El dissabte no és un dia
qualsevol, és vigília de festiu i també una jornada amb uns determinats costums,
alguns dels quals han canviat amb el
transcórrer dels anys. Per a tots aquells que la jornada laboral
acaba el divendres, al dissabte se li encomana un repunt festiu del diumenge.
Però això no ha estat sempre així, abans d’aconseguir les millores laborals que han fet possible aquesta reducció
de jornada, la gent el treballava tot el dia i els escolars anàvem a escola
fins al migdia. I era a partir de quan plegaven la gent d’ofici que els preparatius
decantaven a unes rutines que havien derivat en costums.
Com que l’implicació
de la dona, en el món laboral, no era
tan secundada com ara, les mestresses de
casa aprofitaven aquest dia, la mateixa paraula ho indicava, per a fer dissabte.
A prop de casa tal xafarranxo era de domini públic. La Teresa Nebleza vivia en
el pis de damunt del local social de l’Orfeó Sitgetà, on els de casa hi van disposar
el taller i després el magatzem. Davant mateix de l’entrada principal de la
fàbrica de can Benazet. Eren veïns de la mateixa casa, tot i que accedien per
diferent escala, les famílies d’en Paco Viñola i d’en Julio Sales. I a l’altra
costat del local, el Sr. Soler, més popularment conegut per en Tomaset, omplia sifons. Vinc a dir
que la Teresa, a primera hora del
dissabte, desmuntava el parament del llit i treia, fins i tot, aquells somiers
de fusta i de malla metàl·lica, els repenjava a la barana del balcó, els
sacsejava amb l’espolsador, passava el
drap de bancades i travessos, fregava a
sota el llit i els tornava a posar al seu lloc. Lliure el balcó, abocava damunt
la barana els matalassos i, amb el singular pica matalassos de vímet, els propiciava una enèrgica i sonora pallissa.
Passava el d’esteranyinador pels sostres i enllestida el repàs de la pols, es
disposava a fregar tot el pis. Per tenir el camp lliure enviava al seu marit al
carrer i ja tenim a en Lluís, el popular València,
com així se’l coneixia per la seva procedència d’aquell territori, el qual
entre altres dedicacions havia despatxat
patates, vins i vermut a la bodega de ca la Candelaria, en aquella hora
tan crítica, l’home s’asseia al pedrís
de la porta esperant que la dona li permetés l’entrada. A ell li tenia
reservada la part exterior quan, de tant en tant, li manava repassar amb calç
les parts més principals de la façana. La gent que sabia de la l’extremada i
maniàtica disponibilitat de la Teresa
per la neteja, a l’home li dedicaven tota mena de comentaris: “una
altra vegada castigat...?”. O quan veient-lo tan disposat amb
l’emblanquinada, fins i tot mal imitant la parla, li feien el crit “València,
que emblanquexas la faxá”. I ell, sense tombar-se, els responia: “ Els dellonses t’emblanquexinaré “.
Ja
acaronant-nos amb el límit de la tarda
amb el de la vesprada, quedava temps per acudir a les barberies, per a desprès
integrar-se en els grups de tertúlia que
es formaven en el Cap de la Vila. I un altre detall que ocupava aquesta franja
del dia, consistia en anar a omplir la garrafa en els diferents cellers del
poble. Aquí hi coincidien dues preferències, el vi i la malvasia o moscatell.
En quant al primer el contingut de la garrafa durava pràcticament una setmana.
La garrafeta de moscatell allargava més, pel fet que no se’n bevia a cada
menjada, es reservava per les festes per acompanyar els melindros. En aquelles
vesprades, pel carrer de la Bassa Rodona, s’apreciava un anar i venir de gent
amb garrafes més petites que s’encaminaven al carrer de Sant Antoni, al qual
tots anomenàvem el carrer del gas, per estar-hi ubicada la fàbrica. Allà hi
havia el celler de cal Garcia Munté i el
seu moscatell ho revifava tot. Després es va traslladar al carrer Jesús, on havia
estat la fusteria d’en Ramon Martín i Munté.
Altres costums
del dissabte, a excepció de la neteja, es convertien en els preparatius pel
diumenge. Així, els aficionats a la bicicleta
la despenjaven de la biga, inflaven les rodes i la deixaven a punt. I
aquells que tenien la dèria d’anar a caminar per la muntanya, anaven a comprar
una arengada de casco per coure-la en un raconet del bosc.
I un dels
costums, el qual es barrejava entre tan bona i calculada disposició, i que
contribuïa a la dinàmica del dissabte,
era la rebuda de l’Eco, cosa que tenia lloc quan la tarda esgotava els seus
límits. Tots els qui hem tingut la sort de compartir la seva presència com una
més de les disposicions familiars, ho
hem viscut ja no com un costum, sinó com una companyia inseparable entre tants i tants dissabtes de compartida
convivència. Durant aquest transcórrer del temps hem vist com el seu contingut
creixia en nombre de pàgines i de col·laboracions.
Fins que les
noves tecnologies, aplicades a la compaginació i impressió, ha permès que
actualment l’Eco arribi al quiosc a primera hora del matí del divendres. Aquest
avançament ha influït en la data que apareix en
la capçalera, la qual es va optar
per a que reflecteixi el dia exacte de sortida. Avui, divendres 31 de gener, el
setmanari torna a la seva cita habitual generant molta curiositat. Alimentada, en bona part,
per aquest procés de reestructuració, el qual influeix en aquesta enorme
expectativa per veure com serà. D’una cosa podem estar convençuts, s’ha obrat
en consciència i assenyada responsabilitat per a que l’Eco continuí sent
aquest bocí de Sitges i no deixi de
formar part dels costums del cap de setmana.
Donem-li la
benvinguda que es mereix i el suport que necessita.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco renovat el 31 de gener del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada