El traçat dels nostres
carrers obeeix a un pla urbanístic que nosaltres, els de la meva edat, hem
trobat fet. Com a molt hem estat testimonis de l’obertura de nous carrers, la
major part d’ells a l’extraradi del
poble. Els de més edat ens han parlat de quan els carrers eren de terra, amb
els consegüents comentaris del molest que resultava, sobretot quan plovia i es
formava fangueig, el qual embrutava la blancor de les parets dels baixos de les
cases. Tantes eren les incomoditats, que quan van ser pavimentats va significar
una gran millora, amb l’afegit de les
corresponents voreres que són
l’avantsala del pedrís d’entrada a les cases.
Les ciutats van
optar per les llambordes per cobrir la part central dels carrers, en un temps
en què el quitrà encara no estava inventat. Reservant per a les voreres unes
rajoles que han derivat en aquesta popular i molt emprada composició que s’assembla a una presa de xocolata per
estar formada per un repartiment de quadricules en cada rajola. La seva disposició
es complementa amb la renglera de pedra viva. Són unes rajoles comunes en tots
els àmbits urbans. La major part d’elles sorgides de l’empresa Escofet.
A Barcelona,
per qüestions de proximitat, podem veure, amb tot detall, com s’han alternat diferents
formes i models. La més comuna, a la part de l’Eixample, correspon a la que té
forma de flor: un cercle central i uns altres de semicirculars, com si fossin
els pètals, que l’envolten. Aquest model també ha estat el triat com a símbol remarcable de l’anomenada ruta
del modernisme, destacant el color vermell de la rajola col·locada a la vorera, davant
l’edifici catalogat. D’un temps cap aquí la rajola és promociona com un emblema
més de la ciutat i es pot trobar en les
botigues especialitzats en oferir tota mena de
records. Un detall que servirà per recordar les anades i vingudes dels
visitants per unes voreres, les més cèntriques.
A excepció de les del Passeig de Gràcia
que cada rajola, de forma hexagonal, hi
destaca un insinuat relleu al·legòric al
fullatge adscrit al modernisme.
En els pobles,
com el nostre, ha prevalgut el projecte de convertir els carrers més cèntrics
en una transformació destinada a donar
prioritat als vianants. Amb aquesta modalitat de traçat o de manera d’entendre
l’espai públic, s’ha prioritzat el fet de facilitar la passejada mentre es pretén una vinculació més còmode i agradable
amb els establiments comercials. Una iniciativa, molt secundada, que ha
propiciat un canvi, ostensible, en el
terra. Amb ell han desaparegut les
voreres, un detall en el qual molts veïns han coincidit amb l’opinió que
d’aquesta manera el carrer perd una mica de la seva identitat. Per contra, s’ha
prioritzat un enrajolat molt neutre per tal de passar el màxim desapercebut.
De fa un temps venim
observant que les voreres, quan són remodelades o les que es fan noves, es
substitueix la peculiar rajola de quadrets, per uns panots allargats de ciment
premsat, els quals són disposats amb un sistema de col·locació no gaire
convincent, en sec, damunt un llit de pols de ciment, Això fa que poc a poc
aquests panots, al no estar ben fixats, es belluguen. Fins i tot no tan sols la
renovació d’algunes voreres relega la típica rajola a l’oblit, sinó que també,
amb ella, desapareix la disposició d’aquestes peces de
pedra que limiten la vorera amb la superfície del carrer.
A Sitges, en un tram relativament curt, hi havia dos fabricants de mosaic, estaven
situats a la pujada de l’estació, en els
baixos d’una casa que tenia en Panxito
Pagès, en el pis hi vivia la família Almirall-Viñola, i més amunt la dels germans Chacón que es trobava situada
on ara comencen les dependències del mercat. Aquesta darrera ubicació permetia veure, tot passant pel
carrer, i a través de la finestra, com
la màquina barrejava el material i el removia. Fabricaven mosaic per cobrir els
terres de les cases i posteriorment, quan es van dedicar a la venda de materials
en continuaren subministrant, com aquestes rajoles per a les voreres
En Panxito
Pagès i el seu soci, en Joan Montroig, fabricaven rajoles de vorera, entre dues
cases molt singulars: on hi havia ubicat el Bar
Español, de la família Pagès, antiga fonda , se la coneixia per ca
la Parcala, i la casa d’en Gori. En aquesta última, durant una època, es va alternar l’agencia
de transports amb la venda de material per a la construcció. Per tant, una
vorera amb negocis molt afins. I és que en aquelles interioritats de la família
Chacon- Palma, s’hi trobaven alguns magatzems dels constructors locals, com el
d’en Ginés Rufete.
Acabada la
jornada laboral, en Panxito anava a fer de músic, havia tocat el trombó amb les
orquestres dels Iberos del Jazz i la de la Mozart en el Prado, entitat la qual
va arribar a presidir. En Panxo, com l’anomenava la Pepeta Arnabat, la seva
muller, va ser un fabricant de rajoles de vorera que durant la jornada
laboral oferia una imatge de treballador
incansable, tirant de carretó. Després es mudava i anava a fer de músic i quan
va deixar aquesta l’afició musical es va dedicar a viatjar, dintre un utilitari
de mesures molt reduïdes, massa per la complexitat grassoneta d’en Panxo i la
Pepeta. El moment de la sortida era esperat pel veïnat que seguien, amb
sorneguera atenció, tots els moviments que precedien a l’ acomodament a l’interior
del vehicle. Ells que estaven tan
relacionats amb les voreres, circulaven feliços, que no vol dir còmodes, per la
carretera.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de febrer del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada