Els carrers del poble no sols han perdut identitat, sinó que també s’ha reduït la relació entre veïns. Em refereixo que les cases no són com uns anys enrere, s’han transformat i al fer-ho s’ampliat el nombre de vivendes, per tant molts dels estadants que les ocupen han rellevat aquells sitgetans/es que havíem conegut i sabíem ubicar on vivien. La relació de veïnatge permetia, a uns i altres, saber-ne el nom i el mot pel qual encara els identificàvem més, fins l’extrem que acostumats a referir-nos-hi pel motiu, aquest suplantava el nom propi.
Coincidint que demà és la festivitat de la Mare de Déu de l’Assumpció i que es celebra l’onomàstica de totes les que han estat batejades amb el nom de Maria. D’aquí el meu interès en voler deixar constància de les que he conegut pels voltants de meu tros de carrer. En el meu empeny he coincidit amb una curiositat que no he volgut deixar escapar, tot i que hagués pogut ser tema per un altre article. Fascinat amb la troballa, m’he decantat també per apuntar a les Treses les quals quasi superen a les que volia que fossin les protagonistes exclusives.
Per establir un ordre m’he decantat per començar pel cantó dels quatre pilons, la cruïlla on el carrer Sant Francesc el parteix el de Sant Gaudenci. Junt en un dels cantons hi vivia la Maria Ràfols, muller d’en Joan Olivé. Ella regentava una botiga de queviures i proveïa de llevat als forners. Era dona de davantal, el qual el portava posat quasi bé tot el dia, si més no quan sortia de darrera el taulell, és a dir fora dels límits comercials que encerclaven el negoci, es creuava una punxa del susdit davantal cap a l’altra costat, deixant al descobert una part del vestit, un signe de coqueteria femenina, com volent separar la feina de les pautes socials que marquen la presència d’una visita. Aquest costum, al llarg dels anys, l’he observat a les mestresses de casa quan surten de la cuina. Arribant a la conclusió que el davantal és una peça que portada d’una manera o d’una altra és signe de trafegar i, amb el consegüent replegament esbiaixat, ve a ésser un entremig. Perquè si la visita no és de gaire compromís, amb aquest gest n’hi ha prou, ara bé segons la circumstància s’afanyaven a treure’l. Amb davantal o sense, la Maria de ca l’Olivé era dona de tarannà afable i tracte amical.
Ara em permetran que abans de continuar cap on vull decantar, surti dels límits que jo mateix m’he establert, res, quatre passes més amunt, hi vivia la Teresa Camps, de Can Ploraire i muller d’un homònim del meu cognom, en Francesc Yll Bages. Dic que hi va viure perquè durant un nombre indeterminat d’anys va canviar de domicili i de carrer. No obstant des de fa ben poc, junt amb la seva filla, han tornat al seu anterior redós.
Al costat de la botiga de la Maria hi va viure, dedicada a la família, al fil i a l’agulla, la Teresa Sánchez , muller d’en Joan Pons, els quals alhora eren veïns de la Maria Barnés, la mare d’aquesta també s’ho deia. Davant per davant hi trobàvem a la Maria Montserrat, mare d’en Joan Muñoz que va ser acordionista d’aquell grup “Los Boleros Tropicales”. Just a la casa del costat la Tresina de la Sínia Robert la muller d’en Joan de ca l’Olivé. Avui en un dels pisos hi viu la Tere, germana de la Carme que va estar durant molts anys al costat de la Teresina. A l’altra banda de la vorera, hi trobàvem la Teresina del forn i la seva filla Tere. Dues dones que es van passar mitja vida despatxant el pa que coïa en Pablo. Ens pocs metres, pa i llet. De la bona, no ho interpretin malament.
Com volent trencar la populós protagonisme de les Treses, una Sra. Maria enmig de moltes altres senyores, mare del Sr. Josep Perea i avia del mig pregoner. Ep! És que l’altra meitat de l’honor li correspon a la Viki Plana, la seva muller. Espero que quedin aclarides les parts mitgeres. A la casa on vivia la Sra. Maria Mirabent i Llopis, era una llar molt peculiar on hi predominaven les dones, entre ties, àvies, mares i filles, aquell bonic pati interior, a la vesprada d’aquets mesos d’estiu, oferia una imatge molt femenina i molt sitgetana. Com deia les portes restaven obertes de bat a bat i els seus estadants es recollien al pati sense temors que algú goses entrar. Desconec el motiu però els de casa els coneixien per a ca les “nanes”.
Al costat de casa nostra, la Teresa de ca l’Eixut, dona de sabates i flors. I així arribàvem fins a la Maria Concepció Comas, tots els veïns la coneixíem per la Maria de ca la Siset. Casada amb el Vicenç Lluís de can Lleuger. L’economia de la casa es consolidava amb la retribució de dues activitats molt característica del poble: les sabates i la pagesia.
Resulta que un diumenge d’estiu al matí els de casa em van manar anar a buscar vi al celler de can Mas, per allà també hi vivien Maries, però ja mi he referit moltes vegades. Quan em trobava just a decantar cap al carrer Sant Bonaventura, a frec de la casa que havia estat propietat d’en Joanet d’en Mas, una Maria espontània , La Maria Vinyet Termes, la qual en aquells moments passava per allà i em va recriminar que portés posat el banyador, deixant al descobert les cames.
Ella era més coneguda per la Maria monja, l’afegitó al nom ja deix entreveure que era meticulosa en la moralitat i per tant arbitraria en la cura que s’havia de tenir en el vestir. Els haig de dir que la seva observació em va afectar, actualment en diríem que em produí un trauma, aleshores aquesta paula no formava part de l’engranatge social. El cas és que mai més he vestit amb calça curta. D’haver viscut en els temps actuals, amb tantes “carns” a l’aire, molt més voluminoses i corpulentes que les que jo tenia en aquells anys, a la Maria monja se l’haguessin endut els dimonis.
Un parell de cases més enllà hi vivien la Maria de can Felipe, germana del qui va ser durant molts anys oficial barber de la barberia de l’Eduard Roca. I just en el començament del carrer, al costat de can Joan del mas d’en Puig, hi visqué la Teresa Nebleza, la muller d’en Lluís Berenguer el popular València, com se’l coneixia. Dona dotada d’una obsessió per la neteja. Així, amb assiduïtat metòdica, abocava els matalassos a la barana del balcó i els somiers del llit al costat per fer-li una passada amb el picamatalassos i el drap de la pols.
Arribat a aquest punt em trobo amb el mateix dilema de quan he començat amb el recorregut per entre les Maries i les Tresses, perquè uns pocs metres més enllà. Encara que també ja fora dels dominis del carrer Sant Francesc, en la casa del Sr. Josep Benazet, hi van viure dues Maries, la muller i una filla del Sr. Benazet, casada amb en Gregori Hill i una Teresa, l’altra filla de la casa, germana d’en Pau de l’Oca i esposa del recordat metge Juan Martínez. I quasi davant per davant, la Teresina Paixó, muller del salvaguarda de bona part del patrimoni parroquial, en els moments difícils de la revolta, en Jaume Daví.
Actualment en el tram de carrer que he escollit, hi trobaríem alguna Teresa, però de Maries cap. A no ser que entre els estadants que es van alternant en els pisos n’hi hagi alguna. Estenent-me a tot el domini sitgetà, i a totes les Maries que em puguin llegir, moltes felicitats.
Coincidint que demà és la festivitat de la Mare de Déu de l’Assumpció i que es celebra l’onomàstica de totes les que han estat batejades amb el nom de Maria. D’aquí el meu interès en voler deixar constància de les que he conegut pels voltants de meu tros de carrer. En el meu empeny he coincidit amb una curiositat que no he volgut deixar escapar, tot i que hagués pogut ser tema per un altre article. Fascinat amb la troballa, m’he decantat també per apuntar a les Treses les quals quasi superen a les que volia que fossin les protagonistes exclusives.
Per establir un ordre m’he decantat per començar pel cantó dels quatre pilons, la cruïlla on el carrer Sant Francesc el parteix el de Sant Gaudenci. Junt en un dels cantons hi vivia la Maria Ràfols, muller d’en Joan Olivé. Ella regentava una botiga de queviures i proveïa de llevat als forners. Era dona de davantal, el qual el portava posat quasi bé tot el dia, si més no quan sortia de darrera el taulell, és a dir fora dels límits comercials que encerclaven el negoci, es creuava una punxa del susdit davantal cap a l’altra costat, deixant al descobert una part del vestit, un signe de coqueteria femenina, com volent separar la feina de les pautes socials que marquen la presència d’una visita. Aquest costum, al llarg dels anys, l’he observat a les mestresses de casa quan surten de la cuina. Arribant a la conclusió que el davantal és una peça que portada d’una manera o d’una altra és signe de trafegar i, amb el consegüent replegament esbiaixat, ve a ésser un entremig. Perquè si la visita no és de gaire compromís, amb aquest gest n’hi ha prou, ara bé segons la circumstància s’afanyaven a treure’l. Amb davantal o sense, la Maria de ca l’Olivé era dona de tarannà afable i tracte amical.
Ara em permetran que abans de continuar cap on vull decantar, surti dels límits que jo mateix m’he establert, res, quatre passes més amunt, hi vivia la Teresa Camps, de Can Ploraire i muller d’un homònim del meu cognom, en Francesc Yll Bages. Dic que hi va viure perquè durant un nombre indeterminat d’anys va canviar de domicili i de carrer. No obstant des de fa ben poc, junt amb la seva filla, han tornat al seu anterior redós.
Al costat de la botiga de la Maria hi va viure, dedicada a la família, al fil i a l’agulla, la Teresa Sánchez , muller d’en Joan Pons, els quals alhora eren veïns de la Maria Barnés, la mare d’aquesta també s’ho deia. Davant per davant hi trobàvem a la Maria Montserrat, mare d’en Joan Muñoz que va ser acordionista d’aquell grup “Los Boleros Tropicales”. Just a la casa del costat la Tresina de la Sínia Robert la muller d’en Joan de ca l’Olivé. Avui en un dels pisos hi viu la Tere, germana de la Carme que va estar durant molts anys al costat de la Teresina. A l’altra banda de la vorera, hi trobàvem la Teresina del forn i la seva filla Tere. Dues dones que es van passar mitja vida despatxant el pa que coïa en Pablo. Ens pocs metres, pa i llet. De la bona, no ho interpretin malament.
Com volent trencar la populós protagonisme de les Treses, una Sra. Maria enmig de moltes altres senyores, mare del Sr. Josep Perea i avia del mig pregoner. Ep! És que l’altra meitat de l’honor li correspon a la Viki Plana, la seva muller. Espero que quedin aclarides les parts mitgeres. A la casa on vivia la Sra. Maria Mirabent i Llopis, era una llar molt peculiar on hi predominaven les dones, entre ties, àvies, mares i filles, aquell bonic pati interior, a la vesprada d’aquets mesos d’estiu, oferia una imatge molt femenina i molt sitgetana. Com deia les portes restaven obertes de bat a bat i els seus estadants es recollien al pati sense temors que algú goses entrar. Desconec el motiu però els de casa els coneixien per a ca les “nanes”.
Al costat de casa nostra, la Teresa de ca l’Eixut, dona de sabates i flors. I així arribàvem fins a la Maria Concepció Comas, tots els veïns la coneixíem per la Maria de ca la Siset. Casada amb el Vicenç Lluís de can Lleuger. L’economia de la casa es consolidava amb la retribució de dues activitats molt característica del poble: les sabates i la pagesia.
Resulta que un diumenge d’estiu al matí els de casa em van manar anar a buscar vi al celler de can Mas, per allà també hi vivien Maries, però ja mi he referit moltes vegades. Quan em trobava just a decantar cap al carrer Sant Bonaventura, a frec de la casa que havia estat propietat d’en Joanet d’en Mas, una Maria espontània , La Maria Vinyet Termes, la qual en aquells moments passava per allà i em va recriminar que portés posat el banyador, deixant al descobert les cames.
Ella era més coneguda per la Maria monja, l’afegitó al nom ja deix entreveure que era meticulosa en la moralitat i per tant arbitraria en la cura que s’havia de tenir en el vestir. Els haig de dir que la seva observació em va afectar, actualment en diríem que em produí un trauma, aleshores aquesta paula no formava part de l’engranatge social. El cas és que mai més he vestit amb calça curta. D’haver viscut en els temps actuals, amb tantes “carns” a l’aire, molt més voluminoses i corpulentes que les que jo tenia en aquells anys, a la Maria monja se l’haguessin endut els dimonis.
Un parell de cases més enllà hi vivien la Maria de can Felipe, germana del qui va ser durant molts anys oficial barber de la barberia de l’Eduard Roca. I just en el començament del carrer, al costat de can Joan del mas d’en Puig, hi visqué la Teresa Nebleza, la muller d’en Lluís Berenguer el popular València, com se’l coneixia. Dona dotada d’una obsessió per la neteja. Així, amb assiduïtat metòdica, abocava els matalassos a la barana del balcó i els somiers del llit al costat per fer-li una passada amb el picamatalassos i el drap de la pols.
Arribat a aquest punt em trobo amb el mateix dilema de quan he començat amb el recorregut per entre les Maries i les Tresses, perquè uns pocs metres més enllà. Encara que també ja fora dels dominis del carrer Sant Francesc, en la casa del Sr. Josep Benazet, hi van viure dues Maries, la muller i una filla del Sr. Benazet, casada amb en Gregori Hill i una Teresa, l’altra filla de la casa, germana d’en Pau de l’Oca i esposa del recordat metge Juan Martínez. I quasi davant per davant, la Teresina Paixó, muller del salvaguarda de bona part del patrimoni parroquial, en els moments difícils de la revolta, en Jaume Daví.
Actualment en el tram de carrer que he escollit, hi trobaríem alguna Teresa, però de Maries cap. A no ser que entre els estadants que es van alternant en els pisos n’hi hagi alguna. Estenent-me a tot el domini sitgetà, i a totes les Maries que em puguin llegir, moltes felicitats.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'agost 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada