoditats, que quan van ser pavimentats va significar una gran millora, amb l’afegit de  les corresponents voreres que són  l’avantsala del pedrís d’entrada a les cases.

    Les ciutats van optar per les llambordes per cobrir la part central dels carrers, en un temps en què el quitrà encara no estava inventat. Reservant per a les voreres unes rajoles que han derivat en aquesta popular i molt emprada  composició  que s’assembla a una presa de xocolata per estar formada per un repartiment de quadricules en cada rajola. La seva disposició es complementa amb la renglera de pedra viva. Són unes rajoles comunes en tots els àmbits urbans. La major part d’elles sorgides de l’empresa Escofet.

    A Barcelona, per qüestions de proximitat, podem veure,  amb tot detall, com s’han alternat diferents formes i models. La més comuna, a la part de l’Eixample, correspon a la que té forma de flor: un cercle central i uns altres de semicirculars, com si fossin els pètals, que l’envolten. Aquest model també ha estat el triat  com a símbol remarcable de l’anomenada ruta del modernisme, destacant el color vermell de la  rajola col·locada a la vorera, davant l’edifici catalogat. D’un temps cap aquí la rajola és promociona com un emblema més  de la ciutat i es pot trobar en les botigues especialitzats en oferir tota mena de  records. Un detall que servirà per recordar les anades i vingudes dels visitants  per unes voreres, les més cèntriques.  A excepció de les del Passeig de Gràcia que cada rajola, de forma hexagonal,  hi destaca un insinuat  relleu al·legòric al fullatge adscrit  al   modernisme.

     En els pobles, com el nostre, ha prevalgut el projecte de convertir els carrers més cèntrics en una transformació destinada  a donar prioritat als vianants. Amb aquesta modalitat de traçat o de manera d’entendre l’espai públic, s’ha prioritzat el fet de facilitar la  passejada mentre es pretén una vinculació  més còmode i  agradable  amb els establiments comercials. Una iniciativa, molt secundada, que ha propiciat un canvi, ostensible,  en el terra. Amb ell  han desaparegut les voreres, un detall en el qual molts veïns han coincidit amb l’opinió que d’aquesta manera el carrer perd una mica de la seva identitat. Per contra, s’ha prioritzat un enrajolat molt neutre per tal de passar el màxim desapercebut.

    De fa un temps venim observant que les voreres, quan són remodelades o les que es fan noves, es substitueix la peculiar rajola de quadrets, per uns panots allargats de ciment premsat, els quals són disposats amb un sistema de col·locació no gaire convincent, en sec, damunt un llit de pols de ciment, Això fa que poc a poc aquests panots, al no estar ben fixats, es belluguen. Fins i tot no tan sols la renovació d’algunes voreres relega la típica rajola a l’oblit, sinó que també, amb ella, desapareix la disposició d’aquestes  peces  de pedra que limiten la vorera amb la superfície del carrer.

       A Sitges, en un tram  relativament curt,  hi havia dos fabricants de mosaic, estaven situats a la pujada de l’estació,  en els baixos d’una casa que tenia en  Panxito Pagès, en el pis hi vivia la família Almirall-Viñola, i  més amunt  la dels germans Chacón que es trobava situada on ara comencen les dependències del mercat. Aquesta darrera  ubicació permetia veure, tot passant pel carrer, i a través de la finestra,  com la màquina barrejava el material i el removia. Fabricaven mosaic per cobrir els terres de les cases i posteriorment, quan es van dedicar a la venda de materials en continuaren subministrant, com aquestes rajoles per a les voreres

    En Panxito Pagès i el seu soci, en Joan Montroig, fabricaven rajoles de vorera, entre dues cases molt singulars: on hi havia ubicat el Bar Español, de la família Pagès, antiga fonda , se la coneixia  per  ca la Parcala,   i la casa d’en Gori. En aquesta última, durant una època, es va alternar l’agencia de transports amb la venda de material per a la construcció. Per tant, una vorera amb negocis molt afins. I és que en aquelles interioritats de la família Chacon- Palma, s’hi trobaven alguns magatzems dels constructors locals, com el d’en Ginés Rufete.

    Acabada la jornada laboral, en Panxito anava a fer de músic, havia tocat el trombó amb les orquestres dels Iberos del Jazz i la de la Mozart en el Prado, entitat la qual va arribar a presidir. En Panxo, com l’anomenava la Pepeta Arnabat, la seva muller, va ser un fabricant de rajoles de vorera que durant la jornada laboral  oferia una imatge de treballador incansable, tirant de carretó. Després es mudava i anava a fer de músic i quan va deixar aquesta l’afició musical es va dedicar a viatjar, dintre un utilitari de mesures molt reduïdes, massa per la complexitat grassoneta d’en Panxo i la Pepeta. El moment de la sortida era esperat pel veïnat que seguien, amb sorneguera atenció, tots els moviments que precedien a l’ acomodament a l’interior del vehicle. Ells que estaven  tan relacionats amb les voreres, circulaven feliços, que no vol dir còmodes, per la carretera.

                                                                                                        J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de febrer del 2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez