LA SAFATA ES MODERNITZA

      El diner en metàl·lic tendeix a desaparèixer, com ens ho  demostra el fet que cada vegada en portem menys amb nosaltres. Ja hi ha països que no el volen i només accepten que els hi facis els corresponents pagaments amb la targeta de crèdit. Doncs aquí anem pel mateix camí. Prova d’això és que s’han suprimit uns mínims, que cada establiment acomodava, quan el client volia pagar amb ella. Suprimits aquests, igual es pot pagar  el diari, el cafè o altres menudeses per l’estil. 

     Uns canvis de rutines que fins i tot els més grans han anat assimilant. Quan molts estaven acostumats a comptar en duros, quan es tractava d’un quantitat una mica gran, Com per exemple, quan encara hi havia les  pessetes, davant una quantitat de sis-centes pessetes, preguntaven: “ i això quants duros són?”. Amb l’arribada de l’euro ells i nosaltres vam quedar una mica descol·locats perquè encara es pretenia assimilar aquell cost amb pessetes, fins que poc a poc ens hi hem anat adaptant. I per a fer-ho més pràctic tot plegat, hem considerat que la targeta  facilita la compra del que sigui. Una modalitat a la qual també s’hi ha afegit els qui encara comptaven en duros.

    Sigui com sigui, mai s’han tirat masses duros a la safata, que es passa durant la celebració de les misses. Abans caldarilla, com a molt una pesseta de paper. A excepció dels senyors que hi acostumaven a tirar un bitllet dels grossos i que causava admiració a qui la passava i als veïns del banc on es seia el generós benefactor. A costat una mica, però al final s’han substituït  les safates al descobert per una mena de saquets amb mànec on s’introdueix el donatiu i ningú s’assabenta de la quantitat introduïda.

    Va arribar un punt que per anar a missa, a la nostra parròquia, s’hi havia d’anar ben previst de calderilla i d’alguna que altra moneda de més valor. Perquè abans començar  passava en Virgili Lanau, que cobrava el dret per asseure’s  a la cadira, ja ho havia fet la seva mare. Si el feligrès s’havia descuidat de portar diners, la mirada de Lanau, si només era la mirada, feia que ja no te’n oblidessis  mai més de no contribuir, per només un cèntim, si és que hi arribava, al dret de poder seure. Això per una banda, desprès, en el moment de l’ofertori, et passaven la safata i ben poques persones hi deixaven de col·laborar. Una safata que fins i tot la passava el propi senyor rector, mossèn Pasqual Prats Boira. I qui era el maco que feia el ronsa davant la presència del Senyor  Rector? I  poc a poc la safata va ser posada en mans d’unes senyores que la passen amb molta discreció.

     Arribat un punt, però, que les caixetes recaptatòries que hi ha repartides per totes les esglésies tendeixen a quedar buides. Pel motiu que els comentava, que la gent no acostuma a portar diners a damunt. Solució, posar en un lloc visible una maquineta, on el feligrès tria la quantitat que vol aportar i tot seguit la pot satisfer passant la tarja  de crèdit. No hi ha res impossible, tot està inventat. Només cal estudiar que es fa amb la safata, si no es vol arribar  a la mateixa situació que les esmentades caixetes, i que aquesta es quedi buida. És clar que ja existeix la solució, recórrer al datàfon que es fa servir per cobrar. 

     Mentre escric això, penso amb l’escolanet centenari del Vinyet, la presència del qual obeeix al fet de recaptar els donatius, dels grans i de la mainada, quan a aquests els fascina escoltar el “cling” que surt de les seves interioritats, desprès d’haver engolit la moneda. De continuar amb aquesta tònica tampoc portarem res per a tirar a l’interior de la caixeta que ell sosté. I arribarà un punt on també se’l li haurà  de disposar, al seu costat, la moderna maquineta,  per poder fer el pagament a través d’ella i al mateix temps inventar la manera que, un cop s’hagi registrat el càrrec, un sonor “cling” es faci escoltar amb la finalitat de que no es pedi aquest simpàtic detall.

     La safates es modernitzen i l’aparell les acabarà substituint. I quan això passi es perdrà el sobresalt que produeix quan veus aparèixer  a les seves responsables  de passar-la, mentre busques per l’interior de la cartera, que es mostra desmantellada. Fer un bizum també pot ser una solució. Però en aquest cas, l’aportació que no es faci en aquell moment, confiar en la voluntat del feligrès per a que el faci desprès,  em sembla que és confiar molt.  

 

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de novembre del 2023)

TRES CAPELLANS AMB SOTANA I MOTO

   Els pobles, quan menys nombre d’habitants tenen, qualsevol esdeveniment anunciat, produeix una gran curiositat. Una entre les moltes d’aquestes desconegudes expectatives, es produïa davant la imminent arribada, al poble, d’un  senyor Rector. Perquè desprès de l’alcalde, el rector tenia un pes molt específic en la vida del poble. Fins arribar el punt que, de manera encoberta, potser arribava a l’extrem que era el qui manava més, o qui més influència exercia.

    De la seva manera de ser, depenia un apropament i una bona acollida entre el veïnat. També d’ell depenia que s’integrés plenament amb les costums i tradicions del poble.

    M’estic referint també, a una època en que l’automoció no estava tan secundada com d’un temps cap aquí. El senyor Rector que s’esperava , acostumava arribar lleuger d’equipatge i amb tren. A l’andana l’esperaven les autoritats locals que li feien els compliments pertinents. I si l’estació es trobava allunyada del poble, l’acomodaven en una tartana que el transportava fins a la rectoria.

   El novembre de l’any 1948 el brunzir d’una moto es feia més intens a mesura que avançava per la pujada del carrer Major, fins que la roda davantera es va fer visible a la plaça de l’Ajuntament. Conduïa la moto un sacerdot, que portava el porta equipatges, de darrera, ben proveït.  Sembla ser que esfereït pel terrabastall del motor, per no fer figa en el tram costerut, o perquè qui la conduïa va fer una mala maniobra, el cas és que va sortir disparat un formós  pollastre i es va afanyar a buscar aixopluc. El va trobar en les interioritats  de la sabateria de can Pañella, fet que va provocar que els sabaters i la seva clientela, tots, quedessin encuriosits davant la seva presència . Darrera seu, esvarat, hi va entrar un sacerdot amb sotana i el cap cobert amb el bonet. Era, ni més ni menys, que el nou rector que venia a prendre possessió de la parròquia. Sense voler-ho, va protagonitzar una arribada més acord amb els costums d’aquell gran humorista que va ser Paco Martínez Soria. Que per cert, els seu fill,escolapi, forma part de la comunitat de monjos del monestir de Poblet.

    Com és de suposar, l’original arribada de mossèn Pasqual Prats i Boira, va ser el tema de conversa de la gent del poble. Un rector que arriba amb moto i amb una companyia ben original, la d’un pollastre. Que, per si a cas, de moment li garantia la supervivència per a uns quants dies. Els suficients com per a veure-les venir.

     La primera missa que els rectors oficien, desprès de l’arribada, l’església s’omple de gom a gom, atrets per la curiositat que suposa un primer contacte amb el recent arribat senyor rector.

    Un  sacerdot que vivia la seva ordenació de manera molt al seu aire, era el pare Ricard Serra, que residia al carrer Cervantes. Ell  també es desplaçava amb moto, en concret amb una Vespa. I la conduïa d’una manera bastant temerària, detall que li havia causat més d’un ensurt, perquè les esterrossades que havia patit eren de consideració i li havien deixat visibles cicatrius. Sort que estava en gràcia de Déu, no podia ser d’altra manera, perquè se’n sortia de totes. Va ser durant molts anys el sacerdot responsable de la capella de les Mares Mercedàries.      

    Un altre sacerdot molt proper, que també va arribar al seu destí, en el setembre de1962,  per fer-se càrrec de la rectoria, amb una  moto potent, una “Max Lube NSU”, era mossèn Ramon Català i Güell. 

    El  soroll de la seva  moto, igual com li va passar a mossèn Pasqual Prats, va ser el que va delatar la seva presència al petit poble d’Olivella. Atraient  la curiositat del veïnat. Els quals van veure que baixava d’ella, un motorista que portava sotana. Una novetat que s’avenia amb l’esperada arribada d’un nou rector. En aquest cas un jove sacerdot de 33 anys nascut a Vilafranca, que en el 1954 havia estat ordenat sacerdot.

    Aquell primer encontre amb els veïns, va servir per copsar la pluralitat de la gent de pagès; la seva discreció,  dissimulada darrera la persiana de corda que només enretiren una mica i observen al qui acaba d’arribar. Mentre que al visitant  li fa l’afecte que no el veu ningú. L’espetegar de la moto, la presència poc habitual de la persona que la conduïa, van ser masses coincidències com per només mantenir la discreció que els hi proporcionava la persiana. Va sortir a la porta una veïna, l’Emília de cal Bargalló qui,  davant la sumptuositat  de la  moto i els hàbits que portava el conductor, va considerar oportú deixar el petit observatori per anar a parlar directament amb ell, intuint  que era el nou rector que esperaven.

     Mossèn Ramon, que era persona molt propera, escolta la veu del poble, als que seran els seus feligresos. El llogaret és petit, però l’extensió del seu terme és gran: muntanyes,camps, vinyes i masies conformen un nucli molt disseminat.

   Fins aquí, no gaires entrebancs per administrar, des de  la vesant sacerdotal. Però el  poble pateix un inconvenient, no disposa d’electricitat. Una mala notícia per a un sacerdot jove, acostumat a les il·luminacions de la modernitat, i a tenir endollats diferents aparells sorgits del progrés.

    Passa el temps i la seva tasca pastoral es concreta entre Olivella i el Vinyet de Sitges, on ja s’hi desplaça amb un dos cavalls. Mentrestant  les seves gestions donen el resultat esperat i al poble d’Olivella li arriba la llum.   

     Ara, passats els anys, el mossèn, emprèn un altre destí , on tampoc disposa d’electricitat., només la llum del ciri, aquella feble i tremolos ble , que el va acompanyar durant la cerimònia del seu bateig. La mateixa que  il·lumina el final que tantes vegades havia predicat. Entre el  remor dels cants de la Coral del Patronat que va dirigir, quan la vida de tots plegats era més rica i plena.

                                                                                        J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 d'octubre del 2019)