ENTRE PALMERES

    

   

   En la dècada dels seixanta l’Eco comptava amb la col·laboració d’en Francisco Martínez, es tractava de la secció “En el Nuestro Radar”, on l’autor signava TARZAN. Consistia en un seguit d’entrevistes que en Paco il·lustrava amb la caricatura de l’entrevistat/da que ell mateix dibuixava. A partir de l’any 1970, fins el 1972, va canviar l’encapçalament per un altre que va titular “Entre Palmeras”, on a més de continuar amb les entrevistes hi va intercalar breus articles d’opinió, sense sobrepassar-se de l’espai assignat.

    L’altre dia que vaig fer aquesta fotografia, al veure el resultat, la imatge de l’església entre palmeres, no sé perquè però em va venir el record de l’amic Paco. Que treballava d’escrivent en l’empresa de construcció que tenia l’Antonet Parés junt amb el seu fill Josep. En Paco era de caràcter molt obert, irònic i també crític. Durant un temps, no recordo si abans o desprès de que en Fernando Marzoa impartís classes d’educació física als escolapis, ell també en va ser professor d’aquesta mateixa matèria. 

   És curiós perquè la casa on vivia en Pres, com així simplificàvem el seu cognom, feia escaire, amb la casa on  el Sr. Josep Solé, de can Tomaset, embotellava sifons i al costat mateix hi havia el local de  la que havia estat la seu de l’Orfeó Sitgetà i a sobre dels dos locals uns pisos, una casa que  ja pertanyia al carrer Sant Francesc.  El conjunt de tot plegat era propietat de la família d’en Jaume Bofill, que ostentava la Laureada de Sant Fernando a títol personal. La casa que habitava l’Antonet  Parés quedava reculada amb la del carrer Sant Francesc. Quan es van enderrocar les dues cases, se’ls hi va exigir que es reculés la nova construcció amb la finalitat de no escanyar l’entrada del carrer Sant Francesc.  Per tant aquesta última, que pertanyia al carrer Sant Francesc, va desaparèixer. De manera que  la primera que ara hi trobem,  correspon  a la que havia estat del carnisser Marià Alemany i família. 

    L’Antonet Parés estava cassat amb l’Adela Serra i en Josep i la Toni eren els seus fills. En Paco va ser escrivent de l’empresa durant bastants anys, en un temps en què aquesta empresa de construcció era molt apreciada per la clientela perquè treballaven bé. Dos dels paletes, que hi van fer anys, van ser l’Alejandro Escalona i en Francesc Lanau. 

    Desprès de la casa d’en Gregori Hill, en aquest Passeig de Vilafranca, hi havia la quadra d’en Pepito, que la veu popular coneixia com en Pepito gitano i a la seva muller per l’Antonieta gitana, que vivien davant per davant de l’Ajuntament. En els baixos hi continua vivint la Pilar Queralt. En Pepito era l’únic que vestia elegantment entre aquell veïnat, arribava a la quadra mudat de cap a peus i donava la sensació que ja tenia la feina feta, però complia amb l’horari i a ell hi acudien tots els gitanos de la comarca per a fer transaccions comercials que es vinculaven amb la venda de cavalls. Entre aquests i els que anaven a vendre als mercats, desprès de dinar, tots es trobaven al Retiro per a fer el cafè. 

      En aquest mateix espai, però a l’altra vorera, la de la banda de Vilanova, hi vivia i tenia el taller en Salvador Bové, casat amb la Trini Tutusaus. L’home feia i arranjava els guarniments dels cavalls. Ja al final de la seva trajectòria professional va tenir més feina en el camp esportiu que en el del seu propi ofici. Perquè els cavalls van anar desapareixent i es van promocionar les pilotes de futbol, que eren de cuir. I quan les peces de cuir que la formaven es descosien, li portàvem a en Vadoret, com així se’l coneixia, per a que les tornes a cosir.

    Si l’amic Paco s’inspirava entre palmeres, el Passeig de Vilafranca es pot dir que  es trobava entre paletes. Perquè en la mateixa vorera del baster hi vivia En Ginés Rufete, casat amb la Berta Paixó que, junt amb el  fill Josep Rufete Paixó, també tenien una empresa de construcció. En el pis de sobre hi vivia en Jaume Daví i Mañosa, amb la Teresina, germana de la Berta, en Jaume va ser cap de la brigada municipal.

    D’entre palmeres sorgeix la imatge de la nostra església, els bonics retaules que hi trobem en el seu interior, si  encara hi són en podem donar gràcies a l’eficàcia d’en Jaume Daví, que els va preservar de que no fossin cremats durant la guerra. 

                                                 J.Y.M.

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de novembre del 2025)

LA VIDA ENTRE POESIA

   

    Quan  anava a l’escola, a l’apropar-se Nadal, t’ensenyaven un vers que l’havíem de memoritzar. Era senzill però tenia un fons que, a més de nadalenc, resultava simpàtic, sobretot quan a la sobretaula  el recitàvem pujats a dalt de la cadira. Jo diria que era el primer encontre que teníem amb la poesia.

    Els versos nadalencs duraven uns quants anys, fins que allò de: “com que soc tan petitet i m’agraden els torrons…, sobretot pel que fa “al petitet”,  quedava desfasat. Així que el vers de Nadal va anar evolucionant amb l’edat, fins que t’acompanyava un cert sentit de la vergonya.

    A casa el vam continuar recitant fins i tot quan ja estàvem casats. Això sí, vam canviar el contingut pastoril per unes estrofes, que també les fèiem rimar i que servien per a fer  una mena d’inventari de tot el més rellevant que havíem viscut en el si de la família durant tot l’any. Amb un final on no hi faltaven els bons desitjos per aquestes festes. 

    El següent contracte amb la poesia era quan, els més poètics, dedicaven versos a les noies perquè consideraven  que la poesia era el llenguatge més bonic  per a comunicar-se amb la persona estimada. Fins que tenia el seu colofó, el dia del casament, quan el padrí de noces anava a casa la núvia a lliurar-li el ram i recitar-li uns poemes  sorgits  de la seva inspiració.

    Vet aquí quan la poesia  abraça una etapa important de la vida de cadascú. I de la mateixa que és molt personal sentir-se a tret per ella i dedicar-se a escriure’n  com han fet i fan les poetesses i poetes locals, que han deixat escrites pàgines brillants de poesia. Les més populars i que serveixen per enaltir  la tradició és la poesia de les Caramelles. Uns poemes dedicats a les noies sitgetanes, a la primavera i, evidentment, a la Pasqua. Un dels poetes que en va publicar un recull de les seves lletres en va se el director d’aquest setmanari, en Josep M. Soler i Soler, que va titular “Les meves lletres de Caramelles”, majoritàriament per a la Colla del Retiro. Sent el seu net l’Albert Soler i Marcé qui abans va publicar “Les Caramelles de Sitges”, un interessant treball sobre aquesta tradició i on també hi trobem les lletra  d’algunes de les Caramelles més emblemàtiques escrites per poetes de casa nostra. També poetesses com: la Toni Pañella, àvia d’en Joan Duran, la Maria Dolors Pujadas, la Maria Dolors Juan Ill, la Vinyet Panyella, la Maria de Frederic... i la qui fa poc  que ens ha deixat, la Lali Veges, han estat molt vinculades a la poesia de les nostres Caramelles.

     Sense deixar la tradició, arribem a la Festa Major i en ella hi trobem uns versos molt esperats, diferents, els dels dimonis. Que tot i ser escrits cercant la crítica, també els han de fer rimar una mica. Precisament fa poc que l’Alba Gràcia, ha publicat un interessant llibre, on els ha recopilat i mitjançant aquest versos es pot dir que es visualitza  la història del nostre poble, d’una manera divertida i amb un rerefons poètic que és el testimoni del més rellevant que ha passat al poble des de una Festa Major a l’altra.

    Fins que arribem a la Festa de la Poesia, de la qual demà dissabte es complirà els 18 anys, majoria d’edat. I que des de la primera edició han organitzat i conduït en Joan i la Cèlia. Una festa Per on han passat un nombre molt important de poetesses i poetes i que molts pocs s’han volgut perdre l’oportunitat de tornar-se a retrobar en aquesta convocatòria tan especial. De tots hem gaudit del millor de la seva obra, que recitaven en moments estel·lars de la festa. On prèviament han  tingut una  rebuda al més pur estil  d’en Rusiñol.

     A Sitges la poesia hi té dedicada una festa i que jo sempre, quan s’escau, tinc en el pensament el record de les poetesses i poetes locals i de fora, els que ens han precedit i els d’ara. perquè sense ells no tindríem tantes pàgines de poesia dedicades al poble i a la seva gent. Una quantitat tan gran, que ens fa adonar-nos que les nostres vides, han transcorregut entre poesia. Les que, en un moment o altre,  hem recitat, modestament hem escrit , o hem gaudit escoltant-la per part dels qui en saben. 

 

                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de novembre del 2025)

LA CASTANYERA

  

             

 Els de la nostra generació, fins i tot els nostres pares, quan s’apropava la festivitat de Tot Sants, hem tingut la sort de compartir la icònica imatge de la castanyera que la trobàvem, de manera física, en un escaire del Cap de la Vila. Ja se que m’hi he referit altres vegades, si més no en apropar-se aquestes dates, vulguis o no,  se’ns fa present aquella castanyera i tota la tradició que l’envoltava. Era tot un plaer veure a la persona que en tenia cura, com torrava les castanyes. Sense immutar-se, la seva cara no desprenia ni tristesa ni alegria, potser el que li conferia  un toc de respecte era els seu bigoti blanquinós, per a la resta l’home feia la seva feina, aliè el que passava al seu voltant i potser sense ser prou conscient de col·laborar amb la tradició, perquè a la vila no hi havia  ningú més que es dediqués  a torrar castanyes. A diferencia de Barcelona, on es trobaven moltes castanyeres, potser la més emblemàtica, i la més cèntrica, era la que hi havia a la Rambla, davant de la porta dels magatzems Sepu. Han passat els anys i encara en determinats sectors de la capital, les castanyeres hi són presents. 

     Tornant a la nostra castanyera, la seva situació era immillorable, en un espai que feia el paper de divulgador del bategar del poble, però sobretot de les tàctiques futboleres que sorgien d’aquells grupets d’homes que envoltaven la plaça, sobretot els dissabtes a la tarda, després de treballar, quan aquest dia encara era laborable, i que a l’acabar la jornada hi havia el costum d’anar a les barberies, les quals  es trobaven no gaire lluny del lloc. Unes barberies que, sigui dit de pas, totes treballaven, fins al punt que disposaven d’empleats i tots els sillons,  típics d’aquestes barberies, estaven plens i era aixecar-se un i asseure’s  un altre client.

   En Ramón Costa i Sagalés, com així es deia el responsable de la castanyera, treballava conjuntament amb la seva muller, la Maria Marcè Palau, que junt amb l’Eugènia, eren filles de l’Angeleta dels ous, que compartien la mateixa estada, l’entrada estreta del costat de la barberia d’en Ràmia i on la Maria despatxava les castanyes que torrava el seu marit. I les embolicava en unes paperines que feia amb paper de diari o de música que li proporcionava els seus altres veïns, la família Torrents. Aquelles paperines, entre les mans, embolcallaven l’escalforeta que desprenien les castanyes i  que tant s’agraïa  degut a la frescor ambiental. 

    Es donava el cas que la germana de la Marcé, l’Eugènia Marcè Palau, estava casada amb en Jaume Sanahuja que era recader i vivien a pocs metres d’allà, al carrer Jesús, davant per davant de la sabateria d’en Josep Lluís a “can Lates”,  i de la barberia de la família Vilà.

     Entre aquelles tertúlies improvisades, a peu dret, per sitgetans que parlaven de futbol, de rovellons, del parany, de la festivitat de Sant Crispí, que es celebra el 25 d’octubre, patró dels sabaters, tot molt relacionat amb la tardor. I la tradició es feia pas, amb l’esmentada castanyera i amb altres elements que la conformen. Com els panellets, que es podien comprar a frec de la castanyera, a la pastisseria Massó, també coneguda per a “can Burguera” i només començar al carrer Major hi havia la pastisseria del germà de “can Quildu”, estava al front de la botiga la filla, la Isidra Sabaté de “can Avellaneta”, que estava casada amb en Josep Junyent. Una mica més enllà la bodega de la Candelaria, “can Parcala”, on es podia comprar un complement indispensable per acompanyar les castanyes i els panellets, la Malvasia. Fins arribar a la pastisseria l’Estrella un altre referent dels panellets i de la traïció sitgetana. I si decantàvem cap al carrer Jesús ens trobàvem amb la bodega Javier, un altre bon lloc per omplir la garrafeta de moscatell o per comprar una botella de la Malvasia Robert, la de l’Hospital o la Malvasia de can Sariol. I si continuàvem més enllà trobàvem la bodega de can Sofia. 

   La casualitat ha volgut que en aquestes vigílies de Tots Sants ens deixes la poetessa i amiga la Lali Vergés Bartés, que va dedicar al nostre poble i a les nostres tradicions bonics i sentits poemes. En un d’ells, en el conjunt que va dedicar a “Fulles al Vent “, diu així: “L’or de les fulles el vent ja s’ha endut./ Les branques són nues... No faran més fruit./ Vindran primaveres i altres tardors/ tardes enciseres, pluges i flors./ Més...aquelles fulles de cant melodiós,/ sols seran despulles d’un vent melangiós.”

                                               J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 d'octubre del 2025)

EL PATI DELS CAMILS

  

      La recordada Victoria Peris, més popularment coneguda per la Toya,  es valia d’una conclusió  per comentar l’absència d’alguna  persona del poble: “si fa temps que no veus a algun conegut, és mort o està als Camils”.  Una teoria una mica exagerada, però que moltes vegades es compleix. 

   Ens passa quan, per les raons que siguin, visitem aquest centre hospitalari i allà ens trobem amb algun conegut que ens diu que fa un temps, pel problema que sigui de salut, que hi està ingressat i de seguida em tornen al pensament les paraules de la nostra amiga sitgetana, que fins i tot bromejava amb una cosa tan seriosa com és la mort. Un dia va venir al nostre establiment i sense immutar-se ens va dir: “la setmana que ve tinc visita a la clínica i em diran el dia que m’haig de morir”. I va quedar tan ampla. Sortosament si li van dir no la van encertar, perquè encara va estar força temps entre nosaltres. 

    Tot això ve a tomb perquè aquest Hospital dels Camils, un referent de la sanitat de la comarca del Garraf, ha complert 50 anys. I per celebrar-ho, el 27 de juny, es va produir un fet també insòlit, l’esplanada de davant de l’entrada principal estava  lliure de cotxes aparcats. Poques vegades se’ns mostra d’aquesta manera. La celebració ho requeria i desprès  dels consegüents parlaments, de les autoritats i responsables del centre, hi va haver una exhibició del folklore ribetà i fins i tot va destacar la presència del drac dels tres caps que, recordem, va ser dissenyat per l’artista vinculada a Sitges, la Lola Anglada.

    Durant tots aquests anys l’Hospital ha prestat, i ho continua fent, un gran servei a la comarca. Quan potser no apreciem prou bé, tot el que estan portant a terme totes les persones que ho fan possible.  

    Al començament es comptava amb la col·laboració dels pares Camils que ajudaven en moltes tasques i sobretot a fer companyia i donar suport moral i espiritual als malalts. També ells s’han fet grans i han tingut de rebre les atencions que ofereix l’Hospital.

   Al mig d’aquest conglomerat d’assistència mèdica, existeix un espai,  a l’aire lliure, que ofereix un servei també molt adient per buscar, entre la natura, un punt de reflexió quan assetgen els dubtes, o simplement quan fas les funcions d’acompanyant a la persona que hi acudeix per assumptes menors, veient la complexitat de tot plegat.

   I en aquest lloc s’escau, com ja vaig fer en un altre article, referir-me als garrofers i com vaig dir en aquella ocasió, Sant Pere de Ribes és terra de garrofers. En el recinte de l’Hospital de Sant Camil en trobem un bon nombre repartits entre els espais exteriors. I que en aquesta època de l’any, a l’entorn del tronc, hi ha un escampall de garrofes que han caigut de l’arbre i també es pot apercebre el seu flaire característic. 

     Pocs hospitals trobarem que ofereixin una identitat camperola tan ben representada, per aquests garrofers,  i una bona extensió de vinya, les del propi Ribes, les del llogaret de  Puigmoltó, que és a tocar, així com les de sota del Castell de Ribes que també són a poca distància, pràcticament a darrera de la masia de Can Fontanals, que és la que és veu des dels passadissos de les habitacions i on la vinya també s’estén al seu davant.

    El pati dels Camils és molt freqüentat per la gent que és a la residència i que gràcies a  la meritosa  tasca que porten a terme el voluntariat, cada matí, els acompanyen a aquest pati i els tornen a entrar, quan és l’hora de dinar, a les interioritats d’aquesta residència. Que també guaita cap a les vinyes. Quan érem joves sortíem al pati de l’escola a l’hora del “recreo”. A mesura que ens hem fet grans, un moment o altra, hem hagut de fer alguna visita als Camils, ni que sigui com  acompanyants o per visitar familiars i amics que hi estan ingressats.

      Un cop d’ull al seu pati és viure el present, tot pensant  en el futur. En el dia de demà quan ens hi trauran, sigui en aquest, en el del nostre Hospital de Sant Joan, o en altres que fan la mateixa funció. La de permetre’ns  poder sortir-hi, com quan érem uns vailets. I com a mal menor acompanyats del “taca-taca”. Aquest gran invent que ve a substituir els caminadors de quan començàvem a aprendre a caminar. Amb la diferencia que, aquells,  arribava el dia que en prescindíem. D’aquests altres, quan ens hi agafem, difícilment el podem deixar anar. 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'octubre del 2025)

AMBIENT DE CINE

           Àngel Sala dedicant un record a la pel·lícula "Tiburón", de la qual es compleixen 50 anys de la seva estrena

      És a punt de clausurar-se la 58a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, compte que en molts titulars s’ha suprimit la identitat de Sitges per ser suplantada per la de Catalunya. I en això s’ha de vigilar perquè pot arribar el dia que, amb l’excusa que el Festival s’ha fet gran, se’l puguin emportar a un altre lloc. Hi haurà que dirà que això no pot passar però, com diu aquell,  de més verdes en maduren.

