L'EVOLUCIÓ DEL CARNAVAL

Tot evoluciona, fins i tot les tradicions. Carnaval és l’avantsala de la Quaresma i la disbauxa que la precedeix té el punt de partida en el dijous gras. Aquest comentari, a mena de preàmbul, podria referir-se a l’actualitat o a temps immemorials, ja que no s’observa cap evolució en la situació, però sí ho apreciarem en les formes. Fins i tot no ho podem centrar sempre en les mateixes dates. Puja i baixa i mana, en quant a fixar la seva posició en el calendari, la lluna.
Els humans sempre hem mostrat bona predisposició per la gresca, i el Carnaval en porta molta d’associada. És la transformació de la personalitat per aparentar altres aspectes, els quals sols tenen validesa durant aquet parèntesis de temps. Hem de respectar, però, a totes les persones que com, a un servidor, aquest deliri carnavalesc no ens motiva amb tant apassionament. No tots els ingredients d’aquestes jornades són valorats amb indiferència pels neòfits, n’hi ha com per exemple el xató que satisfà les prioritats de tots els qui prefereixen la nostra tradició gastronòmica a la desfilada multicolor i a aquells que els agrada les dues coses i en frueixen amb intensitat.
El Carnaval de Sitges, obre i tanca la porta precisament amb les preceptives xatonades, de les quals tan ens podem assaborir en establiments dedicats a la restauració, en bars, societats, com també en la intimitat de les llars. Condició xatonaire que cadascú, ad libitum, anirà fomentant al llarg de tota la Quaresma, que junt amb altres platillos, com la sípia ofegada i els suculents bunyols ensucrats, amb la coca de llardons, portaran la felicitat a més d’un paladar agraït amb la destresa dels qui ho han preparat.
Curiosament, ara que mi refereixo, el xató és un plat que igualment el preparen sitgetans que sitgetanes, els homes de casa si han implicat de tal manera que s’han vist en cor de remenar la massa del morter i treure’n una salsa exquisida, o si més no, al punt. Que ja és un èxit important. A casa el pare n’era l’encarregat, li quedava prou digne i no s’oblidava mai de posar al plat del xató un llit de fesols, els hi recomano. Costum que li havien aconsellat el germans Pagès, que ho feien a la fonda de la Parcala, la seva mare. Tot anava bé fins que, un dia, dinant a la pensió Julian, l’enyorat Xavier va preparar xató per degustar en el menú. Tots érem asseguts a taula, quan a la mare se li va ocórrer manifestar les excel·lències d’aquella xatonada. El pare s’ho va prendre com un atac a la seva condició de xatonaire particular i exclusiu de la família i es va sentir ofès. Poc es podia imaginar l’amic Javier que el seu bon afer havia desbaratat tants anys d’iniciativa i lideratge en la qüestió de l’elaboració del xató. A partir d’aquell desacato la mare va haver de suplir al xatonaire oficial que sota un somriure sorneguer aprovava la bona predisposició de la cuinera titular, però que no s’involucrava, malgrat potser delir-se, passant a formar part de la suplència permanent, que en termes futbolístics equivaldria asseure’s a la banqueta indifinidament. Si més no aquí no hi valia el traspàs.
Els de la meva generació hem escoltat parlar dels carnavals d’antany. Quan la rivalitat entre les societats es feia més palesa durant aquesta exhibició carnavalesca. Prado i Retiro es mobilitzaven per a treure al carrer el major nombre de comparsers. Homes i dones que anaven vestits de la temàtica escollida. En les passades pels carrers, comptaven el nombre de parelles i la societat que en treia més es considerava la guanyadora. El premi, la satisfacció d’haver deixat a l’adversari amb un pam de nas. Intervenien amb una col·laboració singular algun que altre dels anomenats “americanos” que mostraven la seva generositat pagant els caramels, o altres llaminadures que endolcien als qui hi participaven i a aquells que s’ho miraven. S’hi barrejaven altres al·licients, sota el canvi d’identitat que oferia aquesta oportunitat, personatges singulars del poble es disfressaven, com la Vargas, i la seva bellesa externa, la manera de moure’s, captivava a més d’un galant que en tenia fama, empresaris i gent de bé, no es creguin. S’hi encaparraven i tota la nit anaven de bòlit. Per a satisfacció de les ocasionals vedettes que treien el ventre de pena desprès d’un suculent ressopó, pagat, és clar, pel intrèpid ballador. Un dels personatges en qüestió era l’Enric Aragall de la peixateria “El Rincón “ que es trobava en el raconet on el carrer Major s’eixampla i s’estreny. Ell m’atreviria a dir que va ser dels primers a efeminar un, diguem-ne, apartat del carnaval que desprès, amb molt auge i pompositat va conviure, durant uns anys, amb el nostre, amb el de sempre.
En els anys de disciplina autoritària, el carnaval va passar per moments difícils i delicats. Oficialment estava prohibit, però gràcies a les Societats, a la influència dels ajuntaments de torn, sempre es va fer la vista grossa i es celebrava, malgrat haver de descobrir-se la cara, cada vegada que l’autoritat ho requeria. Tanmateix, tot sigui dit, la identificació es feia de forma molt discreta per tal de no esventar-la públicament. Amb tot, potser mai més com aquell temps el carnaval mostrava les més pures essències, em refereixo que es feia servir el llegat autèntic que ha de caracteritzar aquests dies, la transformació i una exaltació a la sàtira, la crítica , el ridiculitzar, la mofa i altres ximpleries, com la simple voluntat de que no et coneguin.
Aires democràtics s’endugueren velles imposicions i el carnaval va ressorgir com si fos una estrenada novetat. Espectaculars Carnestoltes, carrosses amb personatges popularitzats per la televisió. I com els comentava, la desfilada i lluïment d’un col·lectiu que tenia les seves fausts en un carrer, el Sant Bonaventura, on s’havia passat dels cellers als bars que oferien plat únic. Per aquestes diades aquest indret s’omplia de gom a gom. La gent van començar a venir al Carnaval de Sitges, malgrat no ens complagui massa, atrets per aquests participants, vestits de dona, però amb molt bon gust, als qui els agradava escoltar els més variat repertori de floretes.
Poc a poc és va anar imposant un carnaval espectacular, de lluïment, on uns minuts de remenada en el Cap de la Vila, escenifica la glòria que autoestima l’èxit personal. Assolit per la vistositat i la bona disposició de la carn, malgrat que sempre hi ha algun incaut que gosa manifestar. “carne para el cocido”. Cadascú s’ho mira sota diferent prisma.
El Carnaval de Sitges gaudeix de fama entre la comarca i molt més enllà. El que fa que un cop hagi passat, en aquest mateix setmanari puguem llegir: “ El carnaval atrau a tants mils... espectadors”. Em ve a la memòria que quan ens referíem a determinats termes de massificació, en Josep Torrens sempre deia: “molta gent i poques persones”. La superioritat d’uns, ha fet que molts de nosaltres ho preferim seguir des de casa per els mitjans audiovisuals.
Aquest seguiment casolà, ofereix la conclusió que tan agrada escoltar als protagonistes: “ ja us vaig veure per la televisió, anàveu molt maques”. I tothom content i enganyat.
I és que el Carnaval disfressa la realitat, d’això es tracta.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de febrer del 2010, dissabte de Carnaval)