EL VALENT

  

 En Ferran Sentis, el Valent, a la bateria del conjunt els Iberos del Jazz

La setmana passada, que em referia als músics, vaig esgotar l’espai i em van quedar coses per explicar. A molts l’anunciat d’avui els recordarà a un veí del carrer Sant Sebastià, en Ferran Sentis Figuerola, Valent,a qui tots també el coneixien per aquest sobrenom. Desconec les circumstàncies per les quals al pare del nostre protagonista ja se’l coneixia per aquesta influència de valentia, que també anava associat al seu nom.

   El cas és que jo, que llavors era un vailet, a casa i entre la resta dels musics, sempre havia escoltat si el Valent aquí, si el Valent allà, fins el punt que em semblaria que aquest era el seu nom. Un diumenge, acabat el ball de tarda del Retiro, com feia sempre, vaig pujar a l’escenari per anar l’encontre del meu pare. Moment en què em vaig creuar amb en Ferran i, sense pensar-m’ho dues vegades, em va sortir aquesta salutació que pretenia ser afectiva: Hola Valent! I vatua!, com si li hagués dit una mala paraula. Em va recriminar, molt enfadat, fent-me l’observació que passava per alt que l’anomenessin així els grans, però que no tolerava que un marrec li mostres tanta llibertat com per mal anomenar-lo pel seu mot. La reprimenda va durar estona i ningú em defensava, sembla ser que feina tenien per a dissimular el riure i em van deixar sol davant un valent que feia gala de la seva valentia, quan li semblaria que aquesta havia estat condicionada per un servidor i fins i tot potser va arribar a pensar que l’havia desafiat. Em vaig guardar bé prou de tornar a saludar tan efusivament i de manera tan desafortunada, mentre no parava de dir-me:  “em dic “Fernandu”, encara no s’havia normalitzat prou la parla catalana, perquè es seguia fent servir moltes imperfeccions, a excepció de la paraula valent que era ben compresa i, gramaticalment, ben dita. Dels covards diuen que no hi ha res escrit, en aquell moment jo desconeixia aquesta conclusió, de no ser així es podia interpretar  que jo també em sentia un valent.

    En Ferran estava casat amb la Consol,  era sabater de professió i músic d’afició, havia tocat la trompeta i al final de la seva carrera musical, va ser intèrpret de bateria. Es  dona la casualitat que els altres dos germans que tenia també se’ls coneixia pels Valents, com no podia ser d’altre manera si era una herència sobrevinguda del pare. L’Artur Sentis Figuerola estava casat amb la Assumpció i vivien al barri Sant Crispí. La seva dona era molt emprenedora i va secundar la moda que consistia en llogar habitacions als turistes. Els tractes rebuts pel matrimoni a aquests eren excel·lents, ella els hi servia l’esmorzar a la terrassa de l’àtic, quan encara pocs hotels disposaven d’un espai obert on servir la primera  menjada del dia.

   L’altre germà,  en Josep Sentis Figuerola, el valent petit , estava casat amb la Marina Bayot i des de que van obrir l’Hospital de Sant Camil va estar a la recepció d’aquest centre, per on va veure entrar i sortir a mig Sitges. Fotuts i no tant i si no els veia sortir més per aquella porta volia dir que la cosa havia anat maldades.

    Veïns d’en Ferran era el pintor de parets en Joan Carbó, la filla que el matrimoni tenia es va casar amb el vilanoví Marcos Hortelano, que era un apassionat del seu poble. Un carrer malgrat de que alguns veïns se’ls vinculés amb una valentia, encara ara poc explicada,  hi vivien gent de tota classe i condició. Com en Meleno que feia de taxista, i expliquen d’ell que quan arribava al segon revolt de la carretera que porta a Ribes, li feia l’afecte que aquesta s’acabava i tirava pel dret. La casa on vivia  era propietat  del seus parents, la família Garcia-Munté. En la mateixa  hi van anar a viure l’Engracieta i el pintor Marià Carbonell Llopis. Pintors, músics com el mateix Farran, en Francesc Bisbal i en Joan Roca ( en Manxet). Carnissers com en Daniel Muntané, cunyat d’en Pallarès. I la Vargas, una icona “del Carnaval de antes”.  I altres veïns que en un moment o altra de la meva afició a escriure, ja han sortit en aquesta secció. Però sembla ser que al Valent no li havia dedicat mai un titular tan atrevit com aquest. I com que ja el supero en l’edat, que ell deuria tenir, quan la meva salutació li  va causar tan mala  reacció, de ben segur que ara, com feia amb els seus amics de la seva mateixa edat, quan l’anomenaven així, hauria fet  veure que sentia ploure. 

                                   J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de desembre del 2025) 

LA FESTA DELS MÚSICS

    

                   Les cases d'en Jaume Vidilla, en Jaumet de la llet

El mestre Gabriel Pallarès tot sovint feia servir aquesta expressió: “La música és molt bonica, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”. I ho deia amb raó de causa, perquè molts dels músics que havia tractat mostraven unes excentricitats que dificultaven l’entesa entre l’intèrpret i el mestre.

   Un músic també del mateix poble, de Valls, que en Pallarès, en Joan Roca, més popularment conegut per en Manxet,  era de l’opinió  que més val ser més persona que no pas  músic. De ben segur que es referia a aspectes de convivència, partint que sent educat i gens eixelebrat les excentricitats no són tantes i permet una més bona convivència entre companys. Per contra un gran músic, el recordat Ricard Viladesau, discrepava totalment d’aquesta teoria, quan deia: “Els prefereixo fills de puta però que bufin”. Ell mateix era un gran músic, però sembla ser que de caràcter una mica excèntric. En la seva llarga trajectòria com a component de la Principal de la Bisbal, quan actuaven amb formació de Cobla, sent ell el primer tenora, tenia al seu costat a un bon intèrpret de tible, si més no  entre ells dos no es parlaven. Heus aquí un altre exemple del que jo anomeno excentricitat, però quan era el moment de fer parlar els seus respectius instruments, el diàleg que s’establia entre ells dos es feia escoltar i causava admiració.

    Quan en Magí Almiñana  fa fundar l’orquestra els Iberos del Jazz, comptava entre els component de la formació, tots joves sitgetans, a un de més veterà, en Jaume Vidilla, conegut popularment per en Jaumet de la llet, perquè disposava de cabres en els dominis d’on vivia, en aquestes cases totes iguales  del carrer Joaquim Sunyer. Doncs bé, quan en Magí demanava als seus músics anar vestits de blanc, per a la propera actuació, en Jaumet compareixia tot vestit de negre o viceversa. Vet aquí una de les genialitats d’un bon músic ( tocava el clarinet i el saxofon). Com aquesta altra quan, durant un assaig, ell feia l’advertiment que aquell ballable no sortia prou be i que calia assajar més,  el director li donava la raó i convocava un altre assaig. Llavors succeïa que tothom hi acudia menys en Jaumet. Increpat per la seva absència, l’home raonava que a ell ja li sortia bé, eren als altres que no. 

    Un altre dels components, en Manel Urgellès,  a qui la mateixa veu popular el coneixia per en Papallona, tocava el saxo tenor i tenia la virtut de treure de l’instrument un so i una manera de dir que es feia escoltar. Com així passava quan els Iberos actuaven a la Piscina que llavors, junt amb l’Hotel Terramar, regentava la companyia hotelera  HUSA.  A la nit, durant l’actuació, quan la gent passejava pel Passeig, s’aturaven bocabadats pel so que sortia del saxo d’en Manel. Però aquest també tenia les seves excentricitats, com quan assajaven i es trobava amb un ball que, per la raó que fos, se li travessava,  ho solucionava ràpid, agafava el paper i l’estripava, amb el raonament que així no el tocarien més.

    I és clar, no podia parlar de les excentricitats dels músics, sense referir-me a en Josep Torrens Urgell, que era un bon músic, bon company i  gens complicat en quant al tracte. Si més no era massa patidor de cara els demés, la seva obsessió, quan un començava, era que no bufes gaire. Ell mateix practicava la seva teoria, que consistia que allà on tocaven els altres estalviar-se de bufar aquells compassos. Amb el suggeriment: “aquí no toquis que ja ho fan ells”. Una recomanació que treia de polleguera a un altre bon músic, en Manel Vendrell Capdet de can Sou, que amb bon criteri opinava: “si tots féssim el mateix no s’escoltaria res”. Si més no ell tampoc quedava curt en quant a excentricitats. Com va passar un dia, poc abans de començar una audició de sardanes, ens diu: “ara he perdut les dents”. Com si fos el més normal quedar-se desdentegat en un obrir i tancar d’ulls. Resulta que se les havia tret per rentar-les en la font de la plaça i  se les va voler posar a la butxaca de l’americana, però no va comprovar que era realment així i va passar que li van caure a terra. Sort que les va trobar intactes, perquè  sense dents no hagués pogut pas tocar, ni menjar que encara és més fumut. Ell que era de vida. 

    Bona festa de Santa Cecília, músics i melòmans.  

                                            J.Y.M

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de novembre de 2025)

ENTRE PALMERES

    

   

   En la dècada dels seixanta l’Eco comptava amb la col·laboració d’en Francisco Martínez, es tractava de la secció “En el Nuestro Radar”, on l’autor signava TARZAN. Consistia en un seguit d’entrevistes que en Paco il·lustrava amb la caricatura de l’entrevistat/da que ell mateix dibuixava. A partir de l’any 1970, fins el 1972, va canviar l’encapçalament per un altre que va titular “Entre Palmeras”, on a més de continuar amb les entrevistes hi va intercalar breus articles d’opinió, sense sobrepassar-se de l’espai assignat.

    L’altre dia que vaig fer aquesta fotografia, al veure el resultat, la imatge de l’església entre palmeres, no sé perquè però em va venir el record de l’amic Paco. Que treballava d’escrivent en l’empresa de construcció que tenia l’Antonet Parés junt amb el seu fill Josep. En Paco era de caràcter molt obert, irònic i també crític. Durant un temps, no recordo si abans o desprès de que en Fernando Marzoa impartís classes d’educació física als escolapis, ell també en va ser professor d’aquesta mateixa matèria. 

   És curiós perquè la casa on vivia en Pres, com així simplificàvem el seu cognom, feia escaire, amb la casa on  el Sr. Josep Solé, de can Tomaset, embotellava sifons i al costat mateix hi havia el local de  la que havia estat la seu de l’Orfeó Sitgetà i a sobre dels dos locals uns pisos, una casa que  ja pertanyia al carrer Sant Francesc.  El conjunt de tot plegat era propietat de la família d’en Jaume Bofill, que ostentava la Laureada de Sant Fernando a títol personal. La casa que habitava l’Antonet  Parés quedava reculada amb la del carrer Sant Francesc. Quan es van enderrocar les dues cases, se’ls hi va exigir que es reculés la nova construcció amb la finalitat de no escanyar l’entrada del carrer Sant Francesc.  Per tant aquesta última, que pertanyia al carrer Sant Francesc, va desaparèixer. De manera que  la primera que ara hi trobem,  correspon  a la que havia estat del carnisser Marià Alemany i família. 

    L’Antonet Parés estava cassat amb l’Adela Serra i en Josep i la Toni eren els seus fills. En Paco va ser escrivent de l’empresa durant bastants anys, en un temps en què aquesta empresa de construcció era molt apreciada per la clientela perquè treballaven bé. Dos dels paletes, que hi van fer anys, van ser l’Alejandro Escalona i en Francesc Lanau. 

    Desprès de la casa d’en Gregori Hill, en aquest Passeig de Vilafranca, hi havia la quadra d’en Pepito, que la veu popular coneixia com en Pepito gitano i a la seva muller per l’Antonieta gitana, que vivien davant per davant de l’Ajuntament. En els baixos hi continua vivint la Pilar Queralt. En Pepito era l’únic que vestia elegantment entre aquell veïnat, arribava a la quadra mudat de cap a peus i donava la sensació que ja tenia la feina feta, però complia amb l’horari i a ell hi acudien tots els gitanos de la comarca per a fer transaccions comercials que es vinculaven amb la venda de cavalls. Entre aquests i els que anaven a vendre als mercats, desprès de dinar, tots es trobaven al Retiro per a fer el cafè. 

      En aquest mateix espai, però a l’altra vorera, la de la banda de Vilanova, hi vivia i tenia el taller en Salvador Bové, casat amb la Trini Tutusaus. L’home feia i arranjava els guarniments dels cavalls. Ja al final de la seva trajectòria professional va tenir més feina en el camp esportiu que en el del seu propi ofici. Perquè els cavalls van anar desapareixent i es van promocionar les pilotes de futbol, que eren de cuir. I quan les peces de cuir que la formaven es descosien, li portàvem a en Vadoret, com així se’l coneixia, per a que les tornes a cosir.

    Si l’amic Paco s’inspirava entre palmeres, el Passeig de Vilafranca es pot dir que  es trobava entre paletes. Perquè en la mateixa vorera del baster hi vivia En Ginés Rufete, casat amb la Berta Paixó que, junt amb el  fill Josep Rufete Paixó, també tenien una empresa de construcció. En el pis de sobre hi vivia en Jaume Daví i Mañosa, amb la Teresina, germana de la Berta, en Jaume va ser cap de la brigada municipal.

    D’entre palmeres sorgeix la imatge de la nostra església, els bonics retaules que hi trobem en el seu interior, si  encara hi són en podem donar gràcies a l’eficàcia d’en Jaume Daví, que els va preservar de que no fossin cremats durant la guerra. 

                                                 J.Y.M.

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de novembre del 2025)

LA VIDA ENTRE POESIA

   

    Quan  anava a l’escola, a l’apropar-se Nadal, t’ensenyaven un vers que l’havíem de memoritzar. Era senzill però tenia un fons que, a més de nadalenc, resultava simpàtic, sobretot quan a la sobretaula  el recitàvem pujats a dalt de la cadira. Jo diria que era el primer encontre que teníem amb la poesia.

    Els versos nadalencs duraven uns quants anys, fins que allò de: “com que soc tan petitet i m’agraden els torrons…, sobretot pel que fa “al petitet”,  quedava desfasat. Així que el vers de Nadal va anar evolucionant amb l’edat, fins que t’acompanyava un cert sentit de la vergonya.

    A casa el vam continuar recitant fins i tot quan ja estàvem casats. Això sí, vam canviar el contingut pastoril per unes estrofes, que també les fèiem rimar i que servien per a fer  una mena d’inventari de tot el més rellevant que havíem viscut en el si de la família durant tot l’any. Amb un final on no hi faltaven els bons desitjos per aquestes festes. 

    El següent contracte amb la poesia era quan, els més poètics, dedicaven versos a les noies perquè consideraven  que la poesia era el llenguatge més bonic  per a comunicar-se amb la persona estimada. Fins que tenia el seu colofó, el dia del casament, quan el padrí de noces anava a casa la núvia a lliurar-li el ram i recitar-li uns poemes  sorgits  de la seva inspiració.

    Vet aquí quan la poesia  abraça una etapa important de la vida de cadascú. I de la mateixa que és molt personal sentir-se a tret per ella i dedicar-se a escriure’n  com han fet i fan les poetesses i poetes locals, que han deixat escrites pàgines brillants de poesia. Les més populars i que serveixen per enaltir  la tradició és la poesia de les Caramelles. Uns poemes dedicats a les noies sitgetanes, a la primavera i, evidentment, a la Pasqua. Un dels poetes que en va publicar un recull de les seves lletres en va se el director d’aquest setmanari, en Josep M. Soler i Soler, que va titular “Les meves lletres de Caramelles”, majoritàriament per a la Colla del Retiro. Sent el seu net l’Albert Soler i Marcé qui abans va publicar “Les Caramelles de Sitges”, un interessant treball sobre aquesta tradició i on també hi trobem les lletra  d’algunes de les Caramelles més emblemàtiques escrites per poetes de casa nostra. També poetesses com: la Toni Pañella, àvia d’en Joan Duran, la Maria Dolors Pujadas, la Maria Dolors Juan Ill, la Vinyet Panyella, la Maria de Frederic... i la qui fa poc  que ens ha deixat, la Lali Veges, han estat molt vinculades a la poesia de les nostres Caramelles.

     Sense deixar la tradició, arribem a la Festa Major i en ella hi trobem uns versos molt esperats, diferents, els dels dimonis. Que tot i ser escrits cercant la crítica, també els han de fer rimar una mica. Precisament fa poc que l’Alba Gràcia, ha publicat un interessant llibre, on els ha recopilat i mitjançant aquest versos es pot dir que es visualitza  la història del nostre poble, d’una manera divertida i amb un rerefons poètic que és el testimoni del més rellevant que ha passat al poble des de una Festa Major a l’altra.

    Fins que arribem a la Festa de la Poesia, de la qual demà dissabte es complirà els 18 anys, majoria d’edat. I que des de la primera edició han organitzat i conduït en Joan i la Cèlia. Una festa Per on han passat un nombre molt important de poetesses i poetes i que molts pocs s’han volgut perdre l’oportunitat de tornar-se a retrobar en aquesta convocatòria tan especial. De tots hem gaudit del millor de la seva obra, que recitaven en moments estel·lars de la festa. On prèviament han  tingut una  rebuda al més pur estil  d’en Rusiñol.

     A Sitges la poesia hi té dedicada una festa i que jo sempre, quan s’escau, tinc en el pensament el record de les poetesses i poetes locals i de fora, els que ens han precedit i els d’ara. perquè sense ells no tindríem tantes pàgines de poesia dedicades al poble i a la seva gent. Una quantitat tan gran, que ens fa adonar-nos que les nostres vides, han transcorregut entre poesia. Les que, en un moment o altre,  hem recitat, modestament hem escrit , o hem gaudit escoltant-la per part dels qui en saben. 

 

                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de novembre del 2025)

LA CASTANYERA

  

             

 Els de la nostra generació, fins i tot els nostres pares, quan s’apropava la festivitat de Tot Sants, hem tingut la sort de compartir la icònica imatge de la castanyera que la trobàvem, de manera física, en un escaire del Cap de la Vila. Ja se que m’hi he referit altres vegades, si més no en apropar-se aquestes dates, vulguis o no,  se’ns fa present aquella castanyera i tota la tradició que l’envoltava. Era tot un plaer veure a la persona que en tenia cura, com torrava les castanyes. Sense immutar-se, la seva cara no desprenia ni tristesa ni alegria, potser el que li conferia  un toc de respecte era els seu bigoti blanquinós, per a la resta l’home feia la seva feina, aliè el que passava al seu voltant i potser sense ser prou conscient de col·laborar amb la tradició, perquè a la vila no hi havia  ningú més que es dediqués  a torrar castanyes. A diferencia de Barcelona, on es trobaven moltes castanyeres, potser la més emblemàtica, i la més cèntrica, era la que hi havia a la Rambla, davant de la porta dels magatzems Sepu. Han passat els anys i encara en determinats sectors de la capital, les castanyeres hi són presents. 

     Tornant a la nostra castanyera, la seva situació era immillorable, en un espai que feia el paper de divulgador del bategar del poble, però sobretot de les tàctiques futboleres que sorgien d’aquells grupets d’homes que envoltaven la plaça, sobretot els dissabtes a la tarda, després de treballar, quan aquest dia encara era laborable, i que a l’acabar la jornada hi havia el costum d’anar a les barberies, les quals  es trobaven no gaire lluny del lloc. Unes barberies que, sigui dit de pas, totes treballaven, fins al punt que disposaven d’empleats i tots els sillons,  típics d’aquestes barberies, estaven plens i era aixecar-se un i asseure’s  un altre client.

   En Ramón Costa i Sagalés, com així es deia el responsable de la castanyera, treballava conjuntament amb la seva muller, la Maria Marcè Palau, que junt amb l’Eugènia, eren filles de l’Angeleta dels ous, que compartien la mateixa estada, l’entrada estreta del costat de la barberia d’en Ràmia i on la Maria despatxava les castanyes que torrava el seu marit. I les embolicava en unes paperines que feia amb paper de diari o de música que li proporcionava els seus altres veïns, la família Torrents. Aquelles paperines, entre les mans, embolcallaven l’escalforeta que desprenien les castanyes i  que tant s’agraïa  degut a la frescor ambiental. 

    Es donava el cas que la germana de la Marcé, l’Eugènia Marcè Palau, estava casada amb en Jaume Sanahuja que era recader i vivien a pocs metres d’allà, al carrer Jesús, davant per davant de la sabateria d’en Josep Lluís a “can Lates”,  i de la barberia de la família Vilà.

     Entre aquelles tertúlies improvisades, a peu dret, per sitgetans que parlaven de futbol, de rovellons, del parany, de la festivitat de Sant Crispí, que es celebra el 25 d’octubre, patró dels sabaters, tot molt relacionat amb la tardor. I la tradició es feia pas, amb l’esmentada castanyera i amb altres elements que la conformen. Com els panellets, que es podien comprar a frec de la castanyera, a la pastisseria Massó, també coneguda per a “can Burguera” i només començar al carrer Major hi havia la pastisseria del germà de “can Quildu”, estava al front de la botiga la filla, la Isidra Sabaté de “can Avellaneta”, que estava casada amb en Josep Junyent. Una mica més enllà la bodega de la Candelaria, “can Parcala”, on es podia comprar un complement indispensable per acompanyar les castanyes i els panellets, la Malvasia. Fins arribar a la pastisseria l’Estrella un altre referent dels panellets i de la traïció sitgetana. I si decantàvem cap al carrer Jesús ens trobàvem amb la bodega Javier, un altre bon lloc per omplir la garrafeta de moscatell o per comprar una botella de la Malvasia Robert, la de l’Hospital o la Malvasia de can Sariol. I si continuàvem més enllà trobàvem la bodega de can Sofia. 

   La casualitat ha volgut que en aquestes vigílies de Tots Sants ens deixes la poetessa i amiga la Lali Vergés Bartés, que va dedicar al nostre poble i a les nostres tradicions bonics i sentits poemes. En un d’ells, en el conjunt que va dedicar a “Fulles al Vent “, diu així: “L’or de les fulles el vent ja s’ha endut./ Les branques són nues... No faran més fruit./ Vindran primaveres i altres tardors/ tardes enciseres, pluges i flors./ Més...aquelles fulles de cant melodiós,/ sols seran despulles d’un vent melangiós.”

                                               J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 d'octubre del 2025)