   Tampoc és que sigui un gran seguidor d’aquest gènere de cinema, tanmateix m’agrada l’ambient que es produeix mentre dura el Festival. I de com la gent hi acudeix  de tot arreu per a veure les pel·lícules, moltes d’elles es passen a altes hores de la matinada, tampoc això no és cap impediment, el que compte és disposar d’entrada, que no és fàcil. En un apartat de cine on es valoritza el que també anomenem sang i fetge. I el que és també curiós que els espectadors aplaudeixen quan aquetes escenes, ensangonades, apareixen a la pantalla. Quan més sang millor. 

    Coincideix l’edició d’aquest any amb el 50 aniversari de la pel·lícula “Tiburón”,  estrenada el 20 de juny del 1975 i dirigida per Esteven Spielberg, basada en la novel·la que porta el mateix nom de la qual n’és autor  Peter Benchley. S’hi referia el dia de la gala inaugural de Festival el seu director, l’Àngel Sala, de com el va impactar, en una edat relativament jove,  les escenes que apareixien a la pantalla. És d’aquelles pel·lícules que et fan estar en tensió fins a  l’últim moment. 

    A diferencia, aquesta té un argument i li vas seguint el fil. Moltes de les que es projecten aquests dies la conclusió del que passa té l’has d’imaginar tu mateix, perquè algunes acaben que et deixen amb un pam de nas. I tampoc t’atreveixes a comentar-ho, per tal de no demostrar que has estat l’únic que no l’ha entès.

   Tornant a Tiburón va ser una de les pel·lícules més emblemàtics, que encara avui causa sensació. Recordo que quan la junta del Retiro estava preparant el tancament de la sala de cinema, per a fer la remodelació de tot aquest espai, van tenir el bon encert de projectar una pel·lícula, on tothom i era convidat, abans de posar punt i final a aquesta etapa. I es va recórrer, com no podia ser d’altra manera, als coneixements cinematogràfics del recordat Francesc Borderia i Soler, per a que en proposés una. En Ciscu ho va tenir ben clar, havia de ser Tiburón, per l’impacte que va causar entre el públic quan es va estrenar i perquè  va ser la més taquillera, amb molta diferencia, sobre altres .

    I mentre el Retiro sembla ser que encara la recta final d’aquesta remodelació, el Prado fa poc que ha acabat les obres, que desitgem que siguin les últimes, les que faltaven fer, i altres que els hi exigien per adaptar-se a les normatives. Si més no han pogut arribar a temps per poder oferir la seva sala al Festival, necessitat de sales de projecció per donar cabuda a tota la demanda del públic. I per a que, quan s’incorpori també la del Retiro, el Festival torni a tenir presencia  al centre de poble. Una proximitat que es va trobar a faltar quan es va desplaçar, pel mateix motiu de mancança d’aforament, a l’auditori de l’hotel Melià. L’ambient que confereix el públic del cinema al poble és una essència que tampoc es pot perdre i que s’aconsegueix amb la proximitat amb les sales de projecció.  Que permetia als artistes convidats, directors i altres protagonistes, poder  passejar  per la vila. Amb un contacte molt directe amb els  seus habitants. Una proximitat que resultava molt atractiva i interessant. 

     Ara, amb tota la logística centrada cap a Aiguadolç, difícilment aquesta gent s’apropen fins al poble. No obstant molta part del públic que ve, i segueix les projeccions, sí  que hi fan cap. Això va associat a aquest ambient  fantàstic que, per indumentàries i maneres, els identifiquem com a gent del cinema. Gent que no els espanta res, perquè estan acostumats als sobresalts.  No només no els espanta, sinó que els desitgen. Per això venen. A un poble on la seva gent, abans que sortís l’invent de la televisió, cada dia de festa per la tarda omplien les tres sales de cinema que hi van arribar a haver. On es projectaven pel·lícules emblemàtiques,  protagonitzades per artistes que han anat desapareixent. Als quals  se’ls hi dispensa un record abans de començar cada gala inaugural i que reben un merescut aplaudiment per part del públic. 

                                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'octubre del 2025)

PREGONERES, PREGONERS I UN D'OFICIAL

                  El pregoner oficial de la vila, en Rupert Roca i Armengol

 Sopar de pregoners de la Festa Major, el divendres 26 de setembre del 2025 

        El pregó de la Festa Major és un acte que és relativament nou, tot i que ja va agafant volada. El va instaurar  a l’any 1985 la Comissió que llavors presidia l’Isidre Pañella Virella, sent el primer pregoner, que va ser presentat al saló d’Or del Palau de Maricel, el periodista vinculat a la vila, el Sr. Josep Maria Lladó. El segon va ser l’Andreu Avel·lí Artís (Sempronio), igualment amb lligams  a Sitges. 

    Un començament que, com el pregó del Clavell, semblava deixar entreveure que estava destinat a persones que no eren pròpiament de Sitges, però que gaudien d’una certa popularitat. De seguit, al tercer any, amb el pregoner Josep M. Soler i Soler, vam poder apreciar com aquest pregó, com va succeir  també amb el  del Clavell i, bastants anys més tard, amb  el de la Verema, ha estat reservat a les sitgetanes i sitgetans, perquè ningú com nosaltres pot pregonar unes festes que tenen el seu embrió en el nostre poble i som els qui hi estem arrelats els que podem parlar, amb raó de causa i coneixement,  de les nostres coses. Sense desmerèixer les aportacions de ningú.

    A dia d’avui el nombre dels que s’han dedicat a pregonar les nostres festes ja comença a assolir un volum. De la mateixa manera que també s’han diversificat els escenaris, que com he dit va començar al Palau de Maricel, es va traslladar al Parc de Can Bota, al Racó de la Calma, a l’esplanada de l’ermita de Sant Sebastià, fins que sembla ser establir-se definitivament a la plaça de l’Ajuntament. Que és un espai cèntric i pot acollir un gran nombre de públic, tenint en compte que actualment  el pregó desperta molta expectació.

    De la mateixa manera que l’essència del pregó ha evolucionat. Quan es celebrava al Saló d’Or, el marc sembla que es prestava a un protocol com a més seriós, on principalment el pregoner havia de vestir amb americana i corbata i tots el llegíem en la taula situada a davant de l’artística xemeneia en la qual també s’hi asseia l’alcalde de torn, el president de la Comissió i el regidor/a de Festes. A partir de que aquest acte va sortir al carrer es van començar a apercebre canvis. Fins arribar al patró actua,  on es barreja la lectura i una mica de tot.  Amb implicació i participació d’altres persones externes i altres elements que ajuden a que el pregó esdevingui distret i sempre diferent, que és el que el fa atractiu.  

    Potser per això, actualment,  als qui se’ls hi fa l’encàrrec ho acostumen a dir amb molt temps d’anticipació, per a que el puguin preparar bé, doncs hi ha molts aspectes a tocar  i a lligar caps. A totes i a tots que ens han fet la proposta, s’ha de dir que no tothom ha acceptat, ens ha omplert de satisfacció que hagin pensat amb tu. Això passa, com es sols dir, de cop calent, tanmateix després t’assetgen els dubtes, que no és res més que a l’acceptar hi va aparellada la responsabilitat que això també suposa. Sense oblidar-nos del pregó satíric i de l’infantil. 

   Malauradament, alguna vegada, el pregó s’ha vist trasbalsat per alguna mala notícia. A l’any 1995, quan un servidor va ser l’escollit, uns dies abans, moria de manera sobtada, el recordat geganter Antoni Parra Sáez. A la mateixa hora del pregó, a Maricel, coincidia amb la celebració de la missa funeral a la parròquia. A l’any 2010, per primera vegada el pregó es celebrava a la plaça de l’Ajuntament i també la novetat es feia evident a l’anunciar-se que seria un matrimoni els encarregats de fer-lo, en Josep Perea i la Vicky Plana, i també excepcionalment es va fer el dia 20 d’agost. Doncs bé, ja era quasi a punt de començar, quan des de megafonia s’anuncia que el sitgetà Lluís Mirabent i Julià havia mort en el Massís de la Maladeta. Una notícia que va fer emmudir tot el recinte i que no ens vam poder treure del pensament. 

    Aquest any, l’Àlba Gràcia Panyella i en Josep Maria Roses Castro, han volgut recuperar el sopar que, si no vaig mal fixat, es va celebrar només en dues ocasions. I com s’acostuma a dir va regnar la bona harmonia, faltaria més. I jo afegiria i les ganes de no deixar-ho perdre més. Així que  dintre d’un any poder tornar a pregonar que els qui pregonen ens tornen a reunir. En un poble on tots recordaran que teníem també un pregoner oficial, en Rupert Roca i Armengol que, a toc de trompeta, pregonava, a peu de carrer, tot el que era d’interès per a la ciutadania.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 d'octubre del 2025)  

SIS "PEPAS", UNA D'ELLES CONSTITUCIONAL

     He començat a escriure  pensant en una veïna  del carrer Sant Francesc, la Pepa Sanahuja, tanmateix quan anava estirant del fil m’he adonat que en una mateix carrer i en un altre de molt a prop, d’aquest que acabo d’apuntar, les “Pepas”  dominaven.

    Si comencem per la part de baix, quan el carrer Sant Francesc s’eixampla hi passa a denominar-se Passeig  de Vilafranca, hi havia la botiga de queviures de la Josefa Rufete, que tot i que no l’anomenàvem Pepa el seu nom n’era sinònim. La dona era mare de la Victoria Freixas, la meva tia.

   Pràcticament al final del carrer Sant Francesc hi vivia la Pepa  Mestre, casada amb en Marià Alemany, la qual ajudava al seu marit a vendre carn a la plaça, on s’hi van incorporar el seu fill Joan, l’Eva i la Juanita,  també filles de matrimoni. Abans de continuar, si recorden en l’article de la setmana feia referent a temes d’elegància, doncs l’esmentat marit de la Pepa era un home elegant, que vestia amb “traje” cada dia. I recordo que quan s’apropaven les festes de Nadal, feia publicar un anunci a l’Eco, felicitant les festes, i que servia per posar en relleu els càrrecs que ostentava l’anunciant. Entre els quals hi figurava el de president del Club dels Elegants de Sitges, això vol dir que els elegants del poble, en una època determinada, s’havien integrat en un club que els representava .

   Si quan arribàvem al canto de ca l’Arnabat, que la germana d’aquesta també es deia Pepa i estava casada amb en Panxito Pagès, s’hi decantaven carrer Sant Gaudenci amunt, en el mateix cantó, que el fa amb el de Sant Bartomeu, hi trobàvem a la Pepa Hill, més popularment coneguda per la Pepa Tiquet, la dona venia espardenyes i posteriorment alternava aquestes amb sabates.

   Tornant al de Sant Francesc, en una de les entrades dels pisos de Can Zera hi vivia la Pepa Sanhuja. Tota un exemple de coqueteria, sempre sortia al carrer ben vestida i s’acompanyava  d’un cabasset amb les agulles de cosir i cinta mètrica de modista. I és que la Pepa cosia cortines i orientava en temes de decoració. Al monestir de Montserrat li van encarregat la renovació de totes les cortines de la part privada i, per aquest motiu, en va fer moltes estades. En la mateixa escala hi vivia en Ramon Termes, conegut popularment per en “Titets”, junt  amb la seva esposa. El pas dels anys va fer feixuga la mobilitat dels veïns de més edat. I un dia entrant o sortint la Pepa i en Ramon van coincidir i els dos eren tan fràgils que només amb la mirada en van tenir prou per a que perdessin l’equilibri, cosa que va fer que caiguessin. A raó d’aquesta caiguda en Termes va empitjorar la seva mobilitat, tot i amb això cada dia tenia la voluntat de sortir a la tarda per anar fins al Prado, però el bon home caminava amb tanta dificultat que el feia anar molt poc a poc, per la qual cosa emprava molt temps per fer el recorregut, fins el punt que quan hi arribava ja quasi havia de pensar en el retorn cap a casa. Pel que fa a la Pepa Sanahuja no anava gaire més lleugera. Pels dos la caiguda  va ser tan inoportuna com no ho podia ser més.

   Al començament del carrer, ja en el Cap de la Vila, hi havia la Pepa Ferret, esposa del popular ataconador, el Conco. Que junt amb el fill del matrimoni, em Josep Síntes Ferret, treballaven en aquell reduït espai que, a la vegada, era un centre d’informació de tot el que passava al poble. Un parell d’entrades més enllà, també en el Cap de la Vila, hi trobàvem a la no menys popular Pepa Gumà  que, junt amb les seves filles, regentava la boutique  de roba Tres. 

   I per acabar l’article ho he volgut fer amb una Pepa Constitucional, la primera constitució que es va signar  va tenir lloc a Cadis, el 19 de març de 1812. Al coincidir la data amb la festivitat de Sant Josep, va ser i  és coneguda per La Pepa. I vet aquí que sembla ser que va ser acollida amb  una exclamació que es va fer molt popular i que encara, indistintament, es va servir com un elogi a determinades situacions: Visca la Pepa! 

                                     J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'octubre del 2025)

 

ELS PANTALONS CURTS

      

    Com que fa molts anys que no vesteixo pantalons curts, des de quan era un nen, ignoro fins a quin grau de frescor interfereix amb l’escalfor corporal de si, per contra, s’opta per portar-los  llargs. També haig de dir que quan era un jove vaig patir un trauma degut a una escamorrada que em va propiciar la Maria monja, que va coincidir amb mi, quan sortia de casa meva, només amb el banyador posat i una camisa a la part de dalt. Em va recriminar si no em feia vergonya sortir al carrer vestit d’aquella manera, doncs a partir d’aquella reprimenda mai més vaig vestir pantaló curt. 

   Actualment l´ús d’aquest tipus de pantaló s’ha generalitzat, tant que ja resulta normal, com per exemple,  en un acte que requereix un cert decoro en el vestir, les persones que hi tenen un cert protagonisme  hi acudeixen amb pantaló curt. Tan  fàcil com  seria que per un espai de temps també relativament curt, es vestís amb una certa elegància, que tampoc vol dir que s’hagi d’anar de vint-i-un botó.

    Fins i tot, d’un temps cap aquí, veiem com els components d’algunes cobles de sardanes  han escurçat els pantalons, ni  per presentar-se a davant el públic no es volen prendre la molèstia de vestir d’una manera una mica més coherent.

     Sense anar més lluny, ara que em refereixo a la música, els dos mestres locals, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès, en això de que els músics de les seves formacions anessin  ben vestits en tenien una mena d’obsessió. Una vegada a en Pallarès, moments abans de començar l’actuació de la banda que dirigia, se li va presentar un músic sense corbata i mentre el recriminava, aquest li va dir que podia anar a buscar-la, vivia lluny, el mestre no només el va convidar a marxar, sinó que li va puntualitzar que no calia que s’hi tornès a incorporar. Va ser el mateix músic que, quan encara era un aprenent, un dia el va cridar a casa seva per si volia fer un “bolo” a la qual cosa, abans de contesta-li, li va preguntar quant hi havia a guanyar, el mestre sense pensar-s’ho es va dirigir a la porta i el va aviar. No suportava que no es vestís amb elegància, ni que un que començava, abans de mirar de fer  bé el seu paper, ja s’interessés pels guanys.

     Tant el senyor Torrens com en Pallarès vestien amb elegància i exigien als músics, que restaven sota la eseva direcció, que vestissin igual. En Torrens fins i tot era home  d’abric i de barret a l’hivern, d’aquells que feien l’acció de treure´l quan coincidien amb alguna senyora coneguda, com  senyal de respecte. En Pallarès era més de gavardina i de boina, però a sota sempre, estiu i hivern, portava “traje”. No l’havia vist mai en mànigues de camisa.

    És veritat que cada estiu les altes temperatures van superant registres anteriors, vestir pantalons curts o llargs tampoc influeix, excessivament, amb l’alliberament de la xafogor imperant, això no vol dir que tothom és lliure de vestir segons les seves preferències. Fer-ho d’una manera o altra també ha d’anar en consonància amb l’ocasió i  el lloc, segons si cal vestir amb un cert respecte i decoro o, per contra, no ve d’un pam.

    Ara que acaba de passar la Festa Major de Santa Tecla, recordo que tant al Prado com en el Retiro es feien els balls que s’anomenaven de Societat, sent el Retiro que va canviar el terme pel de Ball de Casats. I en ells tant els músics, com els qui ballaven, fins i tot els cambrers, anaven elegantment vestits, de manera que feia molt goig veure-ho. A ningú se li hagués acudit presentar-s’hi amb pantalons curts.

   Amb els anys, amb l’excusa de la calor, ens anem treien i retallant les robes. Inclús recordo que no es permetia als homes anar pel carrer sense la camisa posada, ni quan es venia de la platja. La guàrdia urbana aturava a la persona que no complia amb aquest requisit i li demanava que es cobrís el cos. Ara desprès del pantaló curt ja no sé per on retallarem més, ja només quedarà anar  amb robes menors. Temps al temps. Tant de bo no s’arribi a aquest extrem, per educació, ètica i per uns principis, on ha de prevaldre el seny i el sentit comú. Per sobre de tot, faci fred o calor, s’ha de ser elegant.

                                                   J.Y.M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de setembre del 2025)

DE QUAN TRANSITAVEN ELS CAVALLS

   La setmana passada, en les pàgines centrals del setmanari, hi apareixia un suplement amb un interessant article del carrer Major, signat per en Pere Badia. En una de les fotografies que l’acompanyava s’hi podia veure un tram d’aquest carrer, on he observat dos detalls destacats: el gran nombre de gent que van i venen  de la plaça, per ser dia de mercat,  i que en la part central del susdit carrer, hi apareixen les travesses paral·leles fetes de material i que de manera transversal, amb una mica de distància entre una i l’altra, arriben fins al capdamunt. Això estava pensat per a que els cavalls no rellisquessin, en aquest cas, en el seu camí de pujada. Una operació una mica arriscada on el carreter havia de demostrar la seva destresa, mentre esperava que el centre del carrer estigués lliure de persones i quan això és produïa, des de les regnes  i el xeric sorgit de la boca, manava al cavall fer una embranzida per tal de no quedar aturat al mig. També aquesta distribució simètrica, de les que jo anomeno  travesses, les trobem en els carrers que fan baixada. Com aquest del Vall que tant ha servit per pujar com per baixar. Una disposició que també es trobava en la baixada que hi ha  davant del Cau Ferrat i que va a parar a la Torreta. Una maniobra que era delicada, perquè depenia que el cavall no agafes por, una situació que podia derivar en un acte de desbocament. Un cavall desbocat és imprevisible  i pot arribar a fer molt mal i destrosses.

   Per aquesta pujada del carrer Major hi accedien tots el carruatges, la major part d’ells amb una carrega de fruites i verdures, o com en Jaumet de ca l’Estallar , que era parent d’en Ramon Artigas, a qui acompanyava  la seva germana la Conxita, que venien a vendre llet. I com ells tants altres que hi feien cap des d’altres masies del terme. O com el burret de la Quimeta que apareixia procedent de Puigmoltó. Tots es trobaven a darrera de l’Ajuntament, davant de la casa de la Lola Anglada i allà els aparcaven  i els hi penjaven del coll la civadera, que contenia farratge  i alguna garrofa, per a que aprofitessin el temps menjant.

    La seva presència es feia notar, també en els terres dels carrers, en els quals els fems delataven la seva presència. Curiosament no calia que els carreters els recollissin que, com igual que fem amb les caques dels gossos, ara els mateixos responsables dels cavalls haurien de recollir el seus excrements. Però dic que no calia que ho fessin, perquè els veïns de seguida corrien a recollir-los en un senalla que desprès dipositaven en el femer del seu hort, o servia per abonar les plantes que tenien disposades en els patis o en els balcons.

   Hi havia uns altres carruatges que s’encarregaven de fer l’últim passeig al seu usuari. Era quan hi havia enterraments de primera i de segona. El de primera es caracteritzava per un carruatge elegant on al capdamunt es trobava l’escultura d’un àngel que sostenia una trompeta a la falda, tot ell era daurat. El de segona, de cortinatges més senzills, acabava amb una simple creu a la part superior. La pujada del carrer Major es produïa en mig d’un silenci aclaparador, només desbaratat pel frec de les ferradures que s’aferraven a cada espai que restava entre travessa i travessa. Un altre moment delicat era quan el carruatge girava de l’església  i travessava el seu lateral. Llavors qui comandava el carro havia d’estar pendent d’aquest i del capell, crec que  de copa, que l’home, que anava vestit tot de negre, portava. Perquè just en aquell escaire hi acostuma a  bufar sempre el vent, si aquest era una mica fort arribava a treure-li el barret del cap, més d’un havia anat a parar al mar. Malgrat la destresa del Sr. Raventós que va ser un dels encarregats de transportar, camí del canyet com deia en Joan de can Terradeus, a la nostra gent quan la guinyava.

   Però era precisament en aquest temps, durant el mes de setembre, que es produïa  un no parar de carros que anaven i venien, de les vinyes als cellers, carregats de portadores amb raïm. Una mercaderia que, un cop ha finalitzat tot el procés, produeix més alegries que no pas  tristeses. O depèn, perquè també hi ha qui se les dona per plorar. 

                                                   J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de setembre del 2025)

I UN DIA VAM ANAR A ASCÓ

                                Panoràmica de la población d'Ascó

  A davant del teatre Vell, al carrer Sant Gaudenci, en un pis de sobre on hi tenia el taller en Ramon Viñola Carbonell, hi vivia  en Miquel Montornès Pino que juntament amb els altres germans, en Frederic i l’Agustí, van venir a Sitges procedents de la població d’Ascó.

  En Miquel, que va portar una vida discreta, estava cassat amb la Concepció Folqué i Margalef, que era vídua i ja tenia una filla de l’anterior matrimoni, la Consol Borrull Folqué. La Concepció es va emmaridar, en segones núpcies, amb en Miquel i d’aquesta unió va  néixer la Carme Montornès Folqué, que es va casar amb en Magí Mirabent Mirabent i van tenir dues filles, l’Àngels i la Carme.

   L’Agustí, a més d’un bon paleta era músic, raó per la qual amb els de casa van entaular una gran amistat i així, tot sovint, ens venia a visitar al taller i s’explicaven vivències musicals, transcorregudes durant els anys de compartir la mateixa afició. Va ser també, junt amb el de casa, un dels fundadors de l’orquestra els Iberos del Jazz de la qual en va ser director en Magí  Almiñana,  per a passar després a l’orquestra la Gran Gala que va fundar i dirigir l’Antonet Pañella. Per acabar la seva trajectòria musical a l’orquestra Mozart.

     Tot sovint ens explicava que al seu poble, a Ascó, en la casa on van néixer, el seu pare va construir una bodega tota de pedra que era una meravella. S’hi va referir tantes vegades, ell que també dominava la pedra des d’una vesant professional, i els de casa que sempre hem sentit admiració per les pedres ben posades, li va costar poc de convèncer  per fer un viatge a aquesta població de la riba de l’Ebre. Encapçalava la comitiva  l’Agustí i la Carme Serra, la seva esposa que, com feia poc que s’havien casat la Fina, la filla del matrimoni, amb l’Àngel, van aprofitar el viatge per portar l’àlbum de les fotografies del casament per ensenyar-lo a l’altre germà  i a la cunyada. 

    Aquest altre Montornès Pino que, junt amb la seva família no s’havien mogut d’Ascó, ens van acollir amb els braços oberts i a l’Agustí, només baixar del cotxe, li va faltar temps per ensenyar-nos la bodega que, al cap i a la fi, era el motiu del viatge.

   El transcurs de tot plegat va ser molt divertit i aquell posat seriós, que tan bé sabia aportar en moments exclusius, va conferir un plus d’originalitat, amb un Agustí exuberant per tornar a visitar el seu poble i fer participar d’aquesta  satisfacció als seus amics. 

   Tampoc volia que marxéssim del lloc sense que ens en portéssim una garrafa de vi d’un veí  de la casa, a la qual se la coneixia per “cal Trist”. Portats pels seus consells, ens va costat poc visitar al susdit “Trist”, que ara no sabria dir si la seva tristesa  es feia evident, però sí que recordo, encara ara, el dolent que era el seu vi, tenia gust de medicina, més que d’un  vinicultor semblava obra d’un farmacèutic. Però mai li vam expressar a l’amic la nostra decepció, en part perquè no li volíem contradir la seva recomanació, d’haver-ho fet de ben segur que ens hagués dedicat una d’aquelles prolongades  bufades que sempre tenia a punt quan li portaves la contraria. 

    El seu germà Frederic va ser durant uns quants anys president de la Comissió de la Festa Major i tinent d’alcalde. En la Festa Major de l’any 1974 va fer possible que s’incorporés al seguici geganter els que la veu popular va anomenar “Els Federicos”, que a l’any passat van celebrar els 50 anys i que, després d’alguns anys de no sortir, ho fan  a la matinal infantil de Santa Tecla. Potser perquè en Federico va fer curt en quan a les mesures i a la majestuositat  d’aquests, cosa que fa no puguin alternar amb els grans. El que sí que el mateix Federico va manar construir a l’any 1975 un replica exacta  dels gegants vells, però amb menys pes que aquests i també per preservar la seva presència si algun dia els autèntics tenen una mala fi. 

    Aquesta ha estat la coincidència, amb les festes de casa nostra, d’uns germans que vingueren d’Ascó, en Frederic amb el currículum que he exposat. I l’Agustí, va realitzar autèntiques obres d’art amb la pedra  i amb la bateria o la caixa, va participar en balls i cercaviles com a component de les orquestres locals i la banda. Mentre que una neta d’en Miquel i la Concepció, la Carme Mirabent Montornés , està casada amb en Joan Pros i Borrás, el pendonista d’enguany. Vet aquí com Ascó i Sitges tenen lligams en comú. 

                                                    J.Y.M.

( Article publica a l'Eco de Sitges, el 12 de setembre del 2025)

"EL RECADERO " (En Casimiro)

       

        En apuesta primera entrada hi vivia la Pascuala i en Casimir 

   En un dels articles anteriors, que feia referència als pasdobles que havia compost el mestre Pallarès, em vaig deixar un de molt conegut i igualment molt interpretat i que porta per nom “El Recadero”. En les partitures, sota del títol i entre parèntesis, hi apareixia: en “Casimiro”. Perquè estava dedicat a en Casimir Carbonell, espòs de la Pascuala Bedos, que era recader. D’aquí aquest títol i la dedicatòria.

   Era d’aquells recaders que a primera hora del matí viatjava en tren a Barcelona i tornava abans de dinar, amb aquells grans mocadors de farcell carregats a l’esquena i amb els interiors plens de paquets que després serien lliurats als seus clients. Desprès de dinar, si no havia de fer un altre viatge a la capital, perquè no havia pogut portar tots els paquets, anava a fer el cafè al Retiro, on es reunia amb tots aquells retiristes que ocupaven tot el finestral que es trobava més proper a la porta d’entrada, entre els quals hi havia en Pallarès. Com curiositat explicar que aquest finestral principal hi guaitaven els homes, mentre que en el Prado ho feien les dones.

   La Pascuala Bedos, esposa d’en Casimir, regentava una botiga de queviures al carrer Major, al costat de l’establiment del sastre Mas i de la botiga de la Conxita Marcet. Curiosament en el mateix edifici hi vivia i tenia el taller el sastre Rafel Roig, més popularment conegut com el sastre de Ribes perquè era oriünd d’aquest poble. Tornant a la botiga de la Pascuala cridava l’atenció la renglera  de penques de congres  secs que penjaven a damunt del taulell.

     A mesura que el turisme es va anar imposant, la dona es va adaptar al temps i a les circumstàncies i va convertir la botiga en una bodega, que va tenir molta acceptació entre la clientela que la freqüentava. Des de feia anys que comptava amb la col·laboració de la Pili, que va sortir de la casa per casar-se i junt amb el seu marit van obrir el restaurant l’Andana, a davant mateix de l’estació, on es menjava molt bé.

    En Casimiro ha quedat per sempre més perpetuat a través d’aquest pasdoble que la Suburband va interpretar en el concert de Festa Major als jardins del Retiro. Però més que el seu nom, la peça fa honor a la seva activitat, la de recader. Un ofici que el nostre poble en tenia una bona representació, molt abans que fessin acte de presència aquestes grans companyies de missatgeria les quals, també avui per demà, lliuren al sol·licitant del servei, tota mena de productes, en detriment del comerç convencional, el que en dèiem de tota la vida que, degut a aquest servei de porta a porta, veuen perillar la seva continuïtat. 

   S’ha donat el cas que, en aquestes vigílies de la Festa  Major, ens ha deixat la Rosa Manchon, esposa d’en José Antonio Martínez Amate , popularment conegut per en “Tate”. Que junt amb en Palacin formaven el tàndem de recaders Martínez- Palacin, que tenien la seu en el bar del pare del primer, a Can Juanillo (abans la bodega Diego),  en la cruïlla de can Perico, amb el taller mecànic davant d’aquest bar, el bar Español a l’altre costat i en l’últim la pensió de Can Julian. La jove d’en Juanillo, la Rosa, ha estat molt estimada  a les Cases Noves on vivia, junt amb el seu marit i els seus fills i amb la companyia d’un lloro, el qual tot sovint no es cansa de pronunciar el seu nom  i el del  Tate, de ben segur en senyal d’agraïment pels tractes rebuts i per atreure les simpaties del veïnat, als quals els hi dedica boniques floritures. Sense la Rosa a la família els costarà adaptar-se a la seva absència, degut al seu tarannà alegre i jovial, ella que també tant s’avenia amb els veïns, d’aquells que anomenem de tota la vida.

     Em va agradar tornar a escoltar el pasdoble “El Recadero”, perquè ,’ha apropat a records, sempre presents, del mestre Pallarès i de personatges tan populars com en propi Casimir, la Pascuala i els fills del matrimoni, la Deli i en Magí Carbonell, aquest últim també més conegut per en “Queliu”.

    Quan també aflueixen coincidències que fan esment a la parla popular, com quan  aquesta diu: “Porta-me-les Queliu”. Enmig  d’aquest aiguabarreig que ha aflorat entre la música, recaders i persones que han viscut entre nosaltres i que sempre recordem amb molta estima. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat el 5 de setembre del 2025