Em costa sortir de nit, potser perquè a una certa edat, el cos et demana tranquil·litat que, en aquest cas, és sinònim de comoditat Després de sopar a mi em motiva posar-me a escriure i l’altra tranquil·litat la que campa en el transcurs de la nit, és la meva aliada .
Sortir de casa,
a determinades hores de la nit, sovint hem dit que produeix una certa recança.
És quan diguem: “sortir després de sopar
em fa mandra “. Vet aquí les repercussions
col·laterals que sorgeixen després
de deixar-te mimar per la comoditat. Una mandra puntual, perquè quan som al
carrer ja ens abandona i l’encís de la nit ens
rejoveneix .
Succeeix que al
menys una vegada a l’any, el Cau Ferrat torna a obrir la seves portes en el
transcurs d’una limitada franja horària nocturna. Donar un cop d’ull al Cau de
dia o de nit no té res a veure i si he d’escollir entre un horari o l’altre,
m’encanta fer la visita en aquests impàs de temps, quan la nit encara és jove .
Potser perquè al Cau sembla ser que es feia més vida de nit que de dia. L’amo
de la casa organitzava les seves festes amb la complicitat de les moltes nits
que s’han succeït i cap ha estat igual que l’altra. Com a molt, semblant. Nits
clares, amb la lluna que va alternant totes les seves fases, amb l’acompanyament de
les estrelles. Altres de fosques i enrevessades, i fins i tot nits de llamps i
trons.
Al cap del dia,
un cop van minvant les energies, visitar el Cau Ferrat abans d’anar a dormir,
ve a ser com dedicar-se a fer un repàs a casa per comprovar que tot està en
ordre. En aquest cas concret, l’ordre i la pulcritud predominen a la casa del
veí, a la qual som convidats per aprofitar les darreres hores del dia i a
partir d’aquí una nova matinada anirà agafant embranzida, fins acompanyar a la
llum de l’albada que, tímidament, es voldrà colar pels finestrals de la sala
del brollador. L’espectacle ha de ser també
sensacional. Penso no cometre cap disbarat al proposar que alguna vegada
fóssim convidats al privilegi de poder donar la benvinguda a un nou dia des de
darrera aquest finestral del Cau. El procés vindria a ser el mateix que quan Santiago Rusiñol i les
seves amistats, la nit els traïa i se’ls hi escapava mentre estaven ocupats en
les seves tertúlies i, al revés que nosaltres,
a ells els hi feia mandra el dia.
Tot sembla
igual pel visitant, sí però no. Les hores de
foscor, com em passa a mi quan escric, se’ns mostren com a més
relaxants, més inspiradores o si més no embolcallen un esquitx de romanticisme.
Tot influïa en aquella visita nocturna que ens apropava a la nocturnitat del
Sr. del Cau, el coincidir a cada espai amb els seus objectes, els quadres i
també amb aquest ram de flors que durant tots els dies de l’any ve a retre
homenatge a l’amo de la casa. Davant el colorit senzill i concentrat de les flors,
em ve el record de la Rosa Muntané Estivill la nena que dels braços del seu avi i del
seu pare havia entrat a la casa de l’amic de la família, de l’artista, que de ben segur la incomodava la seva
frondosa barba. La Sita es va anar fent gran i havia sentit parlar tant del Cau Ferrat, del seu amo, que
de ben segur se’n anava a dormir, entre uns records difuminats, però satisfeta
perquè el seu amic tenia, en lloc destacat, un pomell de fresques flors, el
qual ve a ser l’enllaç entre ell i tots els qui, quan visitem la casa, sabem
del seu
significat. Ella que havia entrat al Cau a totes hores, com en Genís, el
seu germà, se’n va anar compungida, perquè la nit, quan la salut trontolla,
esdevé respectuosa, ens fa por no poder-la superar. I aquell somriure tan seu,
la va desafiar i va marxar satisfeta perquè en el gerro hi havien les flors per al seu amic.
Aquella nit, la
de la visita al Cau, va donar molt de si i vet aquí que encara la feia més
màgica la foscor que imperava per tota la quadrícula. I els avanços de la
tecnologia ens permetia guaitar a les façanes més properes on unes projeccions
de llum ens delectaven amb un espectacle molt atractiu, diferent.
Vam anar a
dormir satisfets d’haver aprofitat les últimes hores del dia, les que són
fosques i decisives per a que, si no hi ha altra causa, la mandra ens segresti.
Però només han passat un dies, quan
tornem a estar convocats al Palau de Maricel,
per assistir a un tastet de sitgetanisme, aquest promogut per la
presència de quatre obres del pintor sitgetà Joaquim Sunyer i Miró. El més
representatiu de la pagesia i la toponímia sitgetana és el titulat Cala Forn, que
compleix 100 anys, on els personatges que hi apareixen són gent del poble,
entre un paisatge camperol i representatiu dels llocs del terme. Els
responsables, la mateixa gerent del Patrimoni, la Vinyet Panyella, ho descriuen
com una instal·lació. Quatre teles que s’han instal·lat en aquest suggestiu embolcall
annex del Cau, que ens apropa encara més
a l’estil del pintor sitgetà que tenia l’estudi costat per costat amb el de
l’escultor Pere Jou.
Quants cops
d’ull donats abans d’anar a dormir, fins que arriba un moment de la nit on el
cop de gràcia ens el dona ella. Amb
tanta eficàcia que feina hi ha, quan és de dia,
per poder-los tornar a obrir.
Si més no hi han
cops d’ull, com el que hem fet al Cau Ferrat, abans d’anar a dormir, que et
relaxant i et deixen com a nou. O al menys a un li dona aquesta sensació.
I pensar que em
feia mandra sortir.... Encara que de tots és conegut , i potser anhelat, el
desig : “feina fuig, mandra no em
deixis”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de juny del 2017 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada