EL TREN PER ANAR A LA TRINITAT I VENIR AL CORPUS

                   El tren de les flors en el Corpus de l'any 1963

Em sembla recordar que hi va haver un temps en què els trens anaven a l’hora i paraven a totes les estacions. Un privilegi que hem pogut gaudir els que ara som una mica grans; llastimosament, els joves no poden dir el mateix.

Travessant els primers túnels en direcció a Barcelona, s’arribava a l’estació de Vallcarca,  que era petita  però tenia un bar que sempre estava molt concorregut. El tren hi parava perquè hi habitava la colònia de treballadors de la fàbrica de ciment. Tot i això, alguns dels que hi anaven a treballar i vivien aquí, a Sitges, hi acudien caminant per la via. Una manera no diré que còmoda, però s'estalviaven l’import del bitllet. 

Que el tren parés a aquesta estació anava molt bé el dia de la festa de la Trinitat, perquè des d’allà la gent pujava per la muntanya i s’estalviava de fer tot el camí des de la vila. En aquest camí hi coincidien amb els de Vallcarca i fins i tot gent que venia de Castelldefels i Gavà, per la mateixa comoditat que representava poder venir i tornar amb tren.

Vallcarca i la Trinitat, per la proximitat que tenen, sempre han estat molt vinculades. Així com nosaltres anem a passejar pel passeig, els seus habitants tot sovint  hi pujaven pel simple fet d'anar a caminar, o també decantaven cap a la font de Montseva. I quan s’esqueia la festa de Campdàsens, poder arribar amb tren fins als peus de la fàbrica facilitava l’accés  fins a la seva planúria, fos des de Vallcarca o des de l’estació de Garraf.   

        Un altre detall important és que la família Fradera, propietària de la fàbrica de ciment, sempre va tenir detalls per tal de millorar l’entorn de l’ermita de la Trinitat. La millora més gran va ser  aconseguir, gràcies també a les administradores i l'administrador del moment -la Remei, la Rosó i en Joan-, que s’encimentés el camí. Aquesta actuació, juntament amb l’arribada de la llum, va representar una gran millora, perquè poc després l’estació de Vallcarca es va tancar i, trobant-se el camí en bon estat, ara s’hi pot pujar en cotxe.

   Aquest diumenge hi tornarem a fer cap i, sortosament, l’ermita continua fent molt de goig gràcies a les administradores actuals, la Núria i la Blanca, amb els seus respectius marits i altres amics. Si hi accedim en cotxe, igualment hem d’arribar fins a Vallcarca per poder fer el gir, perquè al peu del camí no es pot travessar la línia contínua que hi ha marcada al mig de la carretera. Un cop a dalt, no escoltem el soroll dels motors de la fàbrica, ja que és tancada; si més no, ara s’hi escolta la remor dels cotxes que circulen per l’autopista. La modernitat, tot i que una mica apartada, sempre ha envoltat aquest paratge tan sitgetà. L'antic estat del camí, quan aquest era de terra, tampoc representava cap impediment, ja que la gent hi pujava en carro i també era ben feliços de poder seguir la tradició.

  Tradició com la del diumenge següent a aquest de la Trinitat, quan celebrem el Corpus, on el tren també en va ser un protagonista destacat, ja que el migdia de la festa arribava a l’estació el "tren de les flors". Amb sortida des de Barcelona i arribada a Sitges, era un tren especial que la companyia posava a disposició per tal de donar facilitats a la gent que volia desplaçar-se a la vila per gaudir de l’espectacle artístic que ofereixen les catifes de flors.

La màquina anava engalanada amb flors i la seva arribada a l’estació era un autèntic espectacle. No sé si des de les respectives comissions organitzadores s'han plantejat mai demanar a la companyia ferroviària la recuperació d’aquest tren de les flors de Barcelona a Sitges, on els passatgers, a més de ser rebuts amb una gran gatzara, eren obsequiats amb clavells. En un temps on en l’estació s’alternaven uns mítics factors de la companyia com: en Ráfales, en Gestí, en Massó, en Muñoz...

   Vet aquí la importància que tenien els trens en totes dues festes: la Trinitat i el Corpus. A Vallcarca també el celebraven, amb la corresponent processó que presidia el recordat mossèn Esteve Closa i amb la mainada que havia fet la primera comunió, amb acompanyament musical de la banda de música de Sitges. A cadascun dels que havien  combregat  per primera vegada, la família Fradera els regalava, emmarcat, el recordatori que ho certificava.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 29 de mai del 2026)

EL FOTOMAIG, UN GRAN APARADOR FOTOGRÀFIC

   

   

   El mes de maig és el mes escollit per dedicar diferents espais de la vila a exposar fotografies fetes per sitgetanes i sitgetans que gaudeixen d’una afició molt creativa. Actualment, fer fotografies és la cosa més a l’abast que existeix. Això es deu al fet que amb el mòbil ho podem retratar tot sense tenir els miraments d'abans, quan estàvem limitats pel nombre de fotografies que permetia realitzar el carret. Aquesta limitació feia que t’ho miressis des de diferents angles; i no només això, sinó que calia parar atenció a la llum existent per tal d’obrir més o menys el diafragma, controlar la velocitat i altres detalls. 

   Després, a l’hora de la veritat, quan es revelava i es tenia la còpia, el resultat no sempre era del tot satisfactori, perquè quasi sempre hi havia la convicció que la fotografia s’hagués pogut millorar. Els aficionats actuals continuen fent servir les càmeres de fotografiar analògiques, tot i que la gran majoria d’aquestes han prescindit del carret i han adoptat el que es coneix com a targeta de memòria. Això no vol dir, però, que el fotògraf no continuï tenint l’opció de ser ell qui manipuli la tècnica de les obertures i velocitats.

   Quan la fotografia només era en blanc i negre, hi havia la possibilitat d'instal·lar un petit laboratori a casa i, així, s’acabava dominant la tècnica del revelat i de la impressió damunt el paper, després d’haver estat projectada per l’ampliadora i passada d'allà a la coveta del líquid corresponent. Aquest procés tenia un encant especial. Sobretot, s’havia d’anar en compte de no sobrepassar el temps d’exposició sobre el paper i tenir cura, també, que la immersió en el líquid fos el just perquè la fotografia s’apreciés bé.

   El moment en què la imatge començava a insinuar-se sobre el paper era, sens dubte, el que més curiositat despertava i que culminava un cop es perfilava tot el conjunt. Era aleshores quan la satisfacció inicial es convertia en orgull o, per contra, feia aparèixer un lament inevitable: “llàstima...”. Els aficionats que no disposaven de laboratori a casa seva, freqüentaven el que hi havia al Patronat o en una dependència dels baixos del Maricel.

   El Fotomaig és el resum de tot un procés creatiu, el que van dur a terme els aficionats a la fotografia que, sota el paraigua del “Sitges Foto-film”, van organitzar i participar d’exposicions i concursos a la vila i en altres llocs. De tant en tant, es reunien per anar a fer fotografies pel massís del Garraf, on els núvols es convertien en els seus millors aliats per contrastar el blanc i negre. Més tard, en la intimitat dels seus laboratoris, aplicaven la tècnica del retoc.

   El meu pare n’era un d’ells. Recordo com s'afanyava a ensenyar els seus resultats a l’impressor Joan Puig i Mestre, que també era un gran apassionat de la fotografia. Gràcies a l’amistat que es tenien, el pare el feia partícip de les fotografies que considerava més artístiques; de fet, valorava els consells del Sr. Joan com a autèntiques lliçons i que sempre més li va agrair.

   Actualment, la Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans és l'encarregada de canalitzar aquesta afició amb uns resultats excel·lents. El col·lectiu té com a cap visible Andreu Noguero, sense oblidar-nos de la seva dona, Vicky Planas; tots dos compten amb una dilatada trajectòria fotogràfica avalada per nombrosos i prestigiosos premis, tant nacionals com internacionals. Els acompanyen fotògrafs i fotògrafes d’una gran vàlua i també amb nombrosos reconeixements.

   I mentre escric això, em ve al pensament un altre apassionat de la fotografia, en Damià Martínez, que treballava per al fotògraf professional Ricard Gassó. Per tant, això vol dir que en Damià no feia fotografies artístiques, sinó reportatges: casaments, batejos, comunions i, sobretot a l’estiu, retratava els turistes que es volien emportar un record fotogràfic de les seves estades a Sitges i d’aquelles nits de gresca. Damià, i companys d’ell que van exercir aquesta feina, van ser testimoni de seqüències que les seves càmeres no van captar; però d'aquells reportatges que se n’hagués pogut treure, hi podríem veure un altre Sitges desconegut per la majoria. Del qual ells, com d'altres: serenos i forners, en van ser testimonis. Unes intimitats on no hi faltaven amors i desamors. D’aquí ve l’expressió: “si les parets parlessin...”. Tot i que, de vegades, una imatge val més que mil paraules. La discreció, però, no els va aconsellar disparar.

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de mail del 2026)

EL LLUM DE GAS DE "CAN XIQUILLO"

  

 Mentre no va existir l’electricitat, la llum de les espelmes va fer la seva funció; a elles s’hi van afegir els quinqués i els llums de carbur.I el que són les coses: a casa nostra, al carrer Major, gairebé fent cantonada amb el Cap de la Vila, hi havia la cansaladeria que tothom coneixia com a «Can Xiquillo», regentada pel matrimoni format per en Francesc Planes i Rigol -a resultes del segon cognom, a la casa també se la coneixia per Can Rigolet- i la Francesca Robert i Camps. Les botifarres que elaboraven eren molt apreciades.

   Com a curiositat, considero oportú explicar que a poca distància d’allà, ja al Cap de la Vila -on ara hi ha una entitat bancària-, hi va haver una altra cansaladeria: “Can Xurei”. I en el mateix entorn, al començament del carrer de Sant Francesc, gairebé a tocar del mateix Cap de la Vila (només els separava “Can Pascaret”), la cansaladeria: “Can Candelari”.

   Sembla que l’avui tan temut colesterol, llavors, no se’n sentia parlar. Potser perquè en aquell temps sí que les botifarres eren ecològiques o, més aviat, perquè la gent no es feia analítiques. El resultat de menjar greix i altres coses que, a la llarga, interferien en la bona salut, quan es produïa el desgavell, tenia una definició molt eloqüent: “Ha fotut un pet com un gla”.

   Però bé, anem al gra: el senyor Francesc Planes i Rigol es va voler abraçar a la modernitat i, ni més ni menys, va muntar una fàbrica de gas -com la que ja existia a Barcelona- amb la finalitat de poder-se il·luminar a través d’aquest combustible. La fàbrica es va inaugurar l’any 1896 i, a partir de llavors, es van fer instal·lacions per poder il·luminar els carrers i també l'interior de les cases.

Per encendre l’enllumenat públic, s’esperava que comencés a fer-se fosc i s’apagava amb la primera llum del dia. Un dels encarregats de fer-ho va ser el senyor Antoni Hill, a qui la veu popular, a partir d’assumir aquesta feina , va conèixer com el “fanaler”. Es dona la casualitat que l’home estava casat amb una de les tres germanes que es coneixien com “les carboneres”, en una època en què el carbó de coc era la matèria primera per fer gas.

   El fill del matrimoni era en Josep Planes i Robert, també conegut com el noi de “Can Xiquillo”, que va succeir al seu pare en la direcció de la fàbrica del gas. A més de ser alcalde en diferents ocasions, president del Prado i peça clau del nou Hospital, es va convertir en un personatge molt distingit del Sitges del començament del segle XX. Era amic d’en Rusiñol, en Casas i l’Utrillo, artistes que havien passat per la seva casa del carrer Major, on havien mantingut interessants tertúlies.

   De tota aquella època, més concretament de l’enllumenat de gas, queda un testimoni molt curiós. Al primer pis de la casa del carrer Major, 49 -que es va construir el 1822-, sobresurt de l'edifici un llum de gas que els propietaris van fer instal·lar. M’atreviria a dir que és l’únic element que queda i que dóna visibilitat a aquell enllumenat, tot i que li falta la pantalla esfèrica de vidre transparent que completava el llum.

   A la mort d’en Josep Planes i després de la Guerra Civil, es va fer càrrec de la fàbrica de gas el seu fill, el recordat i admirat Ramon Planes i Izabal, puntal d’aquestes pàgines i nebot de la Lucia Izabal, que tenia una merceria una mica més amunt. La Lucia va acollir a una d'aquellas noies refugiades, la Carme Fernández, que es va casar amb en Josep M. Soler i Soler, en Josep de l'Eco, coincidencias de la vida.

   Per commemorar els 200 anys de la casa -que va passar de tenir una sola planta a incorporar-ne dues més-, el net de la família, en Ramon Buckley i els seus, advoquen per a que es restauri l’emblemàtic fanal i poder-lo mostrar amb tota la seva esplendor, tal com va lluir en el moment de ser la primera casa del poble que disposava de llum de gas. Serà un detall que honorarà la família, i el susdit fanal esdevindrà un símbol dels avenços que ens han portat fins a l’actualitat. Amb el pas de la llum de gas a l’electricitat, aquest element ha estat el fil conductor entre generacions d'una mateixa família, unides per l'amor a la seva casa i a la història del seu carrer, i fent de pont cap a una altra modernitat a la qual, nosaltres, també ens hem abraçat.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de maig del 2026)

DEL CAMINADOR AL TACA-TACA

  Un dels punts d’honor de la humanitat és mantenir-se dret. I, en això, els militars ho tenen ben assolit. Recordo que el 23-F del 1981, quan la Guàrdia Civil va entrar al Congrés dels Diputats, un dels guàrdies va voler doblegar, fins a fer-lo caure a terra, el general que era el vicepresident del Govern. I l’home es va resistir fins al punt que no ho van poder aconseguir. Aquesta resistència tenia un doble sentit: que un militar no  pot claudicar així com així i, en aquest cas encara més, pel fet de ser el número dos de l'executiu.

     Tanmateix, serà bo començar pel començament. Quan naixem som fràgils a més no poder, mentre que, amb el pas del temps, es van assolint progressos. Un dels més importants és el fet de caminar, que no s’aconsegueix d’avui per demà. El mètode més freqüent era agafar la criatura pels braços i ajudar-la a fer les primeres passes; però, com que qui es prestava a aquesta tàctica s’havia d’acotar molt, acabava esllomat.

   Per a facilitar aquesta pràctica existien ,-desconec si ara s’han modernitzat-, o potser es prefereix que la criatura gategi fins que guanyi seguretat i, per si sola, es vagi aixecant i agafant-se allà on pugui fins a deixar-se anar.

     Al començament costava una mica mantenir-se dret però, una vegada agafada la pràctica, les rodes giraven a tota pastilla i la criatura i el caminador arribaven a tot arreu. Després en van sortir uns de més sofisticats per tal d’evitar les caigudes; consistien en el fet que la criatura anava agafada per les cuixetes, deixant que els peus arribessin just a terra per impulsar-se i caminar. Aquest sistema, però, semblava que tenia l’inconvenient que, després de tant fer-lo servir, la criatura quedava una mica garrella, una posició que acabava desapareixent, però que, si més no, ja representava una mica de problema afegit.

    Fins que, tot d’una, la criatura caminava sola. Aquestes primeres passes sempre han estat motiu d’alegria. A partir d’aquí, mantenir-se dret quan et plagui i poder caminar és una sort. I tot va bé fins que també, amb el pas dels anys, les cames es fan més feixugues i es perd agilitat; sembla que costa una mica caminar, no es va tan lleuger o s'està potser menys segur, a causa de perdre una mica l’estabilitat. I aquí torna a aparèixer l’honor personal: s’ha de mantenir el cos dret quan sembla que aquest es vol inclinar cap endavant. Sobretot drets, que l’os Bertran no es doblegui.

   Ah, ja! Tanmateix, una cosa és voler i l’altra és poder. I ve la recomanació: “I si agafessis un bastó?”. Ni parlar-ne, que això fa vell! Endavant, doncs. La mateixa conclusió es produeix quan es recomana un casal, per anar-hi a passar una estona. Molts s’hi neguen amb el raonament que allà hi va la gent gran. 

   Hi va haver una època en què els “americanos” van portar la moda d’acompanyar-se d’una canya i vestir tot de blanc. Recordo en Joan Carbonell -en Joan de la roba, tal com el coneixíem- i el seu veí, en Josep Maria Bartés, que van adquirir aquest costum en aquelles illes; quan eren a Sitges, van continuar amb aquesta tradició de la vestimenta blanca i d’acompanyar-se d’una canya. A més, en Joan Carbonell va ser alcalde de la vila i, com a tal, en actes oficials s’acompanyava de la vara amb la qual es distingeix la primera autoritat del poble.

   Després, a uns convilatans els va agafar la dèria de fer bastons de sabina; no només això, sinó que alguns els treballaven i els conferien una estructura artística. Sembla que això es va acabar quan van prohibir tallar-ne al bosc. Mentrestant, sembla que estava de moda lluir un d’aquells bastons, fet que dissimulava que fossin necessaris per a ajudar-se a caminar.

   I com més ens allunyem dels anys del caminador, més ens anem apropant a l’època del taca-taca. Quan el bastó tampoc és prou efectiu, vet aquí aquest invent tan simple, però tan pràctic. N'hi ha de molt sofisticats; només els falta la marxa enrere i els intermitents... Bromes a banda, són d’una gran utilitat i faciliten que la mobilitat de les persones millori i, al mateix temps, que puguin caminar amb una certa seguretat. Abans, anar dret o encorbat anava en consonància amb el fet de ser presumit; però amb l’edat també es prescindeix de determinats detalls: el que val és estar viu i fer honor a allò que diuen els castellans: “Ande yo caliente y ríase la gente”.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de mai del 2026)

DEL PATRONAT A L'UTRILLO

  

         L'Escola Miquel Utrillo, amb el capgròs  que van fer els alumnes de 1r ajudats per les tutores i sota la direcció artística de l'Albert Sarasa, que representa a l'Utrillo. La fotografia és feta per la Carme Yll, que és professora de l'escola.

   L’altre dia, al visitar el Patronat, vaig trobar que hi faltava una sala. Això es va produir quan, entrant a la dreta, ara s’hi troba una portentosa escala que condueix a la capella i aquí s’ha acabat tot. Em faltava aquell gran espai al qual s’accedia després de superar uns esglaons.

   Desorientat, ho vaig estar comentant amb els altres visitants amb les quals vaig coincidir. Fins que vaig trobar l’amic Josep Maria Matas, que em va donar les consegüents explicacions. Resulta que, després de superar els esglaons que he esmentat i continuant en línia recta, l’edifici es prolongava cap a la banda del pati. Un pati que va quedar escapçat quan s’hi va construir un edifici amb entrada pel carrer de Sant Bonaventura i un altre amb entrada pel carrer de Sant Josep. A resultes d’això, es va enderrocar aquesta ala on hi havia la sala que trobava a faltar. 

   I era en ella on hi coincidia bona part de l’essència d’aquesta institució, un espai polivalent que va estar destinat a diferents usos. Com fer les funcions d’escola. Per a mi, el més emblemàtic eren els assaigs que hi feien la Colla de Caramelles de l’entitat. Aquell espai també acollia els moments previs a la primera cantada, la de la nit del dissabte de Glòria, on tenien un especial protagonisme els que la resta de cantaires anomenaven “els tenores”, als quals m’he referit altres vegades.

   Arribaven exageradament tapats, sobretot el coll, i a penes parlaven per no forçar la veu; els entrava una mena de por escènica que els feia estar angoixats, fins al punt que els semblava que farien mal paper. A resultes de tot això, li manifestaven al director, Jordi Pañella, la seva renúncia a fer el solo, i ell, que ja ho sabia de cada any, els interpel·lava: “Ostres, no fotis!”. Davant d'això, encara es planyien més de la seva poca disposició provocada per motius aliens a la seva voluntat, sobretot perquè consideraven que no tenien la veu en condicions. 

   Però el Patronat era quelcom més, tal com altres plomes i persones coneixedores del tema ja han descrit. Sense oblidar-nos que a la seva capella hi va haver la imatge de la Mare de Déu de la Caritat del Cobre, a la qual professaven molta devoció la família Cordero (de l’Ave Maria), benefactora de l’entitat, i també la sitgetana Caritat Vidal, juntament amb altres famílies, sobretot de procedència cubana.

   El dia de la Inmaculada Concepció era quan el Patronat celebrava la seva festa, s'hi feien molts actes on no faltaven les representacions teatrals, les sardanes al mateix pati; precisament allà on també tenien lloc aquelles inoblidables sessions de cinema a la fresca.

   Coincideix amb la reobertura del Patronat la celebració dels 50 anys de l’Escola Miquel Utrillo, de la qual actualment n’és director l’Enric Canalda, una fita important dins del camp educatiu de la vila. Per celebrar-ho, durant tota la setmana passada i el divendres en concret, es van fer diferents actes en els quals els protagonistes van ser els alumnes actuals, el professorat, antics alumnes, exmestres i persones vinculades a l’escola.

   Pel que fa al cos docent, permeteu-me que, en representació de tots, recordi una mestra que ens va deixar de manera inesperada: la Matilde Ramos. Esposa del també professor José María Irigoyen, i alhora la Matilde era germana de la Laura Ramos, qui va exercir de mestra a l’escola Esteve Barrachina. La trajectòria docent d’aquesta també va ser molt fructífera. 

    Sempre vaig tenir la convicció que la Matilde, tot i no haver-la tingut de professora, atresorava moltes virtuts per a aquesta professió: jovial, alegre, simpàtica, exemple de bona sintonia amb tothom i, sobretot, era una excel·lent mestra. Davant de totes aquestes virtuts, la mainada li professava devoció. Eren temps en què als mestres els precedia el tracte de “doña” i “don”; en definitiva, un tracte de respecte.

   Un altre detall molt simpàtic és que, divendres a la tarda, en obrir les portes per rebre tothom qui s’hi va voler apropar, l'encarregada de fer-ho va ser la Regina Mirabent, portera de l’escola durant molts anys. Aquest fet ha emocionat més d’un i d’una, ja que l’acció ha vingut acompanyada d’un cúmul de records. Tornar a l’escola i retrobar-se amb mestres i companys sempre és motiu de satisfacció,  però també de nostàlgia per aquells que ja ens han deixat, com la Matilde Ramos.

                                        J.Y.M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 d'abril del 2026)

LA TERRA D'ESCUDELLA

                         Els derivats de la terra d'escudella

    Rentar i netejar són uns principis amb què l'ésser humà s'identifica i que s'esforça a mantenir. Per satisfer aquesta voluntat d'higiene, el mercat ofereix tota mena de productes per fer net i mantenir el nostre entorn en condicions òptimes.

   Tanmateix, no sempre ha estat així. Antigament, a les cases es feien ells mateixos el sabó amb sosa càustica i una barreja d’olis i greixos que treballaven fins que quedava pres; per fer-lo més flairós, hi barrejaven farigola o romaní. Els de la meva generació això no ho hem viscut, però sí que recordo unes pastilles de sabó, d’una mida una mica gran, on a la part superior sobresortia la forma d’un llangardaix i que, per si no quedava prou clar, s’acompanyava d’unes lletres on es llegia: “Lagarto”. Era un sabó que igual servia per rentar-se les mans com per refregar la roba que es rentava al safareig.

   A la Drogueria Suburense del carrer Major hi treballava en Martínez. M’agradava el seu to de veu i l’expressió que donava a les frases que emprava per aconsellar o enaltir les propietats dels productes que demanaves que et despatxés. Una veu profunda que acompanyava unes conclusions per sucar-hi pa. L’home també vivia en aquella casa de la cantonada de Can Perico, a sobre del bar d’en Juanillo, on dies enrere també hi vaig situar els pares de l’Angelito Hernández i un bon nombre de persones, de manera que et donava la sensació que mig Sitges vivia allà. Amb el to d’aquella veu que a mi tant m’agradava escoltar, sempre buscava que la frase que pronunciava acabés amb una mena de rodolí. No sé si era de la seva invenció o, potser, d’un anunci propagandístic establert quan, per exemple, demanaves lleixiu i et sortia amb aquesta: “Lejía El Guerrero, lava la señora, lava el caballero”. Més enllà dels productes, en Martínez ens venia passió per la feina ben feta; amb la seva veu profunda, transformava l'acte de comprar en una lliçó de saviesa popular.

   Però anem allà on vull anar a parar. Com a precursor de tots els productes per netejar que existeixen avui dia, no ens hem d’oblidar de la terra d’escudella. Era una terra fina i blanca que s’extreia de petites cavitats situades entre Puigmoltó i la masia de la Serreta, camí de Vilanova. La gent d’aquest llogaret n’omplia bosses i les baixava a vendre als veïns de Sitges i també als negocis d’hostaleria.

   Vet aquí que la terra d’escudella servia per a netejar-ho quasi tot; les mestresses de casa la barrejaven amb l’aigua de la galleda quan fregaven el terra agenollades. Les propietats desengreixants de la susdita terra feien possible que els terres de les cases quedessin més nets. També servia, sobretot, per fer net els contorns d’aquelles cuines econòmiques i els culs de cassoles i olles. La terra d’escudella era el producte perfecte per a aconseguir la sempre desitjada netedat.

    Després de molt de temps en què aquesta terra va ser molt apreciada i utilitzada, van començar a sortir al mercat uns altres “polvos”, amb components químics, que semblava que oferien les mateixes propietats. Perquè la gent els comprés, els introductors del producte van idear un sistema molt atractiu. Com que es venia a granel, segons el pes escollit, aquest es traduïa en una quantitat de vals que després, un cop aconseguit el nombre requerit, es bescanviaven per coberts, plats, vasos... Un reclam que va tenir molta acceptació, fins al punt que, en el moment de rentar els plats, els abocaven a l’aigüera sense cap mena de mirament, amb l’única voluntat que s’acabessin aviat per tornar-ne a comprar més i, per consegüent, aconseguir més vals bescanviables.

   D’aquesta simplicitat pel que fa als productes de neteja hem passat a una gran abundància, amb una varietat innombrable de marques destinades a la higiene. Mentrestant, les rentadores i els rentaplats han alleugerit la feina de rentar la roba i els plats: només cal introduir el producte adequat a la ranura pertinent i la màquina fa la resta. Han quedat per a la història aquelles voluminoses pastilles de sabó i la pròpiament dita terra d’escudella. És per això que he considerat, abans que sigui massa tard, dedicar un record a aquest producte  que proporcionaven la gent de Puigmoltó i de Sant Pere de Ribes. I també a aquells altres que, amb la mateixa finalitat, els botiguers encabien en paperines de paper i es gastava, a gratcient, en el moment de rentar plats i coberts, perquè semblava que, amb els vals que s’aconseguien, renovar la coberteria i la vaixella sortia de franc.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2026)

EL PINTOR DEL CARRER DE CASA

   

 

    Podem estar satisfets de tenir un poble que inspira art, raó per la qual atreu l’atenció de fotògrafs i també de pintors. Durant uns quants anys, el llavors anomenat Sitges Foto-Film organitzava pels voltants de Nadal una exposició nacional de fotografia; entre les bases, n’hi havia de destinades a premiar la millor fotografia de tema Sitges, premi que van guanyar fotògrafs locals -entre ells el meu pare- i d’altres d’arreu.

  Eren fotografies molt emblemàtiques que posaven en relleu els encants de la vila, sobretot en uns anys en què les barques de pesca s’entraven a la sorra de la platja de la Fragata. Els seus grans llums, la disposició de les mateixes barques, amb la imatge de l’església al fons i unes impressionants nuvolades -tot en blanc i negre-, conformaven una temàtica en la qual els aficionats a la fotografia s’inspiraven.

    Entre aquestes, recordo una fotografia d’en Josep Tutusaus Zarrán on es veia un pescador de canya; el més sorprenent del cas és que es podia apreciar perfectament el fimbreig de la punta d’aquesta, senyal inequívoc que picaven, i en Pepet, entusiasmat, no parava de dir: “Mira com es belluga!”.

    Dins de la mateixa dinàmica dels concursos, i com a part dels actes de la Festa Major, s’organitzava un concurs de pintura ràpida. Aquest esdeveniment permetia contemplar un gran desplegament de pintors i pintores que havien plantat els seus cavallets al passeig i pels carrers de la vila. Resultava molt interessant seguir la seva evolució per veure com la seva obra anava agafant forma i color. Aquella imatge es va repetir amb els artistes que es posaven a pintar al passeig durant els mesos d’estiu i aprofitaven per vendre la seva obra.

   Entre ells, recordem un tal Bayo, que distribuïa la seva obra al voltant de la base gruixuda  d’una palmera. Un altre artista que va començar la seva trajectòria en aquest mateix passeig va ser el recordat Manuel Blesa, que es dedicava a dibuixar les cares dels turistes que li ho demanaven i que s'emportaven un record de la seva estada a Sitges. Un altre dels habituals va ser en Manel Ferrer, que es posava a l’alçada de l’Hotel Subur i que tantes vegades va pintar aquell passeig amb l’església al fons; la seva esposa l’ajudava en la part logística i comercial.

      Com també recordo la presència del pintor Josep Mestres Cabanes, escenògraf del Liceu, el teatre líric per al qual havia pintat decorats sublims. Eren d'una perfecció brutal, fins al punt que un dels assistents a una representació del teatre de la Rambla, quan aquesta va acabar, volia comprar uns plats que apareixien en l’escena.

    El pintor i la seva família tenien un pis al carrer de Sant Bartomeu on passaven temporades. Durant aquests dies se’l podia trobar amb el cavallet parat pintant racons del poble. Com que ell ja era gran, la seva filla, Isabel, l’ajudava a transportar el cavallet fins al lloc triat i després feia el mateix per tornar cap a casa.

   Cal remarcar que a Sitges se celebren els concursos de pintura Sanvisens i d’escultura Pere Jou. En Ramon Sanvisens també tenia casa al carrer Tacó, i un deixeble seu va ser l’amic Rafel Monzó Bertran . L’escultor Pere Jou tenia el taller al costat de la casa del pintor Joaquim Sunyer.

   I tot això ve al cas perquè l’altre dia, al carrer on visc, sembla que hi va establir el taller un pintor desconegut a qui no importava el paisatge que es veu des d'allà: els contenidors de brossa i els carretons d’anar a comprar que transporten les senyores. És un carrer on precisament va viure en Rafel Monzó i on ara viu el seu germà Daniel, que també és un extraordinari artista plàstic.

    Aquest pintor desconegut, en el seu improvisat taller a l’aire lliure, crea una obra que és el reflex de la seva inspiració; per tant, sembla que no necessita inspirar-se en el paisatge, sinó només en la lluminositat que li ofereix aquest raconet. L’únic que trobo malament és que, pel que es veu, després neteja els pinzells a la paret. Hauria d’haver llegit el missatge d’unes rajoles que comercialitzava  el Sr. Francisco Tormos a la botiga de ceràmica que regentava al carrer Nou i que també tenia incrustada a la paret dels baixos de casa seva,  -que precisament és on va viure en Rafel i ara en Daniel Monzó-, on es llegia: “No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització”. 

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 d'abril del 2026)

DIUMENGE DE PASQÜETES

   

 En Josep Antoni Serra i Alsina, el creador d'en Lalo. Representat a la dreta de la imatge i que es troba en el jardín de l'Hospital de Sant Antoni de Vilanova.

   El diumenge de després del diumenge de Resurrecció (Pasqua) es coneix amb el nom de Diumenge de Pasqüetes. Aquí a Sitges no tenia cap altra transcendència que ser el dia escollit per la colla de caramelles del Patronat (avui Sitgetanes) per anar a fer la preceptiva costellada a les Casetes.

    I si a la vila el plat fort era la costellada, a Vilanova y la Geltrú celebraven el Combregar General. A les vuit en punt del matí, a l’església de Sant Antoni Abat, s’obrien de bat a bat les portes i apareixia el sacerdot portant les Sagrades Formes. Els caps visibles, a més del mossèn, eren en Josep Antoni Serra i Alsina i el metge Isidre Magriñà i Sanromà, germà del ballarí i coreògraf Joan Magriñà i Sanromà. El motiu d’aquell encontre era portar la comunió als malalts, a les persones amb mobilitat reduïda i a les parteres que també tenien un clínica, molt a prop de l’església. Tot transcorria  amb l'acompanyament dels pocs feligresos que hi assistien i de la banda de música de Sitges, que comptava també amb músics de Vilanova, mentre s’interpretava l’Himne Eucarístic.

    En Josep Maria Serra i Alsina era molt popular a Vilanova, sobretot per la seva bona predisposició a l’hora d’organitzar actes benèfics, la majoria dels quals anaven destinats a recaptar fons per a l’Hospital de Sant Antoni. Havia treballat en una fàbrica tèxtil de la població fins a acabar sent conserge de l’Ajuntament i finalment el responsable de protocol. Va crear un personatge imaginari que va tenir molta repercussió i influència a Vilanova: en “Lalo”, representava un nen al qual donava veu el propi Serra i que venia a ser una rèplica d’en Maginet Pelacanyes de Tarragona. En Serra i en “Lalo” protagonitzaven un programa de ràdio els diumenges al migdia que es titulava “Luz y alegria” i tenia molta audiència. Mentre que l’isidre Magriñà, l’altre cap visible de l’esmentat Combregar General, tenia clínica a la mateixa plaça de la Vila, fent cantonada al carrer que desemboca a la Rambla.

     Pel que fa a la banda que es formava per a aquesta íntima processó, hi havia format part un altre personatge popular de la Vilanova d’aquells anys: l’Òscar Martí i Bruna, qui també va ser membre de la Cobla Sitgetana. L’Òscar va coincidir amb en Serra quan tots dos treballaven per a l’Ajuntament; l'un com a responsable de protocol i l’altre com a sereno de nit durant uns anys. Sempre va mostrar un humor fi i brillant, molt similar al que emprava el còmplice d’en “Lalo”. 

   En un d’aquests diumenges de Pasqüetes, tornant del “bolo”, els músics sitgetans, quan es trobaven a l’alçada de la recta de la Mata, van sentir un fort soroll. Tots els ocupants del cotxe van témer per la sort del bombo que portaven lligat a la vaca del vehicle. De seguida van parar a la cuneta i el conductor va dir a en Cristobal Rubí Aguilera, que era el músic que seia més a prop de la porta que donava a la vinya, que guaités a dalt per veure si tot estava en ordre. L'home així ho va fer: després de fer-hi un cop d’ull, es torna a seure, tanca la porta i diu: “No hi ha res, no”.

   En aquell moment, el conductor es disposa a reprendre la marxa, però quan ja havia recorregut uns metres, reflexiona sobre la conclusió del músic: “Què vols dir, que no hi ha res?”. I aquest li contesta: “Doncs que a dalt de la vaca no hi ha res”. Allò que diuen que se’l volien menjar sempre ho he considerat exagerat, però que el van maleir, no en tingueu cap dubte. I l’observador del bombo, com si la cosa no anés amb ell, no es cansava de repetir: “Jo ja he dit que no hi havia res... és ell qui ha volgut continuar”.

     Costums i tradicions que han protagonitzat la gent de Sitges i els nostres veïns vilanovins. Aquesta vegada, quan ja havien passat les cantades de les caramelles, una tradició que encara està força arrelada a la vila. A Vilanova, els músics sitgetans també hi havien anat a tocar; primer els Dies Sants, com a components dels “versets” (dos o tres músics que acompanyaven els misteris), i després el diumenge de Pasqua en el transcurs d’unes caramelles que organitzava l’arxipreste mossèn Joan Escala. A aquest últim, en Josep Torrents el treia de polleguera per les continuades sacsejades i perquè presumia, a l’hora d’afinar, que el seu instrument ja l’havia comprat afinat.

                                                J.Y.M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2026 )

CANTEM COMPANYS, CANTEM TOTS JUNTS

    El mestre Jordi Pañella dirigint les Caramelles, amb el Pérez portador del pal de la cistella, al Niu de la familia García-Munté

 Per a qui escriu aquestes línies, la fotografia suggereix diferents interpretacions. La més emblemàtica és l’actitud del mestre, en Jordi Pañella, que acluca els ulls com a senyal de concentració davant el cant de les Caramelles; en aquest cas, de la colla que tots coneixíem com la del Patronat i que per la qual, durant molts anys, va compondre peces que desprès va dirigir  magistralment.

   En un segon pla hi apareixen el pal i la cistella, el detall visible on se’ns presenta la primavera: per la delicadesa de les flors del ram i l’artesanal engalanada d’aquesta, on es mostra la sensibilitat de l’autora; en aquells anys, l'encarregada de guarnir-la era la modista Trini Sabaté. Un element, aquest de la cistella que fan fimbrejar les tres colles. Darrera cada cistella resta en l’anonimat l’autora responsable d’engalanar-la, no així la seva acurada creació artística, que ja es fa palesa des de la distància. A més de mostrar-se airosa  quan les tres colles surten  a cantar la Pasqua; la fragància de la primavera i la bellesa de les noies sitgetanes.

   I vet aquí un altre personatge imprescindible dins les colles: el portador del pal. En aquest cas es tracta d’en Pérez qui, juntament amb el seu germà Manolo, exercia l’ofici de drapaire. Es dona el cas que aquest darrer també va formar part de la Colla del Patronat, on aportava la seva veu excel·lent. També l'Esteve Sucarrats feia de drapaire i igualmente era un puntal de la mateixa colla de Caramelles.

   I aquí coincideix una altra curiositat: l’ofici de drapaire, que es pot dir que ha deixat d’existir al nostre poble, alhora que han proliferat els que anomenem “ferrallers”, perquè només compren ferralla.

   Els Pérez tenien el magatzem al carrer de la Carreta, en una època en què a la vila hi havia de drapaires ells i els germans Mir, ubicats entre els carrers Joan Maragall i Isabel Julià.  i en Sucarrats per allà el barri de Sant Crispí. Uns i altres anaven per les cases i compraven el paper, el vidre o la ferralla, fent servir per pesar les típiques romanes de mà sota l’atenta mirada del particular, que restava pendent de l’agulla que marcava el pes.

    La Colla del Patronat tenia el privilegi, o no, de comptar amb tres portadors del pal: el mateix Pérez, en Reina i en Ciré. Aquest últim els coordinava i els transmetia les instruccions pertinents, mostrant una exigència potser desmesurada pel que es tractava. El cas és que, sovint, els de la colla trobaven la cistella recolzada a la paret i sense cap dels tres portadors, que s’havien esbatussat entre ells. Corresponia llavors al cap de colla fer de mediador per a redreçar la situació i que tornessin al seu lloc de responsabilitat. El seu retorn, però, no era garantia de res: tenien la cua de palla i a la més mínima se’ls encenia i... tornem-hi!

   I la darrera observació: el lloc que mostra la fotografia és la casa que es coneixia com el “Niu”, de la família Garcia-Munté. Allà, les tres colles hi anaven a fer els seus cants durant el matí del dilluns de Pasqua, dirigides pels seus respectius directors: el mestre Manuel Torrens, en Jordi Pañella i en Gabriel Pallarès. Aquest darrer, però, sovint feia el salt: es quedava fora, al carrer, i traspassava la batuta a en Quimet Ràfols, que tocava el violí amb els músics de l’acompanyament musical.

    Fetes les salutacions pertinents, la senyora de la casa preguntava per l’absència del mestre Pallarès, que en Quimet excusava dient que s'havia trobat indisposat. Mentrestant, en Pallarès aprofitava per escoltar des de fora els cants que ell mateix va dirigir durant molts anys. Aquesta “escaquejada” obeïa al fet que el mestre no era gens amant dels elogis i, sabent que allà en rebria molts, preferia no haver de fer el “cuculot”. A més, cada any la senyora li demanava un guió de l’americana i el vals perquè la nena els toqués al piano; una petició que el mestre mai va rebutjar, però que tampoc va satisfer mai, una altra raó per delegar la direcció.

    Aquella desaparició d’escena també li servia per escoltar des de la distància com sonava tot plegat. Era una oportunitat que aprofitava, quan anaven sortint al carrer músics i cantaires, per continuar fent les observacions que creia oportunes. Unes reflexions que s’allargaven fins gairebé acabar les cantades, sempre amb el mateix raonament: “No sé què és, però no ho sento com jo ho he compost...”.

       ...Cantem i vetllem que ja dormirem quan morirem.

         Molt Bona Pasqua!                                                 

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'abril del 2026 ( Dijous Sant)

PER SANT JOSEP, EL BROT AL CEP

La natura és sàvia, més que tots els avanços com aquest que es coneix com a intel·ligència artificial. L’únic que la fa anar una mica de bòlit és això del canvi climàtic. Per exemple, a causa de la bonança hivernal que fa que les temperatures siguin suaus, tot i que potser aquest any ha estat una excepció en què ha fet més fred i ha nevat molt a les muntanyes. També la pluja ha estat constant i han bufat vents que no estem acostumats a suportar, mentre els temporals de mar quasi no han deixat treva.

   És així com, a causa d’aquestes progressives pujades de les temperatures, observem que els ametllers, que floreixen ja ben entrat el gener, s’avancen una mica més del normal. També una de les flors més primerenques a florir és la mimosa. Però estaran d'acord amb mi que la flor de l’ametller és una petita obra d’art amb la qual la natura ens obsequia en ple hivern. És tan fràgil com bonica, i engalana els arbres com un esquitx de color que es vol avançar a la primavera contra tot pronòstic, perquè quan això passa encara falten uns mesos per arribar-hi.

     Ho ha descrit molt bé el ribetà Lluís Giralt i Vidal en el seu article de la setmana passada en aquestes pàgines de L’Eco, quan es refereix a les ravenisses blanques que, també durant l’hivern, posen un toc de color a les vinyes esmorteïdes; aquestes semblen sobresortir damunt una terra erma, però no és així.

   Aquestes ravenisses em tenen el cor robat: un altre esquitx de blanc que ens fa adonar que la terra mai no dorm del tot. Són tan fràgils, tan poca cosa, que el vent, per poc que bufi, no els dona treva. En aquests moments de calma, d’impàs al camp, la seva espurnejant blancor resulta tan dissimulada en un sol brot com molt vistosa quan les observem agrupades a sota les soques dels ceps.

   La gent de pagès és qui millor coneix l’evolució de la natura pel que fa a allò que tenen plantat. Amb el retorn d'aquestes pluges generoses, els sembrats verdegen i estenen una immensa catifa pels camps on s'ha sembrat. Mentrestant, no treuen l'ull de la vinya per observat si es compleix la predicció que diu: “Per Sant Josep, el brot al cep”.

   La festivitat de Sant Josep va ser la setmana passada i aquest cronista -a qui agrada caminar pel camp, escoltar-ne el silenci i seguir l’evolució d’aquesta natura que dona vida a tot el que creix sota la seva protecció- ha pogut observar com, efectivament, la vinya ja rebrota. Curiosament, ho ha fet una varietat, amb una insinuació de pàmpol, diminuts, mentre que l’altra té els brots embotornats, a punt d’esclatar, però li falta un no res per fer-ho.

   Com que els ametllers han florit abans , les fulles ja engalanen d’un verd elegant les branques, com es pot apreciar en el fons de la fotografia. També aviat, pels volts de Sant Joan, hauran crescut els ametllons que tant ens agradava menjar; inclús la seva pell vellutada ens semblava bona, fins que arribàvem a l’ametlla tan tendra que se’ns desfeia a la boca.

     Era un petit privilegi per a una joventut que gaudia de petits detalls que ens oferia la natura durant els passejos que fèiem, tot sovint, pel camp. Avui em costa pensar que hi hagi algú que es presti a menjar ametllons que, és clar, s’havien de menjar amb mesura per tal de no causar un col·lapse intestinal. 

   I amb tot això arribem a les portes de la Setmana Santa, quan també s’ha dit que, quan Nostre Senyor està exposat al Monument, les farigoles són més flairoses. Una altra herba boscana la florida de la qual és potser la més tímida de totes, però la seva flaire és tan captivadora que ens delatava quan, el Divendres Sant, després d’haver anat a menjar l’arengada a la muntanya, en portàvem un pom lligat a la motxilla o al sarró. Avui, si no portes l’arengada cuita de casa i no amagues les farigoles de la vista, et poden sentenciar a no sé què.

   Ben aviat les vinyes de les entrades del poble vestiran de verd el paisatge i faran honor al poema de Josep Maria de Sagarra: “Vinyes verdes vora el mar”. Per sort, encara la vinya ens saluda quan arribem a casa, vinguem pel cantó que vinguem. I amb la seva verdor, donem la benvinguda a una nova primavera, flairosa i ufana.

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març del 2026)

LA PUNTUAL DE GIRONA

    La fleca La Puntual de Girona, on els clients esperen a la vorera

    Voltant per aquests mons de Déu, tot sovint et trobes amb sorpreses agradables que van associades a uns costums destinats a satisfer i donar gust al paladar, sobretot quan es tracta de cercar el pa més bo. Avui dia, la cultura del pa té molts seguidors i és extensa i variada; una varietat destinada a satisfer totes les preferències o, també, a seguir un règim alimentari que requereix un determinat tipus de pa. D’aquí ve la gran diversitat que els forners elaboren: pa de sègol, de kamut, integral, de llavors, pa moreno, pa amb nous, pa de coca... I n’hi ha que diuen que fan:  “un pa com unes hòsties”. Bé, això ja és un altre tema.

   Era l’època en què el pa es venia a pes i, si demanaves una barra de quilo, aquesta es pesava; si no arribava al pes, es complementava amb el que es coneixia com la torna. Un tros que no acostumava a arribar a casa perquè es menjava pel camí i sabia a glòria.

   A Girona hi ha una fleca molt original que porta per nom La Puntual, i que recorda el negoci que va immortalitzar Santiago Rusiñol (en record d'aquest, la botiga dels Museus de Sitges també porta el mateix nom). La de Girona és molt singular: la fleca no té espai físic per al públic; els clients esperen a la vorera del carrer que els toqui el torn i són atesos en una de les dues obertures laterals. A la part central de la vidriera hi ha exposats tots els productes: pa, coques, brioixeria, pastes i tota mena d’especialitats de la casa. La resta de l'interior és tot obrador.

     Quan la clientela sobrepassa uns límits, els dependents de La Puntual obren els diferents espais existents en les obertures que hi ha a la façana, ben delimitades i amb mostradors de treure i posar originalment preparats, de manera que els punts de venda s’amplien. Per tant, els espais s'obren o es tanquen segons la demanda del públic.

    En Joan Pujades és l’amo i junt amb la seva muller i fills, està envoltat d’una bona plantilla de treballadors/es que, en tot moment, mostren una simpatia i una atenció admirables. Tot sovint t’obsequien amb un detallet del que elaboren, fet que recorda aquella “torna” a la qual em referia. És un gest que s’agraeix i que fa que la clientela els sigui fidel, no només per aquesta generositat, sinó també per la bona qualitat de tot el que fan.

    I, per a més sorpresa, quan en Joan té els encàrrecs preparats per als clients de sempre, ell mateix els va a repartir. Ho fa valent-se d’un mitjà que ens recorda els anys 20, quan molts establiments feien servir una bicicleta a la qual enganxaven un remolc molt singular: un petit espai tancat, més alt que ample, amb l'anunci de la casa pintat a les parts més visibles. En Joan pedala arrossegant aquest annex, on a l'interior disposa el pa i la resta d'encàrrecs pels establiments de la restauració i l'hostaleria, que prèviament li han fet. El nom de "La Puntual" fa honor al seu significat gràcies a l’eficiència del forner que, amb el davantal enfarinat i el casquet -semblant a aquella gorra allargada que també es feia amb paper de diari-, fa que els encàrrecs arribin puntuals a la seva destinació.

   Girona és capital de província, però conserva molts detalls que l’agermanen amb els costums dels pobles, com aquest fet tan curiós d’una fleca on el nucli principal el trobem a la mateixa vorera. D’aquesta manera, els ciclistes -que a Girona n’hi ha molts- poden comprar el que necessiten gairebé sense haver de baixar de la bici, i els gossos no s'han de separar dels amos. Són un bon nombre d’avantatges, també sostenibles, pel fet de trobar-se a l'aire lliure, on tothom respecta el torn sense ni tan sols haver de recórrer a l’aparatet que dispensa el número. Tot plegat amb un contacte directe amb l'amabilitat del personal i la generositat de l’amo. En un temps on encara amassen i couen el pa a la nit per tal que, a primera hora del matí, els clients el trobin calent, acabat d’enfornar. Els de La Puntual porten la son endarrerida per ser puntuals quan el dia neix. Tot plegat, en un espai envoltat d’originalitat i on es pot entreveure un caire rusiñolià que fa honor al nom de l’establiment.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de març del 2026)