ANY SANT

Enguany la festivitat de Sant Jaume ha recaigut en diumenge i aquesta coincidència és la que condiciona la celebració de l’Any Sant. Atenent-nos que el proper tindrà lloc dintre d’onze anys, una data molt llunyana, el d’ara està tenint un ressò molt ampli. De manera que els diferents camins que condueixen fins a Santiago de Compostel·la es troben molt concorreguts de pelegrins de totes condicions, edats i procedències que s’afanyen per arribar a abraçar l’imatge de l’Apòstol. Expliquen les persones que l’han realitzat, o estan esgotant les etapes que han seleccionat per arribar-hi, que l’experiència és molt gratificant i que val la pena el sacrifici que comporta, sobretot quan els peus s’embutllofen i les molèsties que en resulten fan més feixuc el trajecte. Si més no ben pocs defalleixen i es fan enrere, quan pot més la predisposició, la il·lusió d’arribar i poder caminar pels carrerons empedrats de la bonica ciutat gallega, fins aconseguir travessar la Porta Santa. De deixar-ne un testimoni més ampli, especialment en aquestes dates, s’encarreguen els mitjans de comunicació, quan molt sovint ofereixen reportatges i opinions dels protagonistes, al llarg de tot el recorregut. On no hi manquen les curiositats, el tarannà de determinats personatges que aposentats a peu del camí, amb les seves extravagàncies, però també amb la seva hospitalitat, trenquen la monotonia amb la qual tots els camins de les muntanyes, en determinats moments, assetgen al caminant que els transita.
Pregona la veu popular que tots els camins porten a Roma, davant les evidències, la dels peregrins que venen d’arreu, dels països més llunyans, també s’hi podria afegir que tots els camins porten a Santiago. Si més no recordo que quan l’amic Jofre Vilà i el seu fill van sortir d’aquí i van fer tot el trajecte fins a la ciutat compostel·lana, durant aproximadament un mes, van haver, diguem-ne, d’improvisar un recorregut perquè fins quan l’Ebre no encausa un itinerari que ho encarrila, fins trobar el camí oficial, és un campi qui pugui. No fa pas gaire ha aparegut una informació que dóna a conèixer que per terres del tarragonès s’han dedicat a marcar el camí, dintre una lloable iniciativa de la gent interessada . Posats a fer quedaria pendent un traçat que des de la frontera recorres tota la costa com ho fa el camí del Nord. Aprofitant els traçats del Gr, establerts no seria una idea descabellada. Coneixedors que un acaba i altre passa per la nostra Vila, els camins de la nostra costa es veurien concorreguts i amb el ganxo que té el poble, alguns es decidirien per a fer-ne final d’etapa. Sols caldria popularitzar-lo i assenyalar el recorregut amb l’emblema que els és tan familiar als peregrins. Però potser a aquest suggeriment li manca la tradició , però de ben segur que més que això hi cal el protagonisme de la història que és la que estableix les pautes, els costums que en deriven i, per tant, el camí que proposo entenc que no té l’aval populós de la fe que el qualifiqui com un camí de peregrinatge.
Sense haver de caminar tant, quan s’escau l’any Marià, el fervor popular de casa nostra ens porta a visitar els santuaris de devoció mariana i haurem complert també amb un precepte que, com el de Santiago, és voluntari. Però passa igual que el camí de Sant Jaume, no cal que coincideixi amb l’any adient per transitar-hi, sinó que qualsevol data del calendari és propícia per posar-se a caminar. Llarg o curt el trajecte a recórrer, que més dóna la distància, la voluntat que cal menester, quan les creences ens hi apropen i ens ho fa planer. Acabem de celebrar la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet i hem caminat, un any més, fins al seu santuari, sense estralls, ni patiment desmesurat. I heus aquí com el compromís ha estat renovat, i quan s’escaigui hi tornarem, sense que necessariament sigui la seva festa, ni cap any dedicat a aquests pelegrinatges locals.
És el que ha fet tantes vegades mossèn Ramon Català, ell per atendre les obligacions del seu sagrat ministeri. Apunten que durant més de quaranta anys al servei pastoral del Santuari. És molt temps de dedicació, en el transcurs del qual, són moltes les parelles que han rebut la seva benedicció durant la celebració del sagrament del matrimoni. Quants “sís” escoltats darrera una veu tremolosa, motivada per l’emoció del moment i que el sacerdot ha de saber temperar amb les paraules protocol·làries, junt amb les que pronuncia durant l’homilia i que venen a ser com la guia que els inicia en el camí. Mossèn Ramon sap de camins, de viure amb contacte amb la natura, en aquest llogaret del Massís, tranquil i arrecerat a l’esguard de la petita església parroquial d’Olivella, de la qual encara en fa més anys que en té cura. Però també sap de cants, els ha dirigit durant anys i el seu tarannà, la seva bonhomia, ha aplanat el camí de les persones que s’hi han apropat amb l’ànim de rebre el conhort del ministeri que representa, el qual té les arrels en la terra però creixen cap el cel.
A partir d’aquí, quan el fervor popular abraça costums i tradicions, sortim a l’encontre del camí i aquest ens porta al Vinyet, a la Trinitat, a Campdàsens, quan s’escau les seves festes. I sempre, ni que sigui fora de temps, em refereixo, com deia que no cal que coincideixi amb la festivitat, sitgetans i sitgetanes, excursionistes experimentats, fan camí fins arribar a postrar-se als peus de l’imatge de la Mare de Déu de Montserrat, allà on les muntanyes li fan de bressol.
Tot té el seu mèrit, com emocionant ha d’ésser que desprès de tants dies de pujar i baixar muntanyes, arribats a la ciutat, la música de la gaita et doni la benvinguda i l’olor d’encens del “Botafumeiro” acompanyi l’abraçada tan desitjada. Bon camí !

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 d'agost 2010 )