Acabada la Festa Major, transcorreguts uns dies prudencials per fer-ne una valoració, per la meva part només puc parlar d’un resultat prou satisfactori. Si contemplem que el pressupost, en comparació amb altres anys, ha estat rebaixat a més de la meitat. L’exemple reafirma que no hi ha res impossible, sols cal esmerçar molt entusiasme, bona voluntat i ganes de col•laborar , entre molts altres penitències, malgrat que aquestes fan de bon portar.
I és que per celebrar una festa, en aquest cas la festa Major, només cal bona predisposició, els ànims ben motivats i ganes de passar-s’ho bé, si més no amb acurada responsabilitat i sense perdre el control dels principis bàsics. La resta ve rodat, tan sols amb la programació dels actes més significatius, començant pel pregó i acabant amb l’entrada del Sant al temple i l’encesa de les feres fogueres i la ballada final dels gegants, la celebració ofereix unes garanties prou dignes, dintre un lluïment i unes ensenyes populars acomboiades en el folklore, que contribueix a que tot plegat es converteixi en un referent que serveix per diferenciar la festa de les altres.
Col•laboren a aquest realçament grallers i músics, perquè les músiques del nostre folklore són necessàries per l’acompanyament dels balls. També és necessària la música de banda, la de les sardanes i la música per ballar. Sortosament la SuburBand és una banda integrada per músics del poble i alguns dels pobles veïns. De cobles de sardanes n’hi ha dues i potser del que no anem tan sobrats són d’orquestres per fer ballar. Davant aquest bon planter de músics, la Comissió, amb bon criteri, ha donat preferència a tot el que té a casa. També sóc de l’opinió que la Festa Major l’hem de fer nosaltres, seria insòlit, per exemple, que anéssim a buscar una colla de bastons de fora i els d’aquí es quedessin a terra. Un cop passada, al cap d’uns mesos, el ressò és va apagant i ja ningú en parla i, sobretot, músiques i focs, s’ho ha emportat el vent. La Festa Major és viu al moment, tot i que els preparatius obren el camí, després, això, uns llunyans records que sols les imatges gravades engrescaran als més petites que es resisteixen a menjar si lo els hi poses el vídeo de la festa.
Per altra costat una mica, a base de promocionar-la, que la banda, sorgida del Retiro, fos la banda oficial de la Festa Major i de Santa Tecla. La seva aportació serveix per abaratir despeses però, una cosa molt important, és un gran estímul per a tots els seus components, al constatar com els assajos de cada setmana els serveix, per poder sortir al carrer quan l’ocasió requereix la participació d’una banda de música.
Dit això tampoc m’estaré de manifestar que hi han uns aspectes que s’han de millorar, són detalls insignificants davant el treball que estan portant a terme, no obstant s’ha de tenir cura en el vestir. No és gens ètic que en la processó cívica i religiosa, i fins i tot en els concerts, la banda desfili amb alguns dels seus components vestits amb pantalons curts i amb xancletes per calçat. I no serveixi d’excusa la calor, que sempre n’ha fet, els músics, com les autoritats, l’han resistit, des de temps immemorials, vestint acuradament.
En aquests petits detalls comença la degeneració de les coses. I si no es posa solució, l’any que ve en sortiran uns quants més vestits amb aquesta informalitat, fins que arribarà que esdevindrà una normalitat i prevaldrà la samarreta i el pantalon curt. El recordat Joan Roca, que la veu popular anomenava en manxet , argumentava que no tot consisteix en ser músic, sinó que se’n ha de saber fer. Venint a dir, amb aquest raonament, entre altres coses, que el músic ha de mostrar un comportament exemplar i aquest també s’observa en quant a l’elegància.
Em recolzo en aquest apunt d’informalitat per observar com han anat evolucionant unes maneres de comportar-se per acabar engolits entre la vulgaritat. Recordo quan els anys bons del turisme, només guaitar al menjador de l’hotel Miramar que es trobava abocat al carrer Fonollar, el dels museus, a l’hora de sopar es podia observar com l’elegància era la tònica que prevalia en aquell menjador. Començant pel servei de cambrers i “•maitres” i continuant amb els clients que es mudaven per baixar a sopar i posteriorment per anar a ballar al Prado i al Retiro. Era una imatge que feia goig, que transmetia una categoria, la mateixa que conferia al poble.
Com s’esqueia en aquells balls, anomenats de Societat, que acostumaven a tenir lloc per aquests dies de Festa Major, en les dues societats, on la massa social es mudava per assistir-hi, perquè l’elegància era un dels requisits a observar. Feia també calor, però els homes no es treien l’americana en cap moment tot i suar, el que en diem, la gota gorda. Les normes així ho establien i eren respectades. I quin goig no feien aquells jardins, que l’entorn agradava als propis protagonistes.
També als establiments de restauració ningú gosava entrar a menjar vestint pantalons curts i els cambrers rebien als clients amb la preceptiva americana, camisa blanca, corbata o corbatí i pantalon negre. Fins i tot, fixem-nos amb el detall, quan omplien la copa del vi sabien del petit secret, per tal de que no caigués cap gota a les estovalles en el moment d’aixecar el broc de la botella. Aquest simple detall, el no saber controlar el degoteig, fa molt mal efecte.
Hem perdut pistonades, i en aquesta evolució s’han deixat pel camí molts costums que eren avalats per unes normes bàsiques entre els principis d’urbanitat. Ens ha vençut, si més no, la comoditat, el no voler suportar res que ens encotilli. És el que els deia, poc a poc, sense adonar-nos la societat s’ha anat degenerant, perdent les bones maneres, en el llenguatge, en el respecte i en el vestir, per anomenar-ne unes quantes.
Un altre aspecte positiu d’aquesta Festa Major, ha estat la participació de la Cobla Sitgetana, després d’uns vint anys de no comptar amb aquesta formació. Ja sé que parlant, com ho he fet, d’ètica no és un exemple massa exemplificador que s’hi refereixi un component de la mateixa. Els hi demano disculpes per la gosadia, però ho haig d’esmentar per respecte als meus companys que com jo hem patit un oblit massa repetitiu. Tot i que l’amic i company d’aquest setmanari, en Josep Mª. Matas, s’hi va referir en la seva secció Quan el president de la Comissió, en Rafael Font, molt abans de conèixer la magnitud de les retallades, em va comunicar que comptaven amb nosaltres, li vaig agrair el detall. Sense despenjar-me de la creença, com he dit, que la Festa Major, l’hem de fer els de casa i anar a buscar a fora tan sols el que no disposem.
Un altre detall es va fer ostensible en l’audició final de sardanes en la Platja Sant Sebastià, amb l’empostissat col•locat sense lògica i al costat d’un fanal que tan sols,com a molt. il•luminava la partitura de tres o quatre músics. És l’altra aportació, la del ja està bé, que contribueix a degenerar petits detalls, fins a convertir-los en inconvenients. En tots els llocs existeixen eminències que les coses relativament fàcils les fan difícils.
La perfecció no existeix i tot és millorable. Malgrat tot, ha estat una bona Festa Major.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 agost 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada