ELLA

  Que una casa disposi d’oratori, no és un fet gaire habitual. Les interioritats de les cases sitgetanes, amb una certa antiguitat, acostumen a deparar sorpreses. Conserven l’encant i el romanticisme  d’un temps passat que les fa diferents, atractives, però sobretot acollidores. La casa d’aquest començament del carrer Sant Gaudenci és l’única que no desentona amb la veïna casa senyorial dels Llopis. Té tots els ingredients d’una construcció sense cap altra pretensió que l’elegància, a la qual influeix l’austeritat del projecte que es fa evident en la façana principal.

    He tingut la sort de furgar en les seves interioritats, d’explorar tots els racons, tot remenant calaixeres, llits, armaris i tot el que s’ha posat pel mig.  I ella, incansable i amb les idees clares, ha dirigit tantes mogudes com han desfilat pel seu pensament o les circumstàncies així ho han requerit.  Ultrapassant, fins i tot,  els àmbits locals, perquè, com la cosa més normal del món, el rebombori s’expandia fins als dominis de Barcelona, allà  la remenadissa continuava sense treva, entre el brogit de la capital, assolint un caire de notorietat  degut al bon gust que sempre ha imperat en la manera de disposar.

    En una d’aquestes mogudes necessitàvem unes cordes per baixar un moble i, a l’hora convinguda érem a la porta del pis de la casa del carrer Sant Gaudenci, trucàvem al timbre i ningú responia, el silenci era absolut. Fins que unes veus autoritàries ens deixàvem perplexos, una representació de la benemèrita, va irrompre  a l’entrada cridant el: “ alto quien vive...!”. I nosaltres, més morts que vius, no enteníem absolutament res del que passava. Resulta que l’autoritat competent  havia acudit a la trucada de l’àvia de la casa, la qual reclamava la seva presència en no reconèixer la identitat d’aquells personatges que es trobaven  plantats en el replà, amb un material  no gaire convincent. Una situació que, veritablement si no sabies de que anava la pel·lícula, es prestava a  confusió. D’aquí bé  que, enganxada al telèfon, ella els insistia: “los ladrones... los ladrones...” Una anècdota que quan ha hagut rebombori, que ha estat molt sovint, sempre s’ha fet present  aquesta versió  exclusiva, i amb la salseta que li sabia posar, en sorgia un “poti- poti” d’una aventura  de les  més sucoses de  lladres i policies. Sense els uns, però sí amb els altres.  Que una àvia, molt preventiva, va voler resoldre, amb decisió i valentia, una situació que va considerar anòmala.

    Ella comptava amb el suggestiu  privilegi, perquè no tothom pot dir el mateix, d’haver nascut en el Cap de la Vila, a sobre de la pastisseria Massó, cosa de la qual n’estava molt cofoia.  En aquests moments tan decisius del part, la seva mare, des del llit, veia el rellotge de la torre de la casa Bartomeu Carbonell.   Un detall significatiu, primer per allò d’una hora ben curta, doncs quina millor posició per comprovar si es corresponia amb la realitat.  I desprès per certificar, amb més exactitud impossible, l’hora del naixement.

     La seva vida ha transcorregut  a frec de  les dues arestes de l’escaire que forma el Cap de la Vila i el carrer Sant Gaudenci i entre un extrem i l’altre, la botiga de roba  de vestir d’home en el carrer sant Francesc.  Cop d’ull i tacte de bona comercianta, ha marcat una manera de fer, la de saber convèncer el client en el moment més oportú, i amb la formula  més adient. Que arrodonien els nois de “casa bien” quan davant de la botiguera, ells mateixos trobaven l’expressió que certificava la venda:  “me queda de puta madre”. No en parlem més i embolica.

     La seva popularitat s’havia forjat  a base d’una espontaneïtat que la feia sobresortir per sobre de la monotonia. De la mateixa manera que va saber aprofundir en l’inesgotable repertori dialèctic que feien servir persones de Sitges agraciades pel  toc magistral de la  popularitat. Com la “Nitus”, dona eixerida i peculiar. Tot un nervi. Ella era l’enllaç que li recollia  pantalons i altres peces que requerien cosir la vora  i les tornava a portar una vegada el retoc estava enllestit. En el moment d’explicar-li  els detalls  de la modificació, escoltava amb atenció i  certificava l’entesa amb un sonor: “tupetu, tupetu “ . Expressió que no va tardar en adoptar,  quan les conclusions eren satisfactòries.   

      En una d’aquestes gratificants trobades, segurament per planificar projectes estructurals d’alguna que altra moguda,  va i em diu: “demà vaig al metge i em dirà el dia que m’haig de morir”. Ella que va néixer encarada al rellotge, amb la precisió horària que això comporta,  li semblava que el mateix rigor  es produiria en el moment d’ajupir el cap sota l’ala. Òbviament no va obtenir per resposta concrecions que li certifiquessin la data.        

      Pragmàtica, realista, raonava que quan fa temps que no veus a una persona coneguda, és que està als Camils.

    Feia dies que no la vèiem, s’havia complert la seva teoria?  Li va arribar el dia, aquell pel qual estava preparada. Un dia que ningú no li va saber concretar amb exactitud. Una mica apartada del Cap de la Vila, ens deixava la Mª. Victòria Peris Massó, la Toia. En el seu últim passeig va vorejar aquesta plaça tan cèntrica, tan nostra, entre la casa del rellotge i  aquella on va néixer. Paradoxes de la vida, però, per poder-ho fer  es va haver de demanar permís. I és que quan la vida ens abandona, fins i tot els petits  privilegis terrenals deixen de ser-ho. Queden els records d’una vida viscuda i compartida. I aquests sí que no moren mai.

                                                                                                                 J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febrero del 2014 )