Aquests dies seguim, amb
curiositat, el litigi que mantenen una pianista i la seva veïna, interposat per
aquesta per la molèstia que li causa l’estudi persistent de la concertista. Com a músic em posicionaria a favor de la
pianista, perquè sé que per dominar bé un instrument són necessàries moltes hores d’estudi
i a més, si no es vol perdre agilitat, embocadura... els mestres aconsellen
estudiar cada dia. Dependrà de
l’estridència de cada instrument per a
que sigui més o menys suportable.
Sitges ha
estat una vila amb un creixent nombre de músics, o si més no d’aprenents
d’aquest art. I per sort seva, el veïnat ha estat condescendent amb els seus
estudis i posteriors assajos amb les formacions orquestrals amb les quals han
actuat. Així a cal mestre Torrens i en els baixos de la casa on vivia el mestre
Pallarès no sols s’impartien classes de solfeig i de piano, sinó que també hi
assajaven les orquestres Mozart i la dels Iberos del Jazz respectivament.
Encabir tots els components en aquelles reduïdes habitacions, ja era de per si
una odissea i si a més el sons dels instruments irrompien a la vegada, en una
hora de la nit que ja hi ha de regnar el silenci, com és la franja de desprès de sopar, ens podem
imaginar la sorollada que es produïa, la qual ressonava per entre la resta de
les vivendes del bloc. I malgrat aquest molest soroll els veïns ho tenien
assimilat i ningú es queixava. Formava part de les normalitats de la convivència
amb uns mestres de música i mai se’ls va passar pel cap denunciar-ho com una
irregularitat. Segurament perquè els veïns de les dues cases, ho eren des de feia molts anys, s’havien
acostumat a conviure amb els sons dels diferents instruments que ensenyaven, o
simplement amb la cantarella inacabable, amb acompanyament de piano, que desgranaven els alumnes durant
les classes de solfeig.
A casa del
mestre Pallarès el so s’escampava pel redós de la Vall, el quarto del piano
limitava amb aquesta exterioritat. I de
la seva bona convivència veïnal en donava bona mostra la relació que tenia la
Sra. Lola amb les seves veïnes, perquè es podia donar el cas que hi arribessis
a classe i a l’obrir-te la porta la Lola aprofités per afegir-se a la singular tertúlia
que tenien formada, a la tribuna
d’aquella portalada gran de l’entrada, les dones més properes a aquells baixos.
Com les anomenades Civades, la Rosa Ferret i una de les seves filles
l’Enriqueta , la Conxita Virgili i potser
alguna de les cosines, la Ramona Ferret Arnabat, la Ramona Ferret Paretas i la
Maria Ferret Gol, que era tia de les dues, les tres vivien en la casa que era a tocar amb la del mestre.
Aquesta ha estat una de les tantes tertúlies peculiars del poble, a la qual
cada tarda hi acudien i, ara una ara
l’altra, es retrobaven, a peu dret, en aquell espai i feien la xerradeta.
S’havia donat el cas que quan sortia de donar la lliçó la Sra. Lola encara estava entretinguda en el curiós conclave de dones i
ella mateixa es planyia del temps transcorregut.
Al pis del
mestre Torrens la contesa musical es repartia entre dues estàncies, el menjador
i l’habitació del despatx, perquè en cada un dels llocs hi tenien un piano. En
el menjador impartien classe el propi Sr. Torrrens i la seva esposa, la Sra.
Esperança i ocasionalment en Manel. A la
del despatx donava classe en Josep. Qui a més de solfeig se les veia amb
lliçons de clarinet, saxo i de caixa.
Els redobles de la qual s’escoltaven des del
carrer Major, així com les indicacions pertinent del seu mestre, entre
algun que altre badall escandalós que en Josep, amb tota normalitat, emetia i que tan entenedors es
feien des del mateix carrer. Aquells que
n’estaven més familiaritzats, és a dir els veïns que eren més a prop del balcó,
quan escoltaven el potent senyal de
mandra, vaticinaven que l’hora de berenar s’apropava i el udol del mestre
anunciava, sense cap mena de dubte, l’eminent irrupció en la classe per part de
l’eficient Montserrat, qui li acostava un got ple de llet on hi havia
barrejat cacau en pols. El metre no
interrompia l’ensenyament però fins que no s’acabava el contingut allò era un
pas de comèdia, perquè no deixava de dedicar les refregades pertinents al seu
cos i havia de tenir cura, també, de
l’equilibri mentre bevia, per no abocar el contingut. I quan ja no quedava ni
una gota de la combinació, estirava la llengua al màxim i la refregava per les parets del vas, fins a
deixar-lo relativament net
Molt a prop
d’allà, a l’altra cantonada del Cap de
la Vila, a la perfumeria de can Pascaret, alguna vesprada en Jaume muntava una
audició de música, entre els seus amics músics i un auditori privilegiat que
gaudia amb les diferents modalitats de la música. Prèviament a aquesta audició
els músics participants, havíem assajat les obres que s’interpretarien. Els
assaigs tenien lloc desprès de sopar,
per tant en un temps reservat al silenci. I tampoc mai aquella tribuna
d’interpretació no va rebre el desacord dels veïns. Això ve a refermar quan
deia que tots els vilatans que
compartien veïnatge amb músics, tenien
assumit que aquests havien d’estudiar i respectaven el temps que hi dedicaven.
Els més
privilegiats eren els que vivien a les afores del poble. En Magí Almiñana,
trombonista, director fundador dels Iberos del Jazz, hi va haver un temps que
estudiava en una masia a tocar l’ermita
del Vinyet, de la qual en tenien cura familiars. Comentava que la seva satisfacció era sortir a la nit i posar-se a
tocar sota la figuera i a la llum de la
lluna. Una marc i una franja horària
sensacional per acomboiar la pastosa sonoritat del trombó amb el bon
gust i la tècnica interpretativa de la qual estava dotat en Magí.
A l’altra
banda de la via del tren, dintre el mateix perímetre d’ubicació, la família Montané
estava acostumada a estudiar a frec de les vinyes i en les interioritats de la
masia de can Pei, de la qual ells n’eren el masovers. Un espai envaït per les
olors del camp i per les notes musicals que desgranaven en Joan amb el trombó,
el violí i el fiscorn, junt amb el seus dos fills, en Salvador que tocava la
trompeta i el seu germà Joan que a més del clarinet i saxo tocava la tenora, ell i el seu pare van
ser músics fundadors de la Cobla
Sitgetana.
Es pot demostrar que els músics sitgetans mai no van haver de fer front a cap denúncia. I perquè també ho certifica la conclusió que diu que de músic no n’agafen mai cap. Tot i que més
d’una vegada , per motius d’interpretació, de raons no en faltarien.
Avui,festivitat
de Santa Cecília,com cada any,he volgut que els músics siguin els protagonistes
de l’article. Amb el record posat amb la Montserrat Almirall que allà on vivia el so del piano, la cantarella dels estudiants
de solfeig, formava part de l’entorn i, durant molts anys, van acompanyar als
vianants que transitàvem pels carrer limítrofes amb la casa. Quan aquesta música de fons va
emmudir, amb ella va desaparèixer un bocí del Sitges musical.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de noviembre del 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada