HOTELS TANCATS

    Davant del nostre comerç  hi ha un hotel que ens serveix com a indicador de com transcórrer la temporada turística i som  testimonis, de primera fila, en el  moment d’abaixar la persiana. Just aquests dies s’ha produït aquest fet  i, com cada any, la persiana arriada ens produeix una mica de nostàlgia, perquè trobem a faltar el seu bategar, l’entrada i sortida dels seus clients, algun dels quals, degut a que la seva presència es repeteix cada temporada, ens ha permès  familiriaritzar-nos  amb les seves fisonomies i  ells també amb la nostra ubicació.  Un anar i venir que traspua vida, perquè un hotel, a banda dels qui s’hostegen mer motius de feina, és l’embolcall escollit per portar a terme  unes vacances planejades, d’acord amb un destí que atrau. I l’arribada està envoltada de curiositat per a saber de la seva situació i de les característiques  per les quals l’han escollit.

     Aquest tancament temporal és ben cert que cada vegada és menys distanciat amb la data d’obertura, perquè s’allarga la baixada de  la persiana fins per Tots Sants i es torna a obrir per les vigílies  de carnaval  i ja enllaça amb la temporada. Aquest dilluns coincideix  que el carrer Sant Francesc, sobretot al vesprejar, s’ha notat una davallada important de gent que hi transita. I és que en pocs dies s’ha diluït l’ambient que comporta el flux de turistes i ha tornat la calma d’aquesta tardor, quan el clima encara és molt benèvol, massa, per l’època  que ens trobem.

   L’oferta hotelera de Sitges és molt diversa i s’observa una tendència a tenir l’establiment obert durant tot l’any. O si més no amb un tancament el suficient ajustat com  per fer una posada  apunt i prou. Per atendre aquesta diversitat d’opcions hotelera ha calgut l’aportació de molta gent implicada en el sector. Aquesta necessitat de cobrir els llocs de treball consegüents ha estat atesa per personal d’aquí i també d’altres vinguts de fora, se’n ha dit: venir a fer la temporada.  I ha passat com tot, alguns que en el seu dia van venir per ocupar un lloc de responsabilitat en un hotel o establiment de restauració, s’han quedat entre nosaltres per sempre més. Altres, de més visionaris, es van establir pel seu compte i, entre ells,  els qui anaven i venien perquè en els seus llocs d’origen tenien altres obligacions que atendre, i aprofitaven un cop s’acabava la temporada,

     En el seu dia van arribar a Sitges l’Enric Ballasté i la seva muller Elvira, l’home va entrar a treballar en un negoci de lleure que havien muntat el Sr. Maluquer i altres socis dintre el perímetre territorial dels voltants de la piscina, consistent en una zona d’esbarjo on hi havia ubicades pistes de tenis, frontó.... i també l’al·licient afegit, per als més menuts, de poder fer una passejada als lloms d’un burret. Del comandament de la petita  tropa  de cavalleria, en tenia cura l’Enric, al qual la veu popular no var trigar gaire a rebatejar-lo com en Poxolo.  Home eficient, de tarannà molt agradable i de tracte simpàtic i xerraire. Les seves bones maneres, les aspiracions que hi tenen molt a veure, van permetre a l’Enric escalar posicions i aconseguir objectius de més categoria, o si més no, de més professionalitat que era el que ell pretenia.

     De cavalleria va passar a infanteria i en la seva nova destinació se li va encomanar ser el porter de la piscina, quan el local estava regentat per la companyia HUSA, la mateixa que regentava  l’Hotel Terramar, alternant amb les feines del magatzem. La piscina era un  lloc freqüentat per la colònia d’estiuejants i on si feien lluïts balls i festes de categoria. En aquesta posició, tan a l’avantsala, entre el passeig i el local, va tenir l’oportunitat de tractar amb el bo i millor d’aquell nodrit grup de l’alta societat.

     Fins que de la porta va passar a tenir un lloc de barman en la barra. Allà va aprendre els secrets de les combinacions i s’especialitzà amb el servei de begudes de sabors exòtics, tan apreciats en aquells anys quan imperava la simplicitat en quasi totes les coses. En aquells moment  n’era encarregat el Sr. Jansana, aquest es valia  d’un mètode que li aportava molts bons resultats. Quan s’havia d’absentar, amb tota discreció, ho comunicava a l’altre cambrer Sr. Piqué i li feia l’encàrrec que vigilés a l’Enric. I la mateixa tàctica emprava de cara l’Enric: “vigila a en Piqué que haig de sortir”. I se’n anava amb el ple convenciment que l’un per l’altre la barra estava blindada a qualsevol genialitat dels seus responsables.

    Deia que eren uns anys, els de després de la guerra, de dificultats però també d’un ressorgiment de la fama del poble, el qual era considerat com una destinació de categoria. Establiments hotelers com l’esmentat disposaven d’un servei especialitzat, molt d’acord amb la categoria del local. La professionalitat del personal s’aconseguia passant per un aprenentatge meticulós i alliçonador i d’aquesta manera persones com l’Enric van començar en enclavaments estratègics però d’un compromís relatiu, fins aconseguir superar els barems exigits pels responsables de la direcció i així poder accedir a llocs de més responsabilitat  on es requeria, sobretot, professionalitat.

    l’Enric i l’Elvira van fixar, al cap del temps,  la seva residència en el  barri de Sant Crispí i, sense deixar la vivenda, un bon dia  es van traslladar a les Canàries i l’ofici li va permetre ocupar llocs de prestigi dintre l’ampli entramat de l’hostaleria d’aquestes illes. Malgrat la distància  mai van deixar de freqüentar la vila  que tan bé els havia acollit. Allà hi deixaven al fill, que és cuiner, i aquí els agradava retrobar-se amb les amistats que havien fet al llarg de la seva convivència sitgetana. Explicaven els seus avenços i amb el seu posat característic, contribuïa a que la trobada aconseguís un interès recíproc.

     Ara, mentre alguns establiments hotelers abaixaven la persiana, el poble acollia als responsables d’escollir la millor tapa de Catalunya, honor que va recaure a la gent del Cable. A aquest esdeveniment hi anava aparellat una degustació de les tapes preparades pels establiments participants, aconseguint un èxit de seguidors. Un tast que va estar acompanyat de molt bons comentaris. Si tenim en compte que les tapes han aconseguit calar en les preferències de la gent, aquesta possibilitat de degustació ha contribuït a expansionar, encara més, la seva popularitat.

     Els anys també han dotat  a aquests entreteniments una sofisticació que es fa evident en la complexitat de la seva elaboració. Hem passat de les olives sense pinyol i de les patates de xurreria a unes tapes  que aporten innovació a l’aperitiu. En el transcurs d’aquests dies les   elaborades per establiments sitgetans, han despertat la curiositat dels nombrosos seguidors que s’han proposat tastar-les totes. Això passava mentre alguns  hotels abaixaven la persiana a l’espera de la cita carnavalesca. Ara, en aquest impàs, el poble està immers en una calma que tan agrada als qui hi vivim tot l’any. És com l’aperitiu quan s’assaboreix d’una manera relaxant, entre amics.

 

                                                                                                            J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de novembre del 2013 )