El dia 24 d’agost és una data especial, ni més ni menys que la festivitat de Sant Bartomeu, patró de la nostra Vila, amb permís de santa Tecla que en qüestió de patronatge en va ser la primera i li va cedir tal l’honor, segons l’acord pres pels nostres avantpassats que prenien decisions que avui, de ben segur, propiciaria acalorades polèmiques. S’atribuïa al inoportú aiguat de Sant Tecla que va tenir lloc en aquesta diada de l’any 1874. Les veus mal sonants atribuïen el canvi a una mena de “venjança”, de desencant, de la gent de Sitges, pels danys soferts i per la poca protecció que van rebre de la Patrona, a la qual segurament imploraven mentre l’aigua anava pujant de nivell.. Si més no, s’ajusta més a la lògica l’argument de la Carme Muntaner i Alsina, quan el canvi l’atribueix al fet que pel setembre la gent estava abocada a les tasques de la verema i per tant no tenien temps per lliurar-se a altres entreteniments de caire lúdic i festiu i van preferir un canvi, celebrar-ho quan al raïm encara li falta una mica més de maduració. Curiosament, però, les dates coincideixen a un mes vista, amb tan sols un dia de diferència. Ben pocs llocs deuen oferir el mateix, la repetició del programa, en tan poc espai de temps.
També hem estat nosaltres, sitgetans i sitgetanes, que hem adoptat uns costums entre una festa i l’altra. A sant Bartomeu, en el transcurs de la processó, està establert que l’acompanyin els homes i a Santa Tecla les dones. Ni un ni l’altre van manar aquest protocol tan estricte com diferenciat. Més aviat obeeix a unes insòlites decisions, les quals deriven en unes normes que semblen intocables. També és cert, en favor d’aquesta disjuntiva, que abans el conjunt dels balls populars eren integrats, exclusivament, per homes. Fins que, amb encertat criteri, es va donar entrada a les noies que hi volguessin participar. D’aquesta manera tant ens podem trobar a una timbalera que una bastonera o una diablessa , fins a tenir l’exclusivitat de carregar amb els gegants Cubanitos, o pregonar els detalls de la festa. Hem avançat, sense traumes, tal com ha d’ésser, a la integració de la dona en la Festa Major, sigui la gran o la petita, per anomenar-les de manera col•loquial i simpàtica i, alhora, per diferenciar-les una de l’altra. No obstant en el tram final de la processó sí que la diferència és ostensible.
Paradoxalment la concurrència dels acompanyants/es és tant dispar que els qui ocurrentment han batejat la susdita aportació amb el nom: “del ball del ciri”, es fa palès una fluixa afluència d’aquests portadors en la processó de Sant Bartomeu. En canvi el seguici de les dones, per la de santa Tecla, n’és tant que el lluïment està assegurat. L’exclusivitat que emmarca la norma, em recorda quant en els anys de la meva joventut, per Setmana Santa es celebraven dues processons, la nit de dimecres Sant, amb participació exclusiva dels homes i la del divendres que aplegava les dones. Els bons criteris van esdevenir visionaris i es va encertar al aglutinar, homes i dones, en una sola processó, la del divendres. Detall que propicia un millor lluïment, sense que hagi minvat ni el respecte ni la devoció, havent guanyat en participació.
Intentant recavar entre propostes de canvi, tampoc seria tan descabellat que l’afluència a les dues processons, en honor als nostres patrons, pogués ser mixta. Ja se que s’alçaran veus que vaticinaran que d’aquesta manera desapareixeran els pocs homes que hi van. ¿Tant respecte ens fa la presència de la dona, la qual ha anat escalant posicions en una societat que demanem sigui igualitària per tothom? O les veus discordants veuen a venir que les dues processons, davant l’aportació del ciri, com a símbol destacat d’acompanyament, arribarà a ésser exclusiva del gènere femení. O prevaldrà l’ordre dissuasòria, al revés ho escric per a millor comprensió: “Apa vesteix-te que hem d’anar a la processó.... Ni el ordeno y mando, ni tampoc un passotisme que es repenja en la desgana. Hauríem d’ésser capaços de trobar un terme mig per intentar equilibrar aquestes diferencies i deixar el camí aplanat a les futures generacions.
Com de la mateixa manera està establert que, per unes hores, la imatge de sant Bartomeu i Santa Tecla, siguin exposades on decideixi el pendonista i la pendonista de torn. Per al seu lluïment hi té experiència i sensibilitat artística l’Esteve Ferré Planas, que compta amb la col•laboració de la seva mare, la Fina, entre altres. Enguany el pendonista, l’amic Trino Carbonell i Àlvarez ha escollit un aixopluc molt emblemàtic, l’entrada de la bonica biblioteca de la Casa Llopis, que també ho va ésser pública, per a la gent de Sitges, sota la direcció de la Sra. Pilar Casas i posteriorment de la Dolors Mirabent.
L’elecció que n’ha fet en Trino, obeeix a records familiars, quan de jove havia campat per la casa, seguint les passes del seu avi, en Josep Carbonell i Company, en pagès ric, el qual havia tingut cura de les vinyes i junt amb la seva muller, la Teresa Camps i Ferret, eren els masovers que vivien en aquella casona d’estil bàsicament camperol que estava adossada a la casa senyorial i que s’hi comunicava pel jardí., amb entrada pel carrer Sant Bonaventura. En la casa del masover destacava un bonic rellotge de sol que estava allotjat en la paret lateral, la que dóna al carrer Sant Josep.
Mor el Sr. Josep Carbonell, van continuar tenint les claus de la casa senyorial les seves germanes, La Rosalia i la Laura Carbonell Camps, que van anar a viure al començament del carrer Sant Bonaventura. I allà, en els baixos de la casa dels masovers, els nebots del pagès, l’Antoni Carbonell Marcé hi guardava els pots de pintura i les escales i en Jesús els trajes per fer l’últim passeig. Els dos estaven compromesos amb la Festa Major, l’encarregat de la funerària muntava els gegants i l’Antoni repassava amb pintura les seves cares i mans.
Estem parlant d’una casa senyorial, la de can Llopis, que la veu popular l’anomenava Can Bernardí que disposava de masovers i també d’un celler. Una propietat on es basen els orígens de la Malvasia i Moscatell del llegat dels Llopis, els quals van cedir les vinyes a l’hospital amb la condició que no s’havia de deixar d’elaborar.
En el transcurs d’aquests dies hem observat que hi ha un cert moviment en les immediacions de la porta d’entrada d’aquesta biblioteca, la brigada rabosa i pinta la paret malmesa. Aquesta preparació em recorda l’afany que esmerçaven les sitgetanes, durant aquestes vigílies i que consistia en un xafarranxo a fons de les interioritats i després una preceptiva emblanquinada. A la imatge de Sant Bartomeu li preparen l’aixopluc, queda poc per a que el podem anar a visitar que és quan, en aquesta ocasió, el pendonista ens espera a la porta, cofoi de poder mostrar, entre una acurada presentació, la imatge que serveix per honorar el nostre Sant patró.
A tots, bona Festa Major.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 agost del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada