Avui, dijous Sant, és un dia de molt significat dintre el calendari
litúrgic. I degut a aquesta rellevància els llocs destinats al culte ofereixen
un aspecte diferent. Quan a la tarda queda exposat el que es coneix pel
monument. Amb el sagrari com a protagonista destacat, entre una exuberant
engalanada de palmes i palmons.
Era un dels
pocs dies que es tallava el trànsit rodat i no per una raó d’acoblament entre
la gent i els cotxes, sinó per fer efectiu el silenci que havia d’imperar en
aquelles hores de recolliment. Davant de casa hi havia el convent de les monges
vetlladores. Entrant, a l’esquerra, es trobava la capella, la qual s’obria per la festivitat de Sant Josep i el dijous Sant. La meva àvia Consol,
benefactora del galliner del convent, al proporcionar tots els rosegons del pa que es
que quedaven durs en el paner, era de les persones que li agradava anar amb temps
per aconseguir un bon lloc, per poder seure, junts, el matrimoni i els dos
fills. Uns vailets que havien d’administrar aquella previsió horària amb
paciència i bones maneres. La capella s’anava omplint i quan ja era el moment de començar l’ofici religiós, apareixien les senyores de més rang social del moment.
Mudades i enjoiades, es trobaven que no disposaven de cap cadira, si més no sabien
que les monges els hi proporcionarien. I efectivament, la mare superiora acudia
a la recerca de l’àvia i li demanava si cediria les cadires on estaven asseguts
els fills. I com que no era lloc ni moment per armar la de Sant Quintí, ja tens
aquells vailets, que s’havien passat més d’una hora en posició d’espera, aixecats i relegats a
darrera de tot.
L’àvia que
era de temperament, no es mossegava la llengua, quan acabava l’ofici anava a
l’encontre de la superiora per queixar-se del que ella considerava una injustícia, perquè hi
anaven amb temps més que sobrat per aconseguir un lloc, per al final acabar
perdent les posicions aconseguides. Els
arguments de la religiosa eren d’una realitat inqüestionable: “ Consuelo, en aquest món tot és una conveniència.....”. Donant a entendre que
l’àvia com a benefactora del galliner
amb rosegons de pa i peles de patata, tals senyores ho eren amb un material del qual en treien més profit. Sense
haver de patir per la procedència de les virolles, perquè en aquells temps de
caixes B ni se’n parlava, ni existien. Les seves donacions es comptaven per
duros. Algunes avantatges havia de tenir tals generositats. I si els nens
perdien la cadira, paciència. Tot i que n’extreien un exemple prou alliçonador: “pagant Sant Pere canta”.
Un altre
dels actes més tradicionals i populars d’aquests dies són els cants de les
Caramelles. Amb tres colles que surten al carrer per cantar la joia de la
Pasqua. Al llarg d’aquesta dilatada trajectòria, han mantingut el caliu de
l’aspecte associatiu i, desprès de tants canvis en l’estructura de la societat actual, continuen sortint. A
redós de la música dels mestres locals: Manel Torrens, Gabriel Pallarès, Jordi
Pañella i les noves incorporacions, que embolcalla la mètrica de les estrofes
que poetes i poetesses han escrit.
Les tres colles
de Caramelles, Prado, Retiro, Patronat -ara anomenades Caramelles Sitgetanes-
han aplegat un nombre molt important de
sitgetans. Cal dir que aquesta tradició ha estat una plataforma des d’ on han
sobresortit els aficionats al cant. Els seus solos han ratllat, i ho continuen
fent, la perfecció. També cal dir que en
els anys de dificultats, altres hi acudien per l’al·licient del ressopó i del
suculent dinar de Caramelles. Cants i gastronomia que ha estat el complement
gratificant. Sobretot quan a les tantes de la matinada, a l’entrar a les
Societats, l’olor a carn amb pèsols o a sípia ofegada desbarataven l’harmonia
de la música i de la poesia. El paladar i la tos acumulada, podien més que
totes les bones arts juntes.
Qui ha participat
, com un servidor, d’aquesta tradició, hem tingut el privilegi de compartir
moments estel·lars, d’una genialitat suprema. Exclusiva dels personatges
populars que hi han col·laborat. Com alguns dels portadors del pal de la
cistella, que si s’haguessin hagut de superar unes oposicions per
aconseguir la plaça, hagués estat difícil l’elecció. També cantaires esvalotadors del galliner, músics peculiars i
mestres disciplinats.
Sense
oblidar-nos de dos sitgetans irrepetibles, que en aquestes diades aconseguien
acaparar un protagonisme que els feia feliços. Com en Josep Mirabent Lluís de
can Mostela el qual, a més de ser un
fidel acompanyant de tots els enterraments, quan la
banda de música sortia al carrer, conservant el mateix posat seriós i respectuós, feia costat, al
davant de la formació, al mestre corresponent a qui ajudava a portar la carpeta
de les partitures.
El va rellevar
en el càrrec l’Antoni Roig, el qual va
abraçar totes les tradicions. Director honorari
de la banda que acompanya a la confraria de la Mare de Déu dels Dolors, en Toni gaudia fent
vibrar la pell del bombo i tot senyalant al cel, manifestava : “tona, tona”. I de les marxes fúnebres a
l’alegria de l’obrador de l’Estrella que,
per raons de proximitat, freqüentava. Sabedor que els pastissers li deixaven
provar les seves creacions. En aquestes vigílies hi entrava amb
una petició única: “mone, mone”. A en
Toni se li acumulava la feina: la processó, les llaminadures pasquals i el
suculent ressopó de les Caramelles de la
colla del Retiro. Des de ben jove, mà dreta del mestre Pallarès a qui ajudava a
portar la carpeta o quan, degut al retard del mestre, perquè caminava amb pas pausat, en
Toni es posava davant de cantaires i músics amb intenció d’establir l’ordre que
el mestre exigia. En Toni no estava per punyetes, si algú gosava riure’s de la
seva momentània serietat, mostrava un posat d’intransigència i el vocabulari menys apropiat per una ocasió de
tan significat: “mala puta!”. I és
que el xicot estimava i gaudia de les tradicions amb uns sentiments nobles. No
obstant, quan calia, feia gala del geni que el caracteritzava.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 abril del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada