Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 de novembre 2014

SITGETANA, 50 ANYS


  Aquest és el títol de la sardana que el mestre Jordi Paulí ha composat per a deixar testimoni musical dels 50 anys de la Cobla Sitgetana. Una formació composta per músics aficionats que van secundar el projecte que portava en ment el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que no va ser altre que el d’una  il·lusió compartida: que Sitges pogués tenir un cobla de sardanes. En uns moments encara difícils pel que representava la sardana i tot l’entorn, el mèrit és indiscutible.

   El Sr. Samuel els hi va traslladar les seves intencions als grallers  que se’ls coneixia pels músics, ja que també formaven part de diferents formacions orquestrals. Conjuntament amb la implicació de l’Ajuntament que presidia el Dr. Josep Ferret de Querol, cadascú en el seu terreny, van fer possible que germinés una llavor, a la qual hi van dispensar totes les atencions necessàries. I així, pas a pas,  el tronc s’anava consolidant, fins que els rebrots apuntaven, malgrat la fredor d’un hivern acabat d’estrenar, succeïa a l’era de l’ermita del Vinyet. Es presentava en societat la Cobla Sitgetana, amb la benedicció del banderí, sota el padrinatge de l’Alícia Barrachina i Rovira, filla del Sr. Samuel. En un dia molt especial, el de Sant Esteve de l’any 1964.  Entre un ambient sardanístic que aportaven uns insignes balladors, delerosos de poder tenir tan a l’abast la Cobla. Sitgetans d’una admirable trajectòria sardanista que compartien un ambient molt obert, sense monopolitzar cap aspecte de la pluralitat sardanista, ja sigui del caire interpretatiu per part de les cobles, cadascuna en la seva categoria, com en la vessant  dels dansaires.

   Noms com  en Joaquim Rosés i Rovira, Manel Franco i Toledo, Rafael Marcet i Almirall, Magí Pañella i Camps, el propi Lluís Ràfols i Sabater – que va ser membre fundador de la Cobla-   i tants altres que també es dedicaven a ensenyar a ballar. La presència d’una Cobla de casa els va significar com un somni fet realitat.

   No obstant tampoc hi van faltar les veus vaticinadores, quan alguns pronosticaven: “aquests duraran quatre dies...”. D’això han transcorregut 50 anys i els pronòstics dels més pessimistes han fallat. Potser perquè, des de sempre, el poble s’ha mogut entre foguerades impetuoses que han acabat en foc d’encenalls i s’intuïa que aquesta en seria una més

   Si hem de buscar el secret d’aquesta continuïtat, l’atribuiria a que no ha prevalgut una disciplina, ni una direcció estricta per part de ningú. Sí, ja sé que per cercar una certa perfecció és menester disciplina i obediència. I que si no és així, la conformitat porta a una rutina que no és bona per aconseguir una certa qualitat. Però és que aquí cadascú coneix les seves limitacions. I independentment de tants aspectes, molts d’ells alliçonadors,el virtuosisme de l’amistat ha estat el fonament més sòlid que ha permès aguantar  l’estructura durant mig segle. Més o menys músics, però sobretot bons amics. Que hem conviscut amb les excentricitats de les quals els parlava la setmana passada i no sols les hem sabut trampejar, sinó que amb elles ens ho hem passat la mar de bé. Això sí, sempre tenint present els límits per tal de no  faltar el respecte a ningú. I la prova està que tots els músics, que en moments puntuals ens han ajudat, s’hi han trobat bé, desitjant que els tornem a avisar.

   Començava a l’era del Vinyet un trajecte que aquells músics  no sabien on els portaria. El camí tampoc ha estat fàcil, perquè han hagut motius, de caire extern que, en certs moments, ens han desmoralitzat, fins el punt de fer-nos  sentir  més bé fora de casa que a dintre. Ha prevalgut, si més no, aquest tarannà conjuntural,  envoltat de les singularitats, les extravagàncies i les ganes de passar-ho bé, de compartir llocs, entorns, gent que ens han acollit amb els braços oberts. Dit amb altres termes, més satisfaccions que penúries.

   En la vesprada d’avui, la Cobla Sitgetana rebrà, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el Premi a la Continuïtat  que atorga la Comissió Capital de la Sardana, la Federació Sardanista de Catalunya, la Unió de Colles Sardanistes i l’Obra del Ballet Popular. Ens afalaga el premi, no cal dir-ho, però ens agrada  el motiu: un reconeixement a la continuïtat. Tot el mèrit és d’aquells músics fundadors: Manuel Rius, flabiol; els germans Quimet i Lluís Ràfols a les tibles; Manel Vendrell i Joan Muntaner Nebleza a les tenores. Els cosins Lluis i Quimet Ràfols, juntament amb l’Antoni Nicolás a les trompetes. Francesc Bisbal i Domingo, Sadurní Mestre i Btutí, trombons; Joan Muntaner i Cristòfol Rubí fiscorns; Joan Villarroya , contrabaix. Actualment solament es troben entre nosaltres els dos cosins, en Lluís i en Quimet Ràfols, en Cristobal Rubí i en Joan Villarroya.

  I la continuïtat sembla que està garantida , els actuals components han recollit el llegat amb el mateix entusiasme i la bona entesa que han demostrat els músics fundadors. A ells els hi dediquem aquesta celebració i d’una manera especial al record del Sr. Samuel Barrachina. Als mestres de música: Gabriel Pallares, Manuel Torrens, Montserrat Almirall... Uns actes  que van començar en el Saló d’Or durant la presentació del Programa de la Festa Major, on la Cobla va posar el colofó amb la presentació de la sardana que porta per títol el mateix d’aquest encapçalament. I que acabarà a l’ermita del Vinyet, el dia de Sant Esteve, de la mateixa manera com va començar.

   Per tants bons records viscuts, per tantes estones compartides tots junts: músics i gent amiga. Només quedarà posar el punt final, que no significa un acabament, sinó la base d’una continuïtat que desitgem sigui tan venturosa com ha estat fins ara. Amb la satisfacció que ens acompanya i que volem compartir amb tots vostès, ens surt de dintre el mateix crit que s’escolta conjuntament amb la nota final de l’última tirada de la ballada:  Visca!

                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de noviembre de  2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez