EL PARE CARRERÓ

       Fa unes setmanes escrivia que en determinades celebracions litúrgiques la sagristia de la parròquia quedava petita, degut al nombre de sacerdots que s’hi congregaven. A l’església de Sant Hilarió en el poble de Guanajay a Cuba, la seva sagristia no tan sols és petita, sinó que tampoc s’hi apleguen tants sacerdots. El seu responsable, el sitgetà i escolapi Francesc Carreró Vidal,  ha de tenir bona cura de que  la sagristia i la totalitat de l’església no s’aboqui a un procés degeneratiu que malmeti progressivament l’edifici. Constantment ha de fer obres per tal de mantenir aixecat el lloc de culte que es troba sota la seva responsabilitat. Per tant no totes les sagristies estan tan ben ubicades i tan ben assentades  com la de la nostra parròquia.

    En aquesta el pare Francesc Carreró, el dia 30 de juliol  de 1963, desprès d’haver estat ordenat sacerdot en el monestir de Sant Cugat, el dia 28, es va posar  la casulla per oficiar la seva primera missa. D’aquest esdeveniment aquest any s’han complert els 50 anys.

      L’escolapi va  desenvolupar la seva tasca pastoral per diferent destinacions,  i va acabar per escollir Cuba per tal de portar a terme  la seva admirable dedicació envers  la comunitat catòlica de l’illa caribenya. Fins que des de fa uns anys aquesta parròquia, la de Sant Hilarió, compta amb col·laboració del religiós sitgetà.

    I com a tal ha inculcat als seus feligresos part de les essències sitgetanes, entre elles l’arrelament a la nostra Festa Major. Tant és així que durant la festivitat de Sant Bartomeu li ballen els cercolets, els pastorets ... Però sempre troba a faltar els gegants, això ho té més difícil. També cal apuntar que els balls evolucionen amb el corresponent so de les gralles, que té gravats i que cada  toc s’escolta quan l’ocasió ho requereix.  Per a un sitgetà que es troba lluny de casa, amb unes condicions de vida que no són ni de bon tros com les nostres, aquesta aportació de la gent de la parròquia, sí que ha de fer posar la pell de gallina.

    Fins i tot tenim notícies, i document gràfic, que el passat 11 de setembre va penjar la senyera en el campanar i també va contribuir a fer pinya amb la Via Catalana, tot i que la seva va ser molt més modesta, no va arribar als deu cubans que es van entrellaçar les mans i també va batre el record de permanència, tampoc va durar més de vuit minuts,  el temps just que va tardar la policia a descobrir  la presència de manifestants al carrer, des de la cantonada més propera. A partir d’aquell moment els improvisats independentistes, els hi va faltar temps per a córrer cap a dintre l’església. Sembla ésser que la senyera encara va aguantar un parell de dies més, fins que el sacerdot va rebre l’ordre oficial de retirada.   

      El pare Carreró ha sabut transmetre, a més dels dictats del seu sagrat Ministeri, l’estima per les coses del nostre poble. Saben de Sitges com si fossin d’aquí. Cada vegada que sortim a la televisió per algun que altre esdeveniment, s’afanyen a anar-li a fer saber: “Padre, ha salido su pueblo por la televisión”. Una de les darrers vegades, quan la volta ciclista va travessar el poble. Sitges i el Barça són el nexe d’unió entre Guanajay,  la Vila i Catalunya. D’aquí que els més joves vesteixen la samarreta amb els colors blau grana i s’identifiquen amb la senyera i l’escut de Sitges. A l’Havana hi ha dues esglésies dedicades una a la Mare de Déu de la Mercè i l’altra a la de Montserrat. En aquesta última es canta el virolai en castellà. M’han explicat que es troba escrit, en les dues llengües, en un lloc visible de l’entrada del temple. A la parròquia de l’escolapi  els actes al carrer baten records de permanència, com va succeir amb l’improvisada celebració de la Diada.  I passa el mateix quan organitzen una de les processons més curtes i ràpides que de segur tenen lloc a la resta del món. Els feligresos es congreguen en un convent de monges i quan estan organitzats, i prèvia inspecció de les exterioritats,  tot d’una s’obren les portes i els integrants de la processó surten corrent, fins a guanyar la poca distància que hi ha des del convent fins a l’església. Una processó doncs, reservada als més àgils.

    El pare Francesc Carreró i Vidal, és fill del matrimoni format per en Francesc carreró i Daura i Concepció Vidal i López. Quan cada dos anys ve a passar un mes de vacances al seu poble,  hi coincideixo tot sovint i em recorda el seu pare, el qual s’acompanyava d’una canya que també ell fa servir. El destí l’havia relacionat amb Cuba des de que va néixer, el seu avi Vidal va obrir una botiga al carrer Sant Francesc, en els baixos dels pisos de can Zera i li va posar per nom La Cubana. Sembla ser la que la seva mare, la senyora Castany, era cubana. Tot i que els parents no ho tenen del tot clar, si havia nascut a Cuba o hi havia passat molts anys de la seva infantesa. El cas és que el nom de la botiga no es prestava a confusions. Al cap dels anys el senyor Peris se la va quedar i  un fet curiós arrodoneix l’historia d’aquella merceria. La Viki Plana, neta del senyor Peris, junt amb en Jordi Milán i altres, van fundar una companyia teatral a la qual van posar el nom de la  La Cubana, en record de la botiga i que ha assolit una llarga trajectòria acompanyada de  clamorosos èxits.

     El passat 27 de juliol  el pare Àngel Cuevas, escolapi que tots recordem el seu pas per l’Escola Pia del nostre poble,  es va posar en contacte amb el pare Carreró per demanar-li que a l’endemà l’esperava a Guanavacoa, on ell és rector de l’església dedicada a Sant Nicolás. El sacerdot sitgetà  li argumentava que li era impossible acudir perquè tenia molta feina en la seva destinació. El pare Cuevas li va insistir que era del tot imprescindible la seva presència. El sacerdot hi va anar amb la recança que perdria un temps preciós. Ho feu remugant tot el trajecte, però amb la resignació que es podria tractar d’una causa important. Quan va obrir la porta es va trobar amb la grata sorpresa que l’esperaven els sacerdots de les parròquies del contorn, el propi pare Cuevas i el seu germà Jaume Carreró i la muller d’aquest, la Consol Selva. Va ser una sorpresa molt emotiva i plegats van celebrar els 50 anys de sacerdoci, ho van fer de la  manera més modesta que hom es pugui imaginar, menjant arròs amb frijoles,  asseguts a l’entorn de la taula de la cuina del col·legi. Arribada l’hora del postres va bufar les cinquanta espelmes  preceptives del pastís.

     Queda com a testimoni la tasca desenvolupada durant aquests 50 anys. El record del seu Sitges que quan hi torna li agrada passejar pels seus carrers, oficiar missa a la parròquia, visitar l’ermita del Vinyet i retrobar-se amb amics i coneguts que li parlen de les petiteses, comparades amb l’important que és per a molta gent del món detalls als quals nosaltres no donem importància perquè els tenim tan a l’abast.

     En un lloc del món, a Guanajay,  el pare Francesc Carreró Vidal, ha complert 50 anys de dedicació sacerdotal . Que la mamà del Cobre  i la Mare de Déu del Vinyet l’ajudin  a no defallir.

                                                                                                                                J. Y. M.

                                                                                               

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 octubre 2013 )