DE FESTA EN FESTA

Els ratolins han estat el malson de les cases que disposaven d’un pati, pel qual es colaven a les interioritats. Davant la seva presència l’escombra era l’arma infalible per acabar amb la seva gosadia, batalla difícil de guanyar perquè la seva agilitat desbaratava l’harmonia i les bones maneres de la gent temperada.

Però la modernitat ha manllevat aquells ratolins enjogassats i els ha reemplaçat per altres que també fan de les seves. La seva rapidesa es fa palesa en la pantalla de l’ordinador i a mena de fletxeta va de un costat a l’altra, de tal manera que si no es dominen prou bé els seus moviments, el ratolí informàtic fa de les seves. És el que va passar amb l’article de la Festa Major, el tenia acabat i el senyal del ratolí es va plantificar damunt del número que corresponia a un article que ja s’havia publicat i jo vaig corroborar, a la seva gosadia, donant el consentiment per a que fos enviat a la redacció. Així va sortir publicat, altra vegada, “el carrer de les banderes”. De tots els mals va ser el menor perquè, efectivament, les banderes tornaven a penjar dels balcons.

El ratolí me l’ha jugat, però jo no vull que es surti amb la seva, per tant he cregut convenient aportar a aquesta secció l’article que vaig escriure per a l’ocasió. Havent aprés la lliçó que, abans de donar-li via lliure, hauré de furgar en la ratera i comprovar que es correspongui amb el que pertoca i així guanyar la batalla del seus enjogassats atreviments.

El 15 d’agost , dia de la Mare de Déu, es capitalitza el major nombre de festes que a més d’estar catalogades amb el distintiu de majors, també hi trobem l’implicació de la fira, en aquesta diada quan les Maries aconsegueixen un dels altres protagonismes, la seva afinitat amb el santoral del dia

Actualment la fira no té res a veure amb els anys de la nostra infantesa , que es caracteritzava per un seguit de parades que oferien un ben assortit escampall de joguines. La nostra es desplegava a frec de la platja de les barques i d’aquesta ben alineada disposició de casetes pintades de color verd, recordo a un firaire de complexitat voluminosa que vestia amb samarreta i per sobre de la blancor de la peça de roba, s’entrecreuaven els elàstics que li subjectaven els pantalons. Una parada que restava sota els dominis i atenció de tota la família del firaire calorós que deixava al descobert una abundant superfície pilosa. Aquesta fira, la nostra, representava l’apropament a unes joguines que resultaven accessibles a la despesa familiar. Fer un tomb per ella era com guaitar a un aparador replet d’il•lusions. A un somni que el podíem acariciar, gràcies a la gentilesa dels responsables de les parades que tenien la delicadesa de despenjar la joguina per a que la poguéssim contemplar de prop. Les dependentes vestien amb bates balderes, remenaven per entre les no menys desbocades butxaques del davantal curt que els servia per guardar el canvi. La fira era el mercat de la mainada, el més esperat. Situat en un lloc privilegiat, com ho és aquesta franja del litoral.

La fira, com aparador de petites joies d’infantesa, va anar perdent interès a mesura que les economies familiars anaven més folgades i no calia haver d’esperar l’agost per comprar la joguina , sinó que els desitjos dels més menuts es podien atendre qualsevol dia de l’any. La presència dels firaires ja no despertava l’entusiasme d’altres temps. En el declivi van sorgir noves iniciatives, pensades per oferir al•licients als més grans. I que millor que els plaers, simples però suggestius d’un pica -pica improvisat, a base pernilet o de xoricet, entre altres improvisades suculències Va ser la manera com la fira es va convertir en un escampall de parades que oferien menjars d’elaboració ràpida, mentre un dens núvol de fum s’enlairava cel amunt, gosant enterbolir la sempre atractiva imatge de l’església.

El fum, l’olor de fregit, la música estrident, van posar el colofó a una tradició que va apassionar a petits i grans. Fins a canviar d’escenari, perquè coincidint amb aquestes dates el parc de can Robert esdevé com un substitut d’un marc que era únic i el d’una disposició que era esperada, perquè la presència dels firaires suposava la porta per la qual s’accedia al pòrtic d’una de les festes que desperta més interès, la Festa Major. Curiosament també, alguns anys, s’acostumaven a complir els pronòstics de les persones de més edat, les quals vaticinaven que la presència dels firaires acostumava a venir acompanyada d’unes tempestes gegantines, amb proliferació de llamps i trons. Una situació molt pròpia de la climatologia estival. No obstant aquella pluja caiguda amb ímpetu, servia per alleugerir la sufocació ambiental, perquè refrescava ostensiblement l’ambient. Tant era així que els més visionaris donaven per acabat l’estiu. Una circumstància, aquesta de la tempesta, que posava en perill el negoci de la gent de la fira i que capficava a la gent de la pagesia que temien per la collita de la verema que era propera. Una pluja massa torrencial, així com una devastadora pedregada podien malmetre, a la recta final, tot el treball.

Les festes majors aglutinen molts factors que les fan diferents a altres. Tot i que el pas del temps també ha influït en el seu desenvolupament. No és el mateix ara que, per exemple, fa cinquanta anys, perquè davant tots els avenços viscuts, el sentit de la festa perd en el recorregut molts dels seus al•licients. Petits detalls que contribuïen a magnificar-la, els trobem barrejats en l’evolució del dia a dia. I aquesta suplantació es fa més palesa en els pobles de la costa, on es pot dir que es viu en una festa constant. Entre els detalls on s’observen més aquests canvis els trobem en l’aspecte musical. Comptar amb la presència d’una bona orquestra contribuïa a conferir categoria a la celebració. I ja no parlem de la casa que podia comptar amb el privilegi de tenir assegut a la taula, a l’hora del dinar, a un músic. També el costum es va anar perdent a mesura que van proliferar els establiments de restauració, perquè tot el gruix de la formació ha estat derivat a hotels i restaurants. Un altre aspecte que ha tendit a desaparèixer és el parament dels emblemàtics envelats. Una icona de les festes majors de molts pobles que no disposaven de sala de ball. Avui arreu hi ha magnífics poliesportius, on el tema de l’esport és relatiu, no així el servei de la piscina que durant aquests mesos es veuen molt concorregudes. Aquests espais oberts a les celebracions que s’hi vulguin projectar, són els més adequats per destinar-los a acollir els corresponents balls.

Aquests són alguns dels grans detalls que s’han anat perdent pel camí. Fins arribar a la vesant econòmica.. Els pressupostos s’han aprimat i l’aspecte musical no s’ha escapat. Les diferents comissions encarregades d’organitzar la festa, ho han de fer amb uns pressupostos que estan sota mínims i aquesta circumstància fa trontollar l’estabilitat de les grans formacions orquestrals. Les programacions d’aquests dies es basen en la participació dels músics justos i necessaris per a fer ballar. Alternant música en directe amb la de discs . Lluny queda, llevat excepcions, la massiva contractació d’artistes de primera fila. Com aquells balls que oferien el Prado i el Retiro, on hi havien actuat el bo i millor del món de l’espectacle.

De festa en festa és la tònica que ocupa aquestes jornades. Quan, sense adonar-nos, tornem a donar valor a les petites coses que permet no menysprear altres opcions, les quals també són prou dignes.