Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

22 d’agost 2010

LA FESTA MAJOR DELS MANOBRES



No recordo on he llegit que abans la Festa Major la feien els manobres. Ho he entès a la perfecció, en quant a que la participació en els balls del nostre folklore acostumava a ésser minoritària, més acusada en segons quins entremesos i sobretot en tenien cura les persones senzilles de condició treballadora, potser no qualificada, si més no esquitxats d’una popularitat que sobresortia, de ben segur, per damunt la docta saviesa de les persones de coneixements més aciençats.
On comprovarem millor la conclusió a la qual ha arribat qui ha escrit aquesta puntualització, és en la colla dels portadors del Drac, mi he referit en altres apunts de la Festa. Va prevaldre, durant un nombre ininterromput de festes majors, l’aportació de la família Palma, acompanyats del recordat Joan Sabaté a qui la veu popular coneixia més per en “Barrugueta”. Li feia costat en Jordi Roig Martínez, conegut també pel mot d’en Tai-Tai. Ells carregaven amb la fera foguera i de la seva fortalesa física i del grau del vi depenia que el Drac anés dret o de cantor. I com la nit era llarga i la xardor anava en augment, podia succeir que durant tot el recorregut de la matinal, un sol portador s’hagués de carregar amb el Drac, perquè la resta dels companys havien estat sacsejats per una emboirada i espessa nyonya. Em vinc a referir que el Drac més aviat s’havia convertit en una feixuga càrrega, de la qual tothom en fugia, i que gràcies a aquells populars personatges, manobres d’ofici però mestres en els plaers de la vida, sortia al carrer quan s’esqueia. Portar la fera foguera no representava, que diguem, un honor massa digne com per a que la titularitat del personatge que se’l carregava, fos inscrit en les pàgines llustroses i pulcres de la història sitgetana. Al revés dels temps actuals, on per portar el Drac quasi és imprescindible haver de superar unes renyides oposicions.
El mateix succeïa amb els gegants, on la condició més preuada era ésser forçut i la seva classe social preferentment era extreta de la pagesia, geganters com: el Mestret, en Mingo d’en Met, en Jaume de can Curt, en Pau Tit, en Jaume Soler de la sínia de cal gat negre; en Quimet Comas Paulí; en Josep Milà, en Pepitu del mas del Liri. Poc a poc s’hi anaren integrant industrials, com els germans Llorenç i Ricard Baqués ; el carreter Francesc Jacas, en Pau Figa; en Lluís Mataix i en Josep Duran fill d’en Rayo, entre altres. D’uns anys cap aquí, qui més qui menys, tothom coneix als nostres geganters, amb especial record per l’Antoni Parra que ens va deixar en les vigílies de la Festa Major de l’any 1995, quan el gegant i la geganta ja estaven vestits i pentinats, sols faltava que ell arribés amb el ram.
En quant als timbalers de l’única colla de diables existent, hom s’adona que tampoc era gens populosa, en tenien cura dos germans: l’Antoni i en Bartomeu Ferret Curtiada, coneguts popularment pel xic de l’Esca i en Tolo del gas. Ben poc s’haguessin imaginat que l’ofici ocasional de timbaler hauria tingut tants manobres com oficials: enginyers, banquers, cambrers, metges... en definitiva gent de tots els oficis, carreres universitàries i posicions socials , al comandament populós del timbal. Quan l’Antoni i en Bartomeu eren jovenets, els seus pares es van fer càrrec de la porteria de l’Ajuntament . Responsabilitat que va continuar exercint, fins que es va suprimir el càrrec, la Lola, germana també dels dos timbalers i vídua d’Antoni Alsina. La seva popularitat va estar sempre avalada per l’aixopluc de la Casa Gran, coneixent-la tots per la Lola de l’Ajuntament.
En quant als grallers la cosa tampoc anava sobrada. Venien del Vendrell, de Vilafranca... i ja eren persones d’una edat considerable, o al menys pel seu aspecte físic així ho aparentaven. La seva longeva veterania, feia preveure que això dels grallers era una espècie en extinció. Per tal de preservar i donar continuïtat a la tradició, a la música de la gralla, durant l’any 1953 es formà la primera escola de grallers de Sitges, de la qual en surten en Joan Montaner, en Guillem Alemany, en Joan Vidal i en Feliço Cloquell, essent el timbaler l’Antoni Duran “el Rayo”. Sortosament a aquells grallers sitgetans els han rellevat un important nombre també d’aprenents que han assolit un grau de professionalitat dintre l’afició. Fins el punt que la música de gralla està garantida per bastants anys.
Els manobres, la gent de bé, persones que van arrelar en la festa i d’ells en van sorgir brots verds, no són els mateixos als quals tan sovint es refereixen els polítics, sinó el rebrot de l’entusiasme que genera la festa Major que no s’ha pansit mai i ha germinat en altres llavors. Altra cosa som nosaltres els qui, en el seu dia, varem ser manobres de la vida i ara amb l’experiència que aquesta ens ha conferit, vivim la festa amb renovat entusiasme, però potser no amb aquell apassionament dels anys de jovenalla, tot sigui dit.
Quan es vivien amb un clamorós deliri aquells preparatius de les vigílies, amb intensitat i amb la il·lusió que despertava la proximitat amb la festivitat de Sant Bartomeu era, no hi ha el menor dubte, en època de vaques flaques. Perquè no disposàvem de tants entreteniments com ara i la Festa Major representava el retrobament amb la música de les gralles i amb molts altres aspectes que feien de la Festa un motiu, una excusa, per poder tirar de beta, per menjar una mica d’extraordinari. Com exemple una petitesa tan simple, les olives sense pinyol amb les quals acompanyar el vermut. I és que durant la resta de l’any prevalien les de pinyol, perquè formaven part d’una normalitat condicionada a la butxaca. Ignoro la diferència de preu entre unes i altres, si més no les anomenades “rellenes” representaven un dels molts símbols d’un cert l’alliberament de la misèria.
Els de casa anàvem a comprar el pollastre, per a celebrar les gran ocasions, a la polleria de can Sierra. Es trobava al capdavall del carrer Muntaner. Entre la fabrica de calçat de la família Aleacar, el garatge dels Olivella i de la botiga de queviures d’en can Jamà. El local era més aviat reduït, amb una entrada estreta, a mi m’encuriosia la protecció, a mitja alçada, que s’estenia per les parets. No sé si es tractava d’una mena de suro o de xapa de fusta, feia com us quadrets entre clars i més pujats, tot tenyit d’un color ataronjat. En Pedro i la seva muller, la Maria, en dates assenyalades despatxaven els pollastres i tothom els preferia de mesures més aviat corpulents. Hores abans de començar el rebombori, l’olor del rostit era un flaire comú en quasi bé totes les cases.
He trobat genial la conclusió de la persona que ha escrit que la Festa Major la feien els manobres, perquè de la senzillesa d’aquella gent en sorgia la grandesa d’un dia especial. De ben segur que tampoc calien grans preparatius, arribat el moment cadascú sabia el que havia de fer, ni tampoc grans despeses per a que el poble gaudís. Quan amb unes simples olives sense pinyol fèiem festa, ja està tot dit.
Bona Festa Major!
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 agost 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez