Els de la nostra generació, fins i tot els nostres pares, quan s’apropava la festivitat de Tot Sants, hem tingut la sort de compartir la icònica imatge de la castanyera que la trobàvem, de manera física, en un escaire del Cap de la Vila. Ja se que m’hi he referit altres vegades, si més no en apropar-se aquestes dates, vulguis o no, se’ns fa present aquella castanyera i tota la tradició que l’envoltava. Era tot un plaer veure a la persona que en tenia cura, com torrava les castanyes. Sense immutar-se, la seva cara no desprenia ni tristesa ni alegria, potser el que li conferia un toc de respecte era els seu bigoti blanquinós, per a la resta l’home feia la seva feina, aliè el que passava al seu voltant i potser sense ser prou conscient de col·laborar amb la tradició, perquè a la vila no hi havia ningú més que es dediqués a torrar castanyes. A diferencia de Barcelona, on es trobaven moltes castanyeres, potser la més emblemàtica, i la més cèntrica, era la que hi havia a la Rambla, davant de la porta dels magatzems Sepu. Han passat els anys i encara en determinats sectors de la capital, les castanyeres hi són presents.
Tornant a la nostra castanyera, la seva situació era immillorable, en un espai que feia el paper de divulgador del bategar del poble, però sobretot de les tàctiques futboleres que sorgien d’aquells grupets d’homes que envoltaven la plaça, sobretot els dissabtes a la tarda, després de treballar, quan aquest dia encara era laborable, i que a l’acabar la jornada hi havia el costum d’anar a les barberies, les quals es trobaven no gaire lluny del lloc. Unes barberies que, sigui dit de pas, totes treballaven, fins al punt que disposaven d’empleats i tots els sillons, típics d’aquestes barberies, estaven plens i era aixecar-se un i asseure’s un altre client.
En Ramón Costa i Sagalés, com així es deia el responsable de la castanyera, treballava conjuntament amb la seva muller, la Maria Marcè Palau, que junt amb l’Eugènia, eren filles de l’Angeleta dels ous, que compartien la mateixa estada, l’entrada estreta del costat de la barberia d’en Ràmia i on la Maria despatxava les castanyes que torrava el seu marit. I les embolicava en unes paperines que feia amb paper de diari o de música que li proporcionava els seus altres veïns, la família Torrents. Aquelles paperines, entre les mans, embolcallaven l’escalforeta que desprenien les castanyes i que tant s’agraïa degut a la frescor ambiental.
Es donava el cas que la germana de la Marcé, l’Eugènia Marcè Palau, estava casada amb en Jaume Sanahuja que era recader i vivien a pocs metres d’allà, al carrer Jesús, davant per davant de la sabateria d’en Josep Lluís a “can Lates”, i de la barberia de la família Vilà.
Entre aquelles tertúlies improvisades, a peu dret, per sitgetans que parlaven de futbol, de rovellons, del parany, de la festivitat de Sant Crispí, que es celebra el 25 d’octubre, patró dels sabaters, tot molt relacionat amb la tardor. I la tradició es feia pas, amb l’esmentada castanyera i amb altres elements que la conformen. Com els panellets, que es podien comprar a frec de la castanyera, a la pastisseria Massó, també coneguda per a “can Burguera” i només començar al carrer Major hi havia la pastisseria del germà de “can Quildu”, estava al front de la botiga la filla, la Isidra Sabaté de “can Avellaneta”, que estava casada amb en Josep Junyent. Una mica més enllà la bodega de la Candelaria, “can Parcala”, on es podia comprar un complement indispensable per acompanyar les castanyes i els panellets, la Malvasia. Fins arribar a la pastisseria l’Estrella un altre referent dels panellets i de la traïció sitgetana. I si decantàvem cap al carrer Jesús ens trobàvem amb la bodega Javier, un altre bon lloc per omplir la garrafeta de moscatell o per comprar una botella de la Malvasia Robert, la de l’Hospital o la Malvasia de can Sariol. I si continuàvem més enllà trobàvem la bodega de can Sofia.
La casualitat ha volgut que en aquestes vigílies de Tots Sants ens deixes la poetessa i amiga la Lali Vergés Bartés, que va dedicar al nostre poble i a les nostres tradicions bonics i sentits poemes. En un d’ells, en el conjunt que va dedicar a “Fulles al Vent “, diu així: “L’or de les fulles el vent ja s’ha endut./ Les branques són nues... No faran més fruit./ Vindran primaveres i altres tardors/ tardes enciseres, pluges i flors./ Més...aquelles fulles de cant melodiós,/ sols seran despulles d’un vent melangiós.”
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 d'octubre del 2025)
