Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

14 de juny 2015

AJUNTAMENT NOU

     Amb el temps que fa que hi treballen, potser sí que el deixaran com a nou. Però no em vull referir a les obres de rehabilitació de la façana, les quals mantenen la part frontal de l’edifici tapada a totes les mirades, sinó a la corporació municipal que sortirà elegida demà dissabte amb l’alcalde corresponent. El qual, juntament amb els regidors, votats per la gent poble, hauran de governar i  tenir cura de l’administració local.
   A mesura que el poble ha crescut, en nombre d’habitants, l’administració  també ho ha fet. Queda lluny quan es pot dir que la funció pública de l’Ajuntament la portava: l’Alcalde, els regidors, el secretari, l’interventor i l’Antoni Mirabent. Ell va saber guiar i ordenar, protocol·làriament, a un bon nombre de corporacions que es van alternar a la Casa de la Vila, i tots van haver d’aprendre, o si més no escoltar, els consells de l’empleat de la casa que pot presumir d’una permanència perllongada, avalada pels seus coneixements i per saber, de manera molt expressiva, aportar la seva experiència al bé de la causa. Al qual només el superava, amb això de l’experiència, el Sr. Josep Matas i Puig. El Sr. Pepe, com popularment el coneixíem, era tan bon funcionari, com expert coneixedor del poble: de tot el terme, els camins, muntanyes, masies, fonts... I a més, tots els seus habitants, sobretot els joves entrats en quintes, amb els quals tenia la responsabilitat de donar ofici a tota la paperassa que era menester, per tal de complir, en deien, el deure amb la pàtria. Degut a questa responsabilitat coneixia tots els destins on havien servit els soldats, circumstancials,  del poble. La seva memòria era prodigiosa i la seva manera de desenvolupar les tasques que li van ser encomanades, amb una professionalitat excel·lent.    
   Una estructura que es completava amb la resta de treballadors, el quals no apuntaré per temor a deixar-me algú. Tampoc eren tants, perquè només  ocupaven les dependències de la Casa de la Vila. I com una casa bona,   fins i tot comptava  amb portera titular. La Lola Ferret Curtiada, germana de dos destacats protagonistes de la nostra Festa Major: en Tolu del gas i l’Antoni el xic de l’Esca. La Lola, amb vivenda en els baixos, va esdevenir una altra institució, que va tenir cura de la part més entranyable de la institució oficial, com el guarnir l’entrada  quan ens visitava una personalitat. Per aquesta ocasió, com ja vaig escriure en aquesta pàgina, recorria a les assutzenes que tenia la seva veïna més propera, la mare de la Pilar Queralt. La beutat de la seva flor i el seu flaire contribuïen a que la Lola quedés bé i, amb ella, l’Ajuntament. Com era del tot normal, trobar a la Lola de bon matí, escombrant la vorera de davant l’entrada. I sobretot la seva vàlua es feia més palesa, quan la vigília de la Festa Major, abans de  la sortida de les dues, tots els despenjats acudien a ella per a que els hi soluciones la papereta: que si el picarol descosit, un botó que penjava... Abans havia d’atendre el suport a les feines de muntatge dels gegants per part d’en Jesús Carbonell i dels pentinats realitzats per en Francesc Esplugues, en Dandi . I és que la Festa Major sorgia d’aquest vestíbul, on la Lola  ho dominava i ho vivia com una continuïtat de casa seva.
    Completava  l’equip  de serveis interns, en Pepe Bosch que feia  d’ordenança. Ell que venia del mon pa, del forn del carrer Sant Francesc en aquella casa de portalada gran i amb una finestreta a sobre. Amb el forn a la part interior de la planta baix i la  fleca a la part del davant. Coneixent  l’ofici de forner com ell el coneixia, de segur que intuïa quan una resolució oficial podia  acabar convertint-se en un pa com unes hòsties. L’home anava uniformat i igual acatava les ordres de l’Alcalde corresponent, com les de l’Antoni Mirabent. I sobretot també coneixia a tota la gent de la vila, un factor important en el moment que el missatge requeria rapidesa i eficàcia.
    Quelcom semblant passava amb la plantilla de la guàrdia urbana. Representava  una tranquil·litat per a la gent del poble, saber que al Cap de la Vila hi podíem trobar, permanentment , com a mínim, a un guàrdia municipal i a la nit a una parella de serenos. Uns i altres eren d’una familiaritat absoluta, com la que desprenia en Rupert Roca, popular per moltes facetes de la seva professió i aficions. I l’Antoni Duran i Almirall, en Raio que quan no, uniformat, amb un altre company,  obrien el seguici de cercaviles i processons, tocava el timbal amb la colla de grallers per la Festa Major.
   A mesura que la gent es va anar motoritzant la cosa ja va començar a canviar. A la Casa de la Vila no van quedar enrere i van adquirir un moto amb sidecar que conduïa el sr. Martos, al qual van equipar amb unes botes altes, detall que la veu popular no va tardar gaire en posar en boca de tots amb una denominació sorgida d’un gat que portava un calçat similar. Era d’una curiositat tan atractiva com natural, coincidir amb l’Alcalde encabit  dintre el sidecar amb el motorista comandant la moto. O al migdia, quan s’acabava la jornada laboral,  amb el Sr. Francesc Gilabert, jefe de la guàrdia urbana, assegut al sidecar  i l’Horaci  Plaza, en el seient de darrera del motorista. Mentre eren conduits a les seves respectives cases. El primer de baixar era el Sr. Gilabert, que vivia a sobre El Monaco, al carrer Parellades i l’últim  el Sr. Plaza que residia al carrer Sant Francesc en un pis de ca la Laieta.
    Demà disposarem d’un nou Ajuntament. Uns repetiran i altres seran noves incorporacions. És desitjar que les decisions que prenguin siguin en benefici del poble i de la seva gent. Només prendre posició, els toca treballar. Perquè,com sempre, què n’hi ha de feina a la Casa de la Vila!
                                                                                   J. Y. M.
  

 ( Aticle publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2015 ) 

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez