EL CAMP DE FUTBOL DE CAN PERICO

Descrivia, fa un parell de setmanes,  la cruïlla de can Perico com un punt estratègic, on la popularitat dels mecànics, que hi vivien i treballaven, va aconseguir quallar en la toponímia local. De forma que tot el contorn s’identificava amb aquesta peculiar  denominació  Així, a frec del  pinar s’estenia una considerable esplanada de terreny, de la qual n’eren propietaris dues famílies emparentades entre si, els Robert – Gorgas. Els primers ho eren de la part que tocava a la via del tren i els Gorgas de la part de baix.  Antigament hi havia plantats presseguers i després vinya. Fins acabar en una esplanada erma, un espai idoni per jugar a pilota, sense molestar.

    En aquells anys l’equip del Sitges tenia a la reserva un bon nombre de jugadors que no disposaven de l’oportunitat de poder jugar de titulars.  Per trobar una sortida es va pensar en formar un nou equip. El projecte es perfila i es fa realitat en les tertúlies que, un grup d’aficionats locals, entaulen en el cafè de la Societat el Retiro.  Fins que a l’agost del 1964 neix la Blanca Subur i d’allà mateix  sorgeix el primer president, persona molt vinculada a la Societat  retirista, el Sr. Sergi Cavallé. La resta de la junta la componen: Vicepresident,  Pere Fusté. Secretari, Lluís Curtiada. Tresorer, Abdon Vidal. Vocals, Francesc Rodríguez, Manuel López, Josep Lorenzo. Josep Alonso, Àngel Chacón. I entrenador, l’Àngel Sánchez, en “Periquin”.

   Hi havia prous jugadors com  per formar equip i moltes ganes de posar la pilota en joc. Els primers anys van jugar al camp del Sitges, aconseguint  èxits rellevants. De ben segur es feia difícil compartir un únic camp, fins que l’esplanada de darrera el garatge dels germans Balcells, es considera un camp idoni. I com no podia ser d’altra manera, no és necessari posar-li nom, perquè l’enclavament el té ja designat pels motius que he esmentat al començament: el camp de futbol de can Perico.

    Per vestuari es fa servir un altre garatge d’activitat  mecànica de cotxes, el de la Seat, d’en Tort i en Paco que es trobava situat  molt proper al camp. Part del primer equipament que vesteixen els jugadors de la Blanca Subur és finançat pel Sr. Justino Cañivano Sánchez. Pel nom a ben segur els serà difícil d’identificar, si més no un detall molt fresc serà suficient per a que els lectors sàpiguen de qui els parlo. La família Cañivano tenia la representació dels gelats Camy. I el primer establiment on van instal·lar les neveres estava ubicat en el carrer sant Bonaventura,  en els baixos de la casa de l’Esperança Gavaldà, vídua i mare dels dos germans Gual. Família que la gent de Sitges els denominaven de Miralpeix per haver tingut cura d’aquesta masia. Altres despeses són alleugerades mitjançant rifes, en les quals tots els números sobrants els compra el Sr. Eudald Viñas que vivia en una casa amb esplèndid jardí  en el torrent d’en Llopart.

    El camp  va ser vàlid fins que la Blanca es va traslladar a un camp que se li va habilitar en el sector dels Pins Vens, era l’any 1973. Tot i que es pot dir que quan aquesta entitat trepitjà el camp de can Perico, ja s’havia convertit  en una escola de formació de jugadors.

   Coincidia aquests avanços amb l’augment del nombre de cotxes que passaven per aquella cruïlla, degut a estar situada en un lloc estratègic de l’entrada al poble. Davant les evidències, es va creure oportú habilitar l’esplanada  com aparcament. Primer els mateixos conductors se’l feren seu, després es va regular el servei i si no recordo malament, durant un temps en va tenir cura l’Andrés Abellán. El mateix que amb la seva esposa, disposaven un carretó al Passeig, on elaboraven aquella mena de coto fluix ensucrat i pomes acaramel·lades que contribuïen als incentius dels dies de festa.

    Limitava aquesta extensió de terreny, com he dit, la via del tren. A l’altra costat, les vinyes continuaven donant fruit, amb companyia de vaques, el cant dels galls i la disponibilitat de la família Ferrer- Comas que tenien cura de l’anomenada Sínia Robert. Una de les sínies que  es trobava més a prop del poble  i que va desaparèixer durant l’urbanització de la zona, on avui s’estén el també anomenat Parc Robert.

     Casualitats del destí, un reconegut i acèrrim aficionat del futbol local, en Salvador Montserrat Sanz  , barber de professió, va obrir  la barberia en els baixos d’un dels edificis que es van aixecar damunt el terreny de joc del camp de can Perico. En donava testimoni de la coincidència amb l’enclavament, unes fotografies emmarcades que en Badó tenia disposades per les parets del reduït local. Que mostraven el camp abans d’urbanitzar-se,  l’indret  prengué el nom d’Oasis. On un dels primers edificis que van sucumbir va ser el celler on s’elaborava la Malvasia Vda. Robert, independent de l’embotellada per en J. Robert que tenia el celler en el carrer Sant Pere i s’estenia fins el de Bonaire  L’edifici de la carretera era propietat dels Gorgas, sogre del Sr. Robert de can Milà. L’últim llogater dels baixos en va ser En Javier Carbonell que hi guardava la reserva de xarops de la bodega que tenia al carrer Jesús. I en el pis de sobre hi vivia la família Vallès.

    De tot això, de la fundació de l’equip de la Blanca Subur,  ara es compliran els 50 anys. Una xifra important, que guarda relació amb un entorn que ja forma part de l’historia local. L’últim enclavament, inaugurat el 24 de novembre del 2007,  està arrecerat al carrer d’en Marianet. El pintor Marià Carbonell Llopis, qui de futbol també en sabia el suficient com per entaular tertúlia, aquesta en el Prado, tot i que el seu fort eren els escacs.

                                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'abril del 2014 )