Començar i acabar un carro és una labor minuciosa. Una
especialització desenvolupada en una
època on els carreters tenien molts encàrrecs.
Quan a la vila
una de les activitats era la pagesia,
els pagesos per anar i venir del tros,
de la vinya, de la xermada, es valien del carro. Com també la gent que es
dedicaven a fer els transport pels seus convilatans i entre els pobles més propers. D’aquí que
moltes cases donessin prioritat a la presència del matxo, fins el punt que
alguns d’ells havien de travessar l’entrada i fins i tot el menjador per poder
arribar a l’estable.
Procedent
d’Albinyana va arribar a Sitges en Joan Gené i Pascual, d’ofici carreter, en el
sentit de constructor de carros. Aquí es va casar amb la Mercè Recasens Carbonell i es van establir al carrer
Sant Bartomeu. En els baixos de la casa hi va posar el taller. Com a curiositat, en un apartat
d’aquest espai, disposava d’un aparcament
destinat als cavalls. I és que no només es dedicava a fer carros, sinó també reparacions,
doncs era freqüent que es tranqués algun dels braços o un dels descans,
que consistia en dos muntants , a sota cada braç que els desplegaven quan el carro havia
d’estar una estona parat, una posició que contribuïa al descans del cavall al no haver
de suportar tant pes. Al mateix temps
que a l’animal li posaven el morral amb un contingut barreja d’alfals i garrofes.
Sembla ser que en aquell exclusiu aparcament sempre hi havia cavalls arrenglerats
esperant que el carreter acabés la feina. Els matxos compartien plaça amb el burret que tenia l’amo.
El fill del
matrimoni, en Joan Gené i Recasens, també es va dedicar a l’ofici del pare. I
com era el jove de la casa, la gent del poble, fins que ens va deixar, el
coneixien pel noi de cal carreter. Acostumat a fer carros es va abraçar, però,
a la locomoció, doncs era una gran aficionat a la bicicleta i a les motos. Tant
amb un mitjà com l’altre participava en curses. Havia corregut en les pistes de
l’Autòdrom i també era popular per
disposar d’una BSA, quan en el poble eren comptats els veïns que presumien d’aquesta marca de moto.
El noi de cal
carreter es va casar amb l’Àngels Milà Marcer, de Sant Pere de Ribes. El
matrimoni va tenir quatre fills; en Salvador, Joan, Josep i en Jordi. Mentre,
l’avi i el pare continuaven amb la mateixa activitat, si més no aquesta modernitat, que va permetre al
noi de la casa disposar d’una motocicleta, era l’avís que anunciava una
mecanització a tots nivells. Com la pròpia família ho va experimentar, ja que
en Joan i els seus amics, van construir un cotxe amb motor de moto i van fer la
cabina de fusta . Un cop acabat van anar fins a Montserrat. L’anada va transcórrer sense incidents però la tornada
no va ser tan exitosa, a partir de punxar una roda tot va ser un cúmul de circumstàncies que van
fer que arribessin al poble com si haguessin participat en una batalla campal.
Al vehicle en qüestió el coneixien per “La
Estrella Errante “. A aquestes singularitats s’hi afegien els passejos
que feia el de cal carreter muntat en
una bicicleta antiga, d’aquelles que es componen d’una roda gran davant i una de petita a darrera , amb una antiguitat del 1870.
Si em referia a
la implantació progressiva de la mecanització, amb ella s’intuïa que els carros tenien els dies comptats. I
ells ho van viure en pròpia pell i el que esdevé curió, van deixar de fer carros
per dedicar-se a la fabricació d’un article destinat a calçar els peus. Ells
que sabien quan un cavall necessitava que el ferressin, van apostar per una
base de fusta on s’hi acoblaria les diferents formes i textures de l’empenya.
Van fabricar talons i les plataformes de fusta que els anomenaven “topolinos “. En el taller hi van arribar
a treballar uns 20 operaris i la producció l’enviaven per arreu. Un dels fills,
en Josep, feia de representant de la casa.
Fins que va
arribar el dia que la competència va fer que anés minvant la producció. Elda,
Inca... van irrompre fort al mercat i va ser així com van introduir altres
modes en el calçat.
I com van fer
molts sabaters, que van canviar d’activitat per dedicar-se a l’hostaleria que
emergia, ells van decidir enderrocar la casa, aixecar-la de nou i condicionar-la
com una residència i la van llogar com annex de l’Hotel Galeon, fins que
aquests van acabar comprant l’edifici, que continua amb la mateixa activitat. Durant aquesta nova singladura, es va formar
un grup de joves sitgetans al qual
van posar per nom els Stones. En Jordi n’era
component i ocupaven el primer pis. Un
grup polivalent que es dedicava a organitzar festivals a fer teatre i altres
activitats culturals. Per la seva complexitat i pel gran nombre de protagonistes,
aglutina prou material per a dedicar un article.
Degut a
aquesta vena artística, que influïa en alguns
dels germans Gené, la música va influir en les seves aficions. Així en Josep
tocava el clarinet i en Salvador l’harmònica, com si es tractés d’un
professional. Tant era així que un dia va ser convidat per l’emissora Ràdio
Nacional a fer una demostració. El veïnat del carrer va estar amatent de la transmissió,
fins el punt d’apujar el volum de les ràdios, amb una potencia tal que es pogués
escoltar per tot el carrer. Quan això succeïa la Tomasa, que era la més
expressiva ambaixadora del carrer , anava amunt i avall enaltint les
excel·lències del Salvador. En Jordi ha estat captivat per la pintura i, un cop
alliberat de les seves obligacions, es dedica a transportar a les teles els
llocs més emblemàtics de la vila.
El noi de cal
carreter va arribar a ser una mena d’institució a la Vila i la seva muller
l’Angeleta una ribetana que portava Sitges al cor, al qual li havia de fer un raconet
perquè la seva bondat el desbordava . A la recta final de les seves vides van
anar a viure a Rubí, per tornar a Sitges que era on els de cal carreter
s’havien guanyat l’estima i la consideració de tothom.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de maig del 2017 )
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada