Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 de febrer 2010

PANORÀMICA DES DEL PASSADÍS


























































Per concretar encara més l’encapçalament, caldria afegir a l’enunciat, cosa que no he fet per no allargar-lo més del normal, si més no s’hauria de fer constar: de la quinta planta de l’ Hospital – Residència de Sant Camil. També cal apuntar que n’és un fragment del paisatge que s’hi albira.
Els passadissos d’aquesta casa, tenen la llargada adequada per ser camí d’esperança, d’il·lusió, m’explico, per refer-se dels entrebancs de la salut, quan aquesta es revifa i permet, als qui hi estan ingressats, poder sortir de l’habitació per recuperar forces, anímiques i d’enfortiment dels ossos quan aquests han patit alguna sotragada forta, derivant a una trencadissa. És, per tant, un trajecte balsàmic per a les interioritats malmeses i per revifar l’esperit que ha sofert el neguit de l’incertesa , del dolor i del patiment, el qual ha propiciat l’estada ocasional i transitòria en una d’aquestes habitacions que s’hi arrenglen.
Igualment aquests dos passadissos paral·lels que conflueixen a una sala comunitària, serveix al visitant que acudeix a fer una visita de cortesia al familiar, amic, com un camí que enllaça el benestar hospitalari amb la vida del carrer. Com aquell que surt a la placeta del poble i es dedica a conversar amb amics i coneguts. Posats a magnificar la posició de lloc, aquest recorregut que s’estén entre un extrem i l’altre, injectant una dosis de fantasia a una realitat ben diferent, com voler equiparar aquest espai públic, el de cada planta, a una rambla pobletana, on la gent es saluda i cedeix la preferència. Tot i que emprar aquesta terminologia sigui exageradament abusiu, lèxicament parlant, en quant a les limitacions d’espai i poc respectuós el referir-se a un lloc obert al visitant, però potser limitat als qui hi mantenen l’esperança en un prompta recuperació.
A cada extrem dels passadissos, els finestrals existents ens permeten guaitar a les dues vessants oposades. Per una banda a la camperola perspectiva del poble de Sant Pere de Ribes. Amb les vinyes a peu d’escenari i amb aquesta bucòlica imatge del castell i de la primitiva església, donant l’esquena a l’ermita de Sant Pau, envoltada de muntanyes i el cim del Montgrós. Ve a ser l’emblema identitàri per a la gent de Ribes, el nexe d’unió entre el poble i la salut. Entre l’optimisme i la perseverança per tal de poder tornar a trepitjar de nou el carrer, mentre es camina amunt i avall, tot passat a frec del centre neuràlgic del comandament, des d’on les persones especialitzades, a tothora, tenen bona cura del control exhaustiu de cada pacient.
Hi ha per escollir, mentre els ribetans guaiten als seus dominis, els de Sitges ens embadoquem davant de la finestra oposada, la que ens permet divisar per sobre de Puigmoltó, del mas de les farigoles, una gaia de mar i el Terramar. Dos centres residencials però cadascun amb la seva especialitat i per molt bé que s’estigui en aquest hospital, tots, posats a escollir, preferiríem trobar-nos allotjats en un àmbit hoteler. És el senyal més eloqüent de què la salut és bona.
Sortosament no he tingut d’acudir a gaires centres hospitalaris i quan ho he fet majoritàriament ha estat per anar-hi de visita. Però dels pocs que he freqüentat, com l’entorn del de Sant Camil no n’he vist cap. La seva situació la trobo privilegiada, molt adient per la pau i el conhort que necessiten les dolences, els xiribecs... quan aquests desgavells de la salut cerquen atencions mèdiques.
Observador d’aquests entorns tan propers, solidari amb els estadants circumstancials i amb tots el qui hi resideixen de manera permanent, admirador del personal que en té una experimentada cura, em rendeixo a totes aquestes excepcionalitats i em declaro públicament entusiasta de les vistes que ens depara el final de cada passadís.
La vinya està dormida però aviat els ceps rebrotaran i poc a poc es vestiran de verd, que diuen que és el color de l’esperança i, sempre, al final de cada passadís, hi haurà qui contempli aquesta evolució paisatgística. Potser desprès d’haver fet un bon esforç per poder arribar fins allà, tot confiant amb una progressiva millora. En un hospital que porta el nom de Sant, ubicat en el terme d’un poble que no es queda curt entre la nomenclatura del santoral.
Sant Pere Ribes i Puigmoltó tenen en comú el veïnatge, els camps de garrofers i les vinyes que els uneixen i, des de sempre, han mantingut el contacte presencial amb Sitges. Des de que la gent hi venien amb carro i a peu, com en Peret de Puigmoltó que va estar molts anys anant i venint per entre els camins que limiten els termes, per tal d’endreçar la plaça, el mercat, i quan ho tenia tot net tornava al llogaret, el qual avui fa goig de veure, i de transitar pel parell de carrers, un oasis de pau i de tranquil·litat en un món de sorolls i estirabots. El cotxe de línea, com tots el coneixíem, i que n’era propietat d’en Rupert Rafel, va ser dels primers a oferir el servei de transport públic entre els dos pobles i que actualment s’ha ampliat, arribant fins al redós de l’Hospital de Sant Camil i més enllà.
La panoràmica des dels passadissos és tan apreciada com el desig de poder campar, guarits de tot mal, a cor que vols cor que desitges.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de febrer 2010 )

1 comentari:

Froilan Franco ha dit...

Un cop més,amic JYM,ets a l'aguait de l'entorn que més t'agrada.En aquest escrit hi reflecteix sentiments que em va tocar a mi mateix: "Puigmoltó":Sant Pere Ribes i Puigmoltó tenen en comú el veïnatge, els camps de garrofers i les vinyes que els uneixen i, des de sempre, han mantingut el contacte presencial amb Sitges. Des de que la gent hi venien amb carro i a peu, com en Peret de Puigmoltó que va estar molts anys anant i venint per entre els camins que limiten els termes, per tal d’endreçar la plaça, el mercat, i quan ho tenia tot net tornava al llogaret, el qual avui fa goig de veure, i de transitar pel parell de carrers, un oasis de pau i de tranquil·litat en un món de sorolls i estirabots.
*Amb quatre cursos al C) El Pi de Ribes i tres a Puigmoltó,com a docent,llegint-t'hi i observant les fotografies puigmoltonenques (que amb el teu permís m'hi copiaré),hi revifa el millor de mi.
Tres cursos a Puigmoltó vaig tenir temps primer per fer el Reciclatge fins a l'obtenció del títol Mestre de Català,ésser Mestre de 16 alumnes de l'EGB (les dues etapes),fer alguna visita als Camils i fent de mestre i monitor per a un noi de Barcelona i resident als Camils,que m'el portava la seva mare a l'escola.Un noi disminuït i greus problemes,que aprofito per exigir que aquesta hi fos una solució per als Camils i per als infants d'Educació Especial tant davant la Inspecció com davant l'Ajuntament i davant la Generalitat-.
La solució va ser:"En paquet de tres,suprimir d'un plomàs l'estiu 1983 les escoletes d'Olivella,de Garraf i Puigmoltó "ja que hi eren una càrrega econòmica".La Inspectora de Zona,una funcinària més que docent,és la responsable.Olivella en té una nova escola,Garraf i Puigmoltó a veure'ls venir.
Gràcies,moltíssimes gràcies,JYM,una vegada més ets l'escriptor que fas "història de la Comarca Garraf" amb caliu i excel.lència.L'Agraïment és la memòria del Cor...un cop més!

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez