He heretat dels de casa l’afició a la fotografia, degut a
la complicitat adquirida m’ha permès seguir de prop l’evolució d’aquest art en
tots els seus vessants. He perdut hores de dormir acompanyant al pare en aquell
quarto fosc, on de la foscor, només rebaixada per un feble resplendor vermell,
sorgia de entre els líquids les imatges
en blanc i negre.
El procés era
més o menys llarg, si comptem des de que es comença per captar la imatge amb la màquina. Aquest primer
pas mantenia en suspens als autors, els
quals només pensaven en l’angle que
seria el més adequat per fer la fotografia, com així l’hora del dia, per a
combinar llum i ombres.
Els aficionats
disposaven d’una bona temàtica allà a la platja de les barques. Valoraven molt els dies de sol, amb el cel
blau, però tacat de núvols blancs. Una combinació que s’acompanyava de
l’obsessió per a que el blanc de la nuvolada ressaltés damunt el gris clar del cel en aquelles
fotografies en blanc i negre. Contribuïa
la presència de les barques de llum i de fons l’església. El conjunt oferia una
combinació sensacional.
En un temps em
què per a fer fotografies havies de
recórrer a les màquines més o menys sofisticades i si
volies fer una trucada telefònica, havies de despenjar l’auricular del telèfon
fixat a la paret i esperar que
l’operadora et demanés el número de l’abonat amb el qual volies parlar : “ posem amb el 53”. Un temps d’espera i
la veu a l’altre costat. Succeïa això en
el transcórrer de la dècada dels
cinquanta.
Uns cinquanta
anys i escaig després, el telèfon va amb nosaltres allà on anem. Un invent
sensacional que a més ens permet fer fotografies i si s’escau les podem enviar-les
per tot el món. O simplement les guardem,
en diuen, a la memòria.
l’Anna Monzó, coneixedora de les arts que
esmercen dos sitgetans, en quant aquesta modalitat de retratar amb el telèfons
per a després “penjar” les fotografies a la xarxa, amb el mètode anomenat
“Instagram”, l’artista sitgetana va considerar que era el duo perfecte per
integrar-los en la sèrie d’exposicions iniciada sota el títol de “Binomis” i que té lloc al Miramar. El
passat divendres en Vicenç Morando i l’ Àlex Ferret inauguraven la seva
exposició de fotografies realitzades amb el telèfon mòbil.
Un esclat de
llum i una variada mostra de formes i
colors, amb el testimoni de la gent de Sitges, és el que ens ofereix l’Àlex ,
fotografies fetes a amb l’ajut d’aquest invent tan simple però tan suggestiu
com és el pal amb el qual es val per a
realitzar-les i que d’aquesta manera pot
sobresortir per damunt els caps de la gent. Quan d’aquest mètode en diguem fer
un “selfi” , una paraula nova en el vocabulari fotogràfic ,
amb el qual no ens cal parar el trípode convencional.
En Vicenç de les
paraules passa a la imatge i entre les dues coses entaula una harmonia ben
relacionada. Des del micròfon, amb el seu estil tan seu, ens explica el que
passa al poble i parla amb els seus protagonistes. Quan, deixa l’estudi de la
ràdio i passeja pels carrers, es dedica a retratar Sitges. Sap trobar el moment
oportú, l’evolució del paisatge, la instantània que se li interposa al seu pas.
I estic convençut que feta la fotografia li agrada perquè no hi té d’afegir cap
paraula i això per un professional de la parla, trobo que és molt relaxant. És
quan verament es fa palès allò que diguem que “una imatge val
més que mil paraules” .
El cap de
setmana passat va coincidir també amb la
inauguració de la catorzena edició del Fotomaig, que organitzen els fotògrafs
del GES, successors de l’emblemàtic Sitges Foto Film. Aquells aficionats que
passejaven els neguits que els hi comentava. Quan avui existeixen moltes eines
informàtiques que permeten millorar la qualitat de les fotografies i poder
treure tot allò que fa nosa, fins el
punt que, realitzat el treball, no sabem
apreciar on comença i acaba el procés, perquè
només se’ns mostren resultats quasi bé immillorables , això fa que una
fotografia, a simple vista mediocre, la podem transformar en quasi una obra
d’art. Només es tracta d’estar avesat amb el domini de les noves tecnologies.
Hem aprés, i permeteu-me l’expressió, a ser tramposos, ni que sigui per
millorar la qualitat de les nostres fotografies. No sé si això és bo o dolent, però sí que, davant una
fotografia, al menys a mi em passa,
afloren els dubtes en quant a
l’autèntica originalitat d’aquesta.
En Morando i l’Alex a cada “ retratu” que fan, com així ho pronunciàvem, aporten el testimoni gràfic dels llocs del
poble: festes, tradicions i la seva gent. Ara, amb tantes facilitats per fer
fotografies, tots retratem Sitges. I quan l’ocasió ho requereix, aprofitant
aquest marc únic, ens hem fet el nostre “retratu”
familiar, només allargant el braç.
Aquest dies al
Miramar s’exposa una breu història del poble en imatges, realitzades amb el telèfon.
I a les sales on s’exposa l’obra del Fotomaig, se’ns mostra l’art que sorgeix entre tantes fotografies com
es fan ara, ja sigui amb les càmeres
digitals o amb el mòbil. Són tantes les imatges que cada dia queden immortalitzades que les generacions futures
podran seguir l’evolució del poble pràcticament al minut . Això farà que la
gent no notaran tan la transformació, com ens passa ara al veure una fotografia
antiga si la comparem amb la transformació que s’ha obrat amb el pas del temps.
Altra cosa és la nostra pròpia imatge que cada dia que
passa es va transformant una mica. Per a dissimular les seqüeles del pas del
temps, també es poden aplicar les tècniques actuals i fer els retocs pertinents
a la fotografia. .Però el que aniria bé, per a la pròpia imatge, seria una
màquina de treure anys.
De moment hem
quedat, el que se’n diu, ben retratats.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de maig del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada