Quin gran invent això del vermut, un beguda extreta de la barreja de moltes plantes i amb una base de vi negre o blanc, un xarop d’origen antiquíssim i que ha influït enormement entre les preferències del paladar que l’ha escollit com a predilecte en els entreteniments previs als àpats de festa. Detalls com aquest han contribuït a motivar els ànims dels qui, a l’assaborir-lo s’han declarat entusiastes consumidors. I quan la seva dolçor travessa el llindar, allà on la campaneta de la gargamella esdevé pas fronterer, abans que llisqui cap a les interioritats profundes del cos, és allà, el punt exacte on el gustet es revifa i es converteix en una sensació de felicitat.
Actualment, per fortuna o per dissort, segons com es plantegi, poques coses hi ha que contribueixin a diferenciar una festa d’un dia normal. M’explico. Si ho comparem quan el vermut sols s’acostumava a degustar en ocasions especials, com podia ésser el dia de la festa major, ens adonem que establia uns costums molt apreciats i secundats, però també reservats a unes diades concretes i això propiciava anar a fer el vermut a les respectives Societats o en casa pròpia, abans del preceptiu dinar de la diada. Es podia considerar una sublimitat, un extra, per dir-ho d’una manera més col•loquial, amb la qual s’aportava a la festa aquests petits, o grans detalls que la feien diferent. Un vermut assaborit abans de dinar era apreciat com una cosa extraordinària que delectava el paladar i feia espurnejar de satisfacció els ulls. Que s’havia d’anar en compte de no abusar de les seves aromàtiques i dolces propietats, si es que és volia també assaborir, sense enterboliments anticipats i desganes , les prebendes culinàries preparades pel dinar de celebració.
Per aquesta ocasió s’ha programat, des de temps antiquíssims, per a després de la Sortida d’Ofici, l’anomenat Concert Vermut. Que sense voler desmerèixer la dedicació i les bones arts dels músics que hi intervenen, el vermut, en especial, ha escalat preferències entre els assistents. Els concerts es pot dir que han estat considerats una apartat important dintre la programació, més quan aquests contribuïen a conferir una preuada categoria, realçada per la complicitat de la gent de Sitges que fins i tot es mudaven per a l’ocasió, perquè el vestuari també servia per diferenciar els dies de gran solemnitat de la resta de festes de l’any. Com veieu tot formava part d’uns costums que s’avenien amb l’entusiasme de la nostra gent, i si de complement s’hi afegien les qualitats d’aquests invents que són de tan bon engolir i tan apreciats pel viciat i senyoret paladar, ens trobem davant l’enaltiment de les petiteses.
El nostre poble, a més de l’encant paisatgista, del resplendor d’aquesta lluminària tan singular, d’aquest blau tan nostre, ha contribuït a proporcionar instants de felicitat, si aquesta la podem atribuir també en quant a assaborir, quan s’escau, una copeta de moscatell, de malvasia, com aquesta que l’Hospital, per celebrar el seu centenari, presenta aquest diumenge i que s’anuncia d’una dolçor i edició especial. Però és que també es comercialitzava un vermut elaborat aquí. Això entre una variada elaboració de vins dels anomenats de taula. Tanmateix el vermut amb denominació d’origen, procedent de la collita d’unes vinyes que pertanyien a la família d’en Bartomeu Carbonell i Batlle, pare del recordat historiador i escriptor Josep Carbonell i Gener que esdevingué un preuat col•laborador d’aquest setmanari, es pot afirmar, em refereixo al vermutet, que ha estat un gran desconegut, al no haver continuïtat entre les generacions posteriors L’amo del mas Bartomeu era propietari de vinyes, de les quals en tenia cura en Francesc Mirabent i Farreras l’eixut. El vermut, millor dit l’elaboració del vi, una de les matèries primes, fermentava en els cups del celler que en Tribulacions tenia al carrer Jafre. I l’embotellament tenia lloc en un local del carrer de sant Antoni, més popularment conegut pel del gas, per ser per on s’accedia a la fàbrica d’en Rigolet. El vermut es va comercialitzar amb els noms de “Greco” i “Balumí”. Dos noms, l’un s’avenia amb l’homenatge testimonial que li va retre el poble de Sitges a l’erigir-li un monument a l’autor dels dos quadres que Rusiñol va penjar en les parets del seu Cau . I l’altre pertany a la toponímia de la costa sitgetana , quan es refereix a la denominació que reben les tres cales: el Balumí petit, el mitjà i el gran.
En Panxo, eficient col•laborador en l’elaboració de vermut, tenia també el seu celler particular en aquesta escaira que conforma la part baixa del carrer Sant Bonaventura, l’home sabia de les tècniques per a la bona el•laboració del vi i també el secret, ben guardat, de la formula per elaborar el xaropet dolç que es va aixoplugar en la definició d’aperitiu . Al costat del seu celler hi vivien el matrimoni format per Pere Carbonell i Gabaldá i Rosa Ripoll i Bertran, els pares de la Rossó, administradora de la Trinitat. En l’estable s’hi hostejaven les vaques i el cavall, amb el qual anaven a la sínia que tenien prop del Vinyet. La llet que en treien la despatxaven en una petita botiga que disposaven també en els baixos de la casa, i ho intercalaven amb la venda de queviures i les verdures de la collita. Aquesta especialitat, la de la llet, tan incompatible amb la del vi, havia de destacar en un carrer on predominaven els cellers. I com a curiositat afegir que tenien una vaca destinada a alletar a la mainada, a la qual li donaven per menjar altre farratge per tal de que la llet no fos tan forta.
El vermut també ha tingut un aliat inseparable, el sifó. Aquesta beguda sòdica rebaixa el grau de la combinació i li confereix un pic molt apreciat entre els bevedors tot i que hi ha que el prefereixen no barrejar-hi altres ingredients i se’l beuen en el seu estat pur, entre cometes. El Sr. Soler de can Tomaset i el Sr. Muntaner que de primer feien societat i desprès cadascú va anar per ell, eren fabricants de sifons, vull dir que els embotellaven en els seus respectius locals.
De ben segur que amb ànim d’innovar entre el vermut i el sifó va acabar surant una petita rodanxa de llimona, la seva peculiar acidesa i gustet ajuda a aconseguir més sabor. Un bon proveïdor d’aquestes llimones en va ésser en Manel Rius i Ramos i bufador de flabiol i altres instruments de canya. Compositor de músiques de la Festa Major i flabiolaire de la mateixa.
Al vermut s’hi va afegir també les olives sense pinyol i unes cruixents patates, en deien de “xurrero”, com les que guardava el popular Xatet dintre d’un bidó. Que per cert per Sant Salvador, l’endemà del Vinyet, que era la seva onomàstica, obsequiava a tots els qui s’apropaven al seu establiment, petits i grans, amb orxata. Tanta n’era l’afluència que un guàrdia municipal havia de posar ordre a la fila. Un establiment tan especialitzat en el servei dels vermuts, per unes hores canviava de beguda tot i que l’orxata també ofereix una dolçor molt particular i igualment una desavinença total amb el protagonista de l’article.
El vermut de can Tribulacions, un xarop, com tots els d’aquesta denominació, que no cura la tos però fa venir son, a més d’ésser un bon preàmbul de festa. Ara que ens apropem a tantes que ostenten la categoria de majors.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 d'agost del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada