COMPANYS D'AQUESTES PÀGINES

       

    Buscant un paper, aquest que sempre es resisteix a que el trobis, m’ha sortit aquesta fotografia, la qual tampoc sabia on la tenia i gràcies a aquesta troballa m’ha rebaixat la preocupació de no trobar el que verament busco.

    Un bonic testimoni del sopar de col·laboradores i col·laboradors de l’Eco que, el dissabte 10 de juny  de l’any 1989, vam celebrar a l’avui desaparegut restaurant Montgavina. Una iniciativa que va promoure l’amic Ventura Sella i Barrachina i que va permetre poder obtenir aquest document gràfic, on s’evidencia una etapa concreta de la llarga trajectòria del setmanari i també de la vida de cadascú dels qui hi sortim retratats.

   Moments abans, havíem seguit per la televisió el vibrant i emocionant final de tenis femenina del torneig Roland Garros, entre la llavors número u, Staffi Graf, i la joveníssima Arantxa Sánchez Vicario (17). La primera tenista femenina del món que ho havia aconseguit en aquella edat i que va ser tema de conversa a l’arribada al restaurant.

     Vint col·laboradors i només cinc col·laboradores ( Rosa Muntané, Lali Vergés, Toni Pañella i Vinyet Panyella). Totes poetesses menys la Rosa que escrivia en prosa i la Vinyet que igual de bé es desenvolupa en prosa com en poesia. Amb la curiositat afegida que la Rosa havia conegut personalment  a en Santiago Rusiñol quan sent una nena, el seu pare  Genís la portava al Cau Ferrat. Sempre que explicava els records que tenia  de l’amo del Cau, manifestava que aquest li feia molt respecte, quasi por. 

     Col·laboradores i col·laboradors que, en la data en què es va celebrar el sopar, erem relativament joves. I amb el pas dels anys ens hem acomiadat d’alguns d’ells/es. És el que té aquestes fotografies, que quan les contemples, al cap d’uns anys, les absències es fan notar. Tanmateix el seu testimoni gràfic ens permet tornar a refer els bons records, pel que fa als neguits literaris que junts vam compartir  en aquests etapa concreta de la vida del setmanari. I això fa reflexionar sobre el gran nombre de col·laboradors/es que han escrit en aquestes pàgines, des de la seva fundació fins ara, la qual cosa ens fa adonar-nos, també, que aquesta fotografia és un testimoni molt puntual del que ha representat i representa l’Eco en la vida del poble i en el protagonisme que aporta la seva gent. 

     La sortida a la llum d’aquest entranyable testimoni coincideix amb una data on la tradició i el protagonisme d’aquest setmanari van una mica de bracet. Avui és la festivitat de Sant Sebastià. La seva celebració ens porta a la bonica ermita dedicada al Sant, amb la litúrgia corresponent i sardanes el diumenge. 

    I ve que en aquestes dates a l’Eco hi trobem una coincidència. El 17 de gener del 2014, en vigílies d’aquesta festivitat, eren els últims exemplars que s’imprimien a l’impremta del carrer Bonaire. Amb en Josep Soler  Fernández  i l’Artur Llansó Quesada  a càrrec de la composició de les pàgines. En Ramon Soler, tenint cura del fotolits i de plegar, manualment, full per full. Mentre que el fill d’aquest, en Pau i l’operari de la casa, en Pepe Delgado, restaven amatents de la impressió. Uns moments històrics per aquesta llarga trajectòria. També perquè des d’aquell divendres hi havia canvis en la direcció, de la qual se’n va fer càrrec l’Antoni Sella i Montserrat. I que a partir de llavors s’imprimiria una mica lluny de Sitges.

   Fins que l’amarg destí de la vida fa que en Ramon i l’Antoni ens deixin quan encara era massa aviat.

    Nou anys desprès tenim de director un sitgetà, amb lligams ribetans, en Magí Fortuny i Poch. I, amb tot això, fa unes setmanes que no comptem amb la col·laboració del meu veí de pàgina, mossèn Josep Pauses, a causa  de que està empiocat. I quan un senyor rector, com ell, per motius de salut, no pot celebrar missa ni tampoc atendre les obligacions dels seu sagrat ministeri, encara que estigui molt ben representat, trobem a faltar la seva presència, la seva manera de ser, els seus rampells amb els quals ens demostra que,  encara que tingui  bona sintonia amb el cel, a  la terra, per sobre de tot, no deixa de ser humà. Una ràpida millora, mossèn vilafranquí, que a Sitges t’esperem.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2024 )

UN COP D'ULL AL CAU ABANS D'ANAR A DORMIR

    Em costa sortir de nit, potser perquè a una certa edat, el cos et demana tranquil·litat que, en aquest cas, és sinònim  de comoditat Després de sopar a mi em motiva posar-me a escriure i l’altra tranquil·litat la que  campa en el transcurs de la nit, és la meva aliada .

     Sortir de casa, a determinades hores de la nit, sovint hem dit que produeix una certa recança. És quan diguem: “sortir després de sopar em fa mandra “. Vet aquí les repercussions  col·laterals  que sorgeixen després de deixar-te mimar per la comoditat. Una mandra puntual, perquè quan som al carrer ja ens abandona i l’encís de la nit ens  rejoveneix .

   Succeeix que al menys una vegada a l’any, el Cau Ferrat torna a obrir la seves portes en el transcurs d’una limitada franja horària nocturna. Donar un cop d’ull al Cau de dia o de nit no té res a veure i si he d’escollir entre un horari o l’altre, m’encanta fer la visita en aquests impàs de temps, quan la nit encara és jove . Potser perquè al Cau sembla ser que es feia més vida de nit que de dia. L’amo de la casa organitzava les seves festes amb la complicitat de les moltes nits que s’han succeït i cap ha estat igual que l’altra. Com a molt, semblant. Nits clares, amb la lluna que va  alternant  totes les seves fases, amb l’acompanyament de les estrelles. Altres de fosques i enrevessades, i fins i tot nits de llamps i trons.

   Al cap del dia, un cop van minvant les energies, visitar el Cau Ferrat abans d’anar a dormir, ve a ser com dedicar-se a fer un repàs a casa per comprovar que tot està en ordre. En aquest cas concret, l’ordre i la pulcritud predominen a la casa del veí, a la qual som convidats per aprofitar les darreres hores del dia i a partir d’aquí una nova matinada anirà agafant embranzida, fins acompanyar a la llum de l’albada que, tímidament, es voldrà colar pels finestrals de la sala del brollador. L’espectacle ha de ser també  sensacional. Penso no cometre cap disbarat al proposar que alguna vegada fóssim convidats al privilegi de poder donar la benvinguda a un nou dia des de darrera aquest finestral del Cau.  El  procés vindria a  ser el mateix que quan Santiago Rusiñol i les seves amistats, la nit els traïa i se’ls hi escapava mentre estaven ocupats en les seves tertúlies i, al revés que nosaltres,  a ells els hi feia mandra el dia.

    Tot sembla igual pel visitant, sí però no. Les hores de  foscor, com em passa a mi quan escric, se’ns mostren com a més relaxants, més inspiradores o si més no embolcallen un esquitx de romanticisme. Tot influïa en aquella visita nocturna que ens apropava a la nocturnitat del Sr. del Cau, el coincidir a cada espai amb els seus objectes, els quadres i també amb aquest  ram de flors  que durant tots els dies de l’any ve a retre homenatge a l’amo de la casa. Davant el colorit senzill i concentrat de les flors, em ve el record de la Rosa Muntané Estivill la nena que dels braços del seu avi i del seu pare havia entrat a la casa de l’amic de la família, de l’artista,  que de ben segur la incomodava la seva frondosa barba. La Sita es va anar fent gran i havia sentit  parlar tant del Cau Ferrat, del seu amo, que de ben segur se’n anava a dormir, entre uns records difuminats, però satisfeta perquè el seu amic tenia, en lloc destacat, un pomell de fresques flors, el qual ve a ser  l’enllaç entre ell  i tots els qui, quan visitem la casa, sabem del  seu  significat. Ella que havia entrat al Cau a totes hores, com en Genís, el seu germà, se’n va anar compungida, perquè la nit, quan la salut trontolla, esdevé respectuosa, ens fa por no poder-la superar. I aquell somriure tan seu, la va desafiar i va marxar satisfeta perquè en el gerro hi havien  les flors per al seu amic.

    Aquella nit, la de la visita al Cau, va donar molt de si i vet aquí que encara la feia més màgica la foscor que imperava per tota la quadrícula. I els avanços de la tecnologia ens permetia guaitar a les façanes més properes on unes projeccions de llum ens delectaven amb un espectacle molt atractiu, diferent.

   Vam anar a dormir satisfets d’haver aprofitat les últimes hores del dia, les que són fosques i decisives per a que, si no hi ha altra causa, la mandra ens segresti.

   Però només han passat un  dies,  quan tornem a estar convocats al Palau de Maricel,  per assistir a un tastet de sitgetanisme, aquest promogut per la presència de quatre obres del pintor sitgetà Joaquim Sunyer i Miró. El més representatiu de la pagesia i la toponímia sitgetana és el titulat Cala Forn, que compleix 100 anys, on els personatges que hi apareixen són gent del poble, entre un paisatge camperol i representatiu dels llocs del terme. Els responsables, la mateixa gerent del Patrimoni, la Vinyet Panyella, ho descriuen com una instal·lació. Quatre teles que s’han instal·lat en aquest suggestiu embolcall  annex del Cau, que ens apropa encara més a l’estil del pintor sitgetà que tenia l’estudi costat per costat amb el de l’escultor Pere Jou.

     Quants cops d’ull donats abans d’anar a dormir, fins que arriba un moment de la nit on el cop  de gràcia ens el dona ella. Amb tanta eficàcia que feina hi ha, quan és de dia,  per  poder-los tornar a obrir.   

   Si més no hi han cops d’ull, com el que hem fet al Cau Ferrat, abans d’anar a dormir, que et relaxant i et deixen com a nou. O al menys a un li dona aquesta sensació.

   I pensar que em feia mandra sortir.... Encara que de tots és conegut , i potser anhelat, el desig : “feina fuig, mandra no em deixis”.

                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de juny del 2017 )