DILLUNS DE CALMA

El primer dia de la setmana acostuma a no ser gaire bo, o a no estar amb gaire sintonia amb l’estat d’ànim. Molt influenciat, aquest, pel desassossec del dia de festa que l’ha precedit. Quan sona el despertador, en aquesta hora tan matinera, ens desperta també la sensació de que la setmana serà feixuga, dependrà de les tasques ha desenvolupar. La planificació a seguir durant la setmana que comença, bloqueja el pensament, la capacitat de reacció, al passar del lleure al rodatge, mai millor dit, en un tancar i obrir d’ulls. Depèn també de la capacitat de desconnectar de cada persona, N’hi ha que quan arriben a casa el cap de setmana, deixen aparcada per complert la feina i frueixen del moment, “carpe diem”. Com si no haguessin treballat mai. Per contra si hom és més patidor, o no disposa d’aquesta facilitat de desconnexió, pot ser que es passi tota les festa pensant amb que li espera al tornar a la feina. Si poguéssim escollir sens dubte triaríem l’actitud de separar una cosa de l’altra. Com aquell que se’n va a dormir i en el moment de ficar-se el llit no pensa amb el que l’espera l’endemà, deixa caure com un taló i això li permet poder dormir tranquil·lament sense despertar-se i si en determinat moment obre l’ull pot tornar a conciliar el son sense cap alteració. Altres, degut a que el pensament no para de fer cavil·lacions, dormen neguitosos, es desvetllen tot sovint. Tal circumstància no afavoreix a que els problemes, causants d’aquest insomni, es solucionin amb més facilitat si ens passem la nit en vetlla, tot el contrari, l’únic que fa és afegir més angoixa i nervis. No obstant cadascú som un mon i això influeix en molts aspectes.
Els qui tenen la sort de poder dormir amb facilitat, pot ser que no s’adonin de la sorollada que es produeix durant el pas de les rues. O el xivarri de la gent que ve al poble el dissabte de carnaval a la nit. Avui, malauradament, són molts els que beuen amb desmesura i se’ls hi dóna per cridar com energúmens i a fer maleses. Uns crits que no fan altra cosa que desbaratar la calma de la nit, el descans dels qui ens quedem a casa i ens plau la calma. També és cert que aquestes esbarrades es produeixen un cop a l’any. Per això existeix la tolerància, per a saber-la aplicar quan s’escau. S’ha de recórrer a la paciència i deixar passar el temps, fins el dia que tot torna a ser com abans. No es pot anar contra corrent, pretenent que respectin la nostra intimitat silenciosa, és impossible i en certa manera fora de context. Tenim la batalla perduda si pretenem que per sota del balcó de casa nostra passin de puntetes per a no fer soroll. Seria, en certa manera un absurd. Carnaval va associat amb disbauxa, i aquesta comporta crits, soroll, brutícia i molt poc civisme que, malgrat els servidors de l’ordre públic fan tot el possible per redreçar situacions complexes, no està, completament, sota el seu control la facultat de fer callar la gent, que les músiques de les rues no ultrapassin els decibels permesos. En aquests dies preval la lògica del soroll, és el món al revés, si tots desfilessin a mig gas, seriem els primers en criticar que és un carnaval de pa sucat amb oli. Queda clar que tota festa d’aquestes característiques és sorollosa, no hi ha volta de full, ni altra solució que deixar que transcorrin els dies que el carnaval té designats , encara que quan s’hagin esgotat, ja sigui l’hora d’aixecar-nos. Un dia és un dia, ni que en siguin uns quants més.
I entremig s’escau el dilluns que jo l’he anomenat el de la calma, quan de retorn a la nit, sembla que no hagi passat res, que el carnaval s’hagi esfumat, engolit pel mateix èxit. Ve a ser com els compassos d’espera, que tan agraïm els músics, en aquesta gran obra que de simfònica no en té res, però que a molts agrada dirigir, o fer volar coloms al seu pas per aquest gran plató sitgetà que és el Cap de la Vila.
Des de sempre, però, en aquets dilluns d’impàs, la gresca continua a dintre de les Societats. Antany el Prado oferia com avantsala del ball, un suculent anunciat, que esdevenia una realitat, malgrat que de contingut americà potser sols en tenia el nom: “ Sopar a la Americana “. I el Retiro que no mostrava un cartell tan copiós, en quant a la teca, en deien: “Lunch”. Tot i que era més popular anomenar-lo “Panaché”. Ara els termes, o les preferències manducaries en una nit de calma al carrer, mig s’ha intercanviat. Si més no les ballarugues i el bon ambient, tan en un lloc com a l’altre, estan garantides. Més decadents, però, en quan a la qualitat de la musica, ja que fa anys tant en una com en la societat rival, venien a amenitzar, aquesta singular vetllada, les millors formacions orquestrals del moment. I entre els assistents n’hi havia uns quants que es lliuraven a una mena de batalla fent servir com a munició els paperets. Des de les més enlairades posicions de la sala, abocaven damunt de la persona a la qual anava dirigida la gentilesa de la batalleta, tot un gran i atapeït sac de paperets. Els protagonistes es picaven entre ells i la nit es convertia en una batalla campal de papers multicolors que cobrien amb un bon gruix el terra de la parcel·la on s’havien deixat caure. Els més modestos, nosaltres que érem uns vailets, ens divertíem llençant boles emplenades d’aquest mateix material, fragmentat en simètriques rodonetes de paper, durant el transcurs del ball infantil, que acompanyàvem amb el llançament de multicolors serpentines que oferien un aspecte molt més adient que el producte que surt d’aquests esprais que és una cosa poc seriosa i acostuma a tacar la roba.
En aquesta nit de dimarts, quan són les 21,30 la rua de l’extermini segueix el seu recorregut sota una pluja que no pot deslluir la desfilada, perquè són tantes les ganes que els participants ni la noten, desprès d’haver resistit el fred que feia diumenge. Tant per Carnaval com per Setmana Santa la climatologia acostuma a ser molt variable i sobretot inoportuna, pels interessos de la gent de Sitges i dels qui es traslladen per passar-s’ho bé.
Potser aquest plugim ha aigualit els ímpetus dels cridaners i la poca gent que passen pel carrer de casa ho fan en silenci, al final acabarà sent una nit amb un cert grau de tranquil·litat. Serà bo per a tothom.
De les nits calmoses n’hi ha unes quantes, poques, durant l’any, em refereixo a aquelles que precedeixen determinades festivitats i es passa del bullici a la calma, en qüestió d’hores. Aquest canvi fa que el contrast es noti encara més. Només començar l’any, la nit del mateix dia de Reis, aglutina una calma que posa el colofó a les festes nadalenques i això es nota, en el carrer i en l’ànim de les persones. Li segueix aquesta nit de dilluns de carnaval i especialment la del dimecres de cendra que és d’una calma sepulcral. Les nits de Quaresma ho són totes de tranquil·les, sols l’assaig de les caramelles deixa escapar una avanç de les estrofes primaverals. I precisament tanca aquest inventari de nits tranquil·les, si les comparem amb les que les han precedit, la nit del dilluns de Pasqua, quan la calma es torna a fer, per uns dies, reina i senyora de les nits de Sitges.
Aprofitant aquest impàs, just quan són les 12 de la nit, quasi bé ha parat de ploure, la rua enfila el carrer Espalter. Ràpid me’n vaig a dormir, que pugui conciliar el son serà una altra qüestió. Bona nit i bona hora.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de febrer del 2010 )