ELS ARTISTES DEL MIRAMAR

Admiro als artistes, de qualsevol modalitat, per la seva dedicació i perseverança, perquè considero que   no poden defallir, doncs arribar a un cert nivell requereix molta dedicació i més que un superat fracàs. Si ens centrem en els pintors, la seva tècnica i especialització s’aconsegueix després de molt treball per acabar assolint un estil propi.

   La Vila de Sitges ha estat, i ho continua sent, bressol de molts pintors. No a tots la seva pintura els ha permès aconseguir fer-se un nom entre els més reconeguts,  però sí que el seu treball els ha premiat  amb el  reconeixement de la gent del poble que segueix la seva evolució i fins i tot han  penjat obres seves en les parets de la casa.

   Del 24 de març  fins el 7 de maig  a l’edifici del Miramar té lloc la primera exposició del cicle que porta per nom genèric, “Binomis” . Un anunciat que servirà de presentació, a cada convocatòria, de dos artistes locals. N’és la coordinadora la també artista sitgetana l’Anna Monzó i Almirall, la qual, des de que va néixer va estar en contacte amb la música, o millor dit, amb l’aprenentatge d’aquesta que la seva mare, la recordada i estimada, Montserrat Almirall, impartia en els baixos de la casa Antoni Carreras i Robert.

  l’Anna, que té un estil propi molt identificatiu en tota la seva obra, viu de molt a prop els enigmes que amaguen les teles dels pintors que s’exposen en el Cau Ferrat i en les sales de la  lluïda pinacoteca local. En Pep Pascual Peris, el seu home,  sap arribar fins quasi al límit de la pintura, allà on s’endevina que ja es troba la blancor de la tela original. El seu ofici de restaurador de pintura, li reserva el privilegi de radiografiar les interioritats de qualsevol obre pictòrica. El seu ofici li impregna una meticulositat potser més primmirada que el rellotger. Quan netejar capes de pintura les quals, en determinats moments s’han aplicat , ofereix la garantia de poder arribar fins a la capa original, és a dir, com la va deixar l’artista en el moment que va donar per acabada l’obra.

   Art crida art, aquesta conclusió la materialitzo davant aquesta implicació dels artistes locals que exposen aquests dies a la sala del Miramar. En Genís Hernández i en Robert Franco, fan honor al seu art. Millor l’art els ha transformat en uns personatges molt peculiars. Que es reconverteixen  i passegen abraçats a una aparent bohèmia ben entesa i ben portada.

   Degut a aquesta transformació tan influent,  en Genís igual pot posar-se a la pell d’un personatge d’una obra teatral  i pujar a representar-lo a l’escenari o davant les càmeres.  Un art que potser ha heretat del seu recordat pare el qual, per Carnaval, es transformava de tal manera, que la gent de Sitges esperava la seva presència  al Cap de la Vila per gaudir de les seves genialitats. 

   En Genís té l’avantatge que quan baixa el taló i les llums  de la sala s’apaguen, una lluminositat interior se li revela i l’empeny a agafar els pinzells. Dibuixa i pinta i el seu estil també aconsegueix fugir dels tòpics de l’obre purament figurativa.

    El mateix li passa a en Robert Franco, més conegut per en Roby, un artista que l’art pictòric l’acompanyat sempre. De ben jovenet, a l’escola, aprofitava qualsevol descuit del mestre per dibuixar damunt la blancor de la llibreta dels apunts. Aquesta obsessió l’ha transformat i abraçat a les excentricitats dels genis, doncs passeja un posat dalinià que s’encomana en la seva manera de pintar. En Roby, un artista que pinta el que li dicta el cor. Aquest que sempre se li mostra generós i ell s’hi aboca, és quan pinta sense esperar res a canvi, simplement per la satisfacció de poder contemplar l’obra acabada.

    I ara exposada en aquesta sala  que en el seu dia formava part de les dependències de l’Hotel Miramar, per on hi van desfilar gran nombre de turistes que vestien de manera elegant. Res a veure amb les preferències dels dos artistes. I de la mateixa manera que un hotel és una casa hospitalària  oberta a tothom,  es pot dir que el Miramar actual no ha perdut aquesta característica, ni la influència. Ens ho demostra   la acollida que dispensa als artistes que hi exposen  i a tots el qui hi anem de visita per contemplar el que pinten, esculpeixen o retraten.

    Va coincidir el dia de la inauguració d’aquest primer “Binomi”, amb l’aniversari d’en Genís Hernández, que va comptar amb la dolça companyia d’en Cristian Escriba i d’en Xavi Marco. Quan tothom recorda la implicació de la família Escriba amb Sitges. Com a estiuejants que habitaven uns baixos d’una casa situada a la platja Sant Sebastià, on tot sovint sortia l’avi d’en Cristian amb la canya i el sarró de vímet  per anar a pescar. Cada  treball dels xocolaters de la nissaga Escriba és també una obra d’art, que sap greu  desbaratar per degustar la xocolata.  I com a curiositat luctuosa, ja que més apunt he apuntat paral·lelismes amb el geni de Portlligat, dir que el pare d’en Cristian va perdre la vida, degut a un accident fortuït que es va produir mentre visitava la casa – taller de Dalí a Portlligat

   Com una obra daliniana semblava el quadre que els  artistes van realitzar, amb merenga, a tall  de celebració de l’aniversari d’en Genís i per recordar  la col·laboració d’en Roby amb la xocolateria dels Escriba. Un pastís d’aniversari res convencional en una sala on s’exposa  l’obra de dos artistes sitgetans que mostren unes  bones maneres de fer i aquelles genialitats que tan m’agraden apuntar i de la qual en són protagonistes alguna gent de la Vila.

   Felicitats als dos amics i restarem amatents a la progressiva participació dels “Binomis” . en els baixos d’una casa noble, en el seu temps convertida en hotel, amb uns finestrals oberts a la Mediterrània, on  el blau del mar s’ajunta amb el cel i els pintors queden captivats d’aquesta lluminositat que és la mare més guapa de totes les llums.

                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 d'abril del 2017